Capítol 1. ELS NEOCONSERVADORS:
De Henry Kissinger a Condoleezza Rice: Paul Wolfowitz, Donald F. Runsfeld, Robert Kagan i altres. (Pàg. 37 a la 76)


Formació i trajectòria de Henry Kissinger (Pàg. 37 a la 52)

A la dècada dels vuitanta, a la Casa Blanca, s’elaborava l’Informe per al president, quatre exemplars de les anàlisi secretes fetes pels serveis d’intel•ligència sobre els esdeveniments mundials de les últimes vint-i-quatre hores. Un d’ells, el més gran, era resumit per Henry A. Kissinger qui s’encarregava de processar la màxima informació i utilitzar la més útil, per després donar-lo al president Richard Nixon. Kissinger s’havia convertit en el personatge clau a la presa de decisions a la ombra d’EUA i del món; ell analitzava i decidia la política exterior dels EUA i va ser el pare del globalisme imperial.

Kissinger era un professor universitari amb una mentalitat rígida i quadriculada. Va néixer a Fürth, Baviera, a Alemanya, el 1923. Com que el seu pare tenia antecedents jueus, van haver de fugir de l’Alemanya nazi i emigrar a Estats Units, però tot i que el seu pare i el seu germà van patir el terror antisemita, Kissinger deia que no recordava res d’aquella època, que no s’havia adonat de res del que havia passat. Patia llacunes selectives que eren la manera d’amagar el seu passat. Tot i així, la seva infància va quedar reflectida als seus escrits: por a les revolucions, al desordre, fatalisme de cara al futur, sentiment de soledat i sobretot la prepotència. A una entrevista amb la periodista Oriana Fallaci va dir que ell era com un cowboy que guia la caravana i va davant sol amb el seu cavall. Nixon es va enfadar, i Kissinger va negar haver-ho dit.

La metàfora de l’oest ha estat adient a la política internacionals d’Estats Units. Robert Kagan deia que estats units actua com un sheriff internacional autoproclamat però normalment benvingut que intenta imposar una mica de pau i justícia al que veu com un món sense llei, on cal destruir i dissuadir als malfactors, generalment a punta de pistola.

A la segona Guerra mundial Kissinger va servir a l’exèrcit de sergent com a professor d’història d’Europa i agent del contraespionatge. Alguns biògrafs han dit que va seguir a la nòmina dels serveis secrets a la seva etapa universitària.

Als quaranta-sis va aconseguir una beca per a estudiar a Harvard i va destacar pels seus anàlisi sobre política internacional i per investigacions sobre la història de la diplomàcia. Al principi va centrar l’interès en Immanuel Kant i G. W. F. Hegel, però també el van atraure les idees de Osward Spengler i A. R. Toynbee. Spengler era seguidor del pensament irracionalista, biologista i pragmàtic. Pensava que la història es podia comparar als organismes biològics perquè dins un procés que acaba en el desgast i la decadència, i va anunciar el triomf del realisme escèptic sobre el racionalisme optimista i romanticisme. Toynbee no tenia aquesta visió biologista amb un destí ineludible. Kissinger, però, no admetia la decadència i mort de les civilitzacions, pensava que l’ordre sempre superava al caos i que sempre es retornava a l’equilibri. Tampoc no estava d’acord amb la metafísica de Kant perquè donava poca importància al lliure albir, a la voluntat de l’ésser humà. Kissinger era més proper a Hegel, i creia en una història preordenada però sense un final establert. A cada època sorgia una civilització que transmetia l’esperit històric a la següent, el leadership, i aquest era Estats Units. En aquest aspecte, Kissinger donava molt poca importància a l’opinió dels ciutadans.

Pensava que la diplomàcia era una feina exclusiva a una elit selectiva i privilegiada. A la seva tesi doctoral va parlar d’un món restaurat, en el sentit de restablir l’ordre. Hi exposava el seu model d’acció diplomàtica, basada en un sistema de conferències: els assumptes internacionals no s’havien de resoldre a base de guerres o pactes entre sobirans, sinó a través de pocs homes que establien les regles del joc; negociar, utilitzar subtilment les amenaces, reconciliar interessos entre les grans potències.

Klemens Metternich-Winneburg, austríac d’origen renà, compte i després príncep, amb un joc diplomàtic tan complicat com brillant, va tenir un paper molt destacat a l’Europa del segle XIX. Es va oposar als principis revolucionaris de llibertat i del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Va defensar als sobirans absolutistes i va imposar el dret d’intervenció en aquells països en el que es produïssin moviments liberals o nacionalistes. Robert Steward Castlereagh, bescompte i segon marquès de Londonderry, com a ministres d’assumptes exteriors va construir i mantenir la gran aliança que va vèncer a Napoleó mitjançant una diplomàcia secreta amb tendència a mantenir un ordre equilibrat a Europa. Tant Metternich com Castlereagh van aparèixer a diversos articles de Kissinger, i van ser la base de la seva ideologia.

Kissinger admirava el realisme de Metternich; per a Kissinger, ser realista era, en el fons, com ser conservador. També la concepció del govern com un art, la capacitat de manipular el criteri dels altres i l’habilitat per a la matisació, que amb subtils diferències permetia arribar a conclusions raonables. També compartien el menyspreu pel poble i l’obsessió per l’ordre. En l’aplicació de les seves idees, Kissinger mai no va pretendre destruir el sistema soviètic. L’estabilitat era precisament aquest sistema de bipolaritat pastada.

Va aconseguir una plaça com a professor de Harvard, on va rebre la influència dels catedràtic William Yandel Eliot. Eliot el va recolzar per a fundar i dirigir el Seminari Internacional, a través del qual va conèixer a intel•lectuals, diplomàtics i figures polítiques nacionals i estrangeres. Cap a 1954, Kissinger va ser proposat per a dirigir la revista del Consell de Relacions Exteriors Foreign Affairs, la qual va ser la seva gran plataforma. Allà hi va conèixer a personatges amb capacitat de decisió política i econòmica, entre ells David Rockefeller.

La publicació de Armes nuclears i política internacional (ANPI) va ser un capítol significatiu en el desenvolupament intel•lectuals de Kissinger, que explica les accions de la guerra de Vietnam. Sostenia que les armes nuclears tàctiques podien frenar l’avenç del comunisme al món. Després va admetre en públic que s’havia equivocat, però Nixon i el general Alexander Haig defensaven en algun moment crític de Vietnam aquesta teoria. Però les grans potències van desestimar aquesta via per por a un possible holocaust.

Kissinger mai no pensava en els danys humans. Confiava sempre en que, després de qualsevol tipus de conflicte, sempre hi hauria una elit política i diplomàtica que negociaria la pau final. Pensava fins i tot que una guerra atòmica generalitzada podria ser suportable, donat que ell entenia que la humanitat recuperaria els nivells anteriors en un període no més enllà de vint anys. La teoria de l’hivern nuclear destrossaria aquesta visió. Kissinger rectificaria més endavant. Segons ell el concepte de guerra nuclear limitada, era la d’una sense un front definit, on el protagonisme recauria a petites unitats mòbils i amb gran autonomia, amb el recolzament fonamental de l’aviació.

Al seu llibre Armes nuclears i política internacional també exposava una de les doctrines adoptades pels sectors més conservadors dels EUA, rere el concepte de leadership: els interessos d’Estats Units estaven per sobre de tot, ni tan sols els aliats tenien veu o vot. I pels que no eren aliats, una política agressiva. Donald Runsfeld, Paul Wolfowitz i Condoleezza Rice, amb Jorge W. Bush, aplicarien més endavant el mateix criteri: el dret dels Estats units a definir i establir, de forma unilateral, els seus interessos vitals a qualsevol part del món, i a defensar-los sempre que ho consideri necessari, fins i tot amb l’ús de la força o les institucions internacionals. Runsfeld havia establert una filosofia fundacionalista que deia que un cop enderrocat el comunisme, la missió dels EUA era crear un nou sistema de relacions internacionals sota el seu domini. Kissinger aprovava aquestes idees, i va proposar que no es respectessin les sobiranies nacionals, i que estats units assumís sense complexos la direcció d’un imperi mundial.

La fundació Rockefeller va oferir a Kissinger la direcció sobre els estudis de política exterior respecte els aspectes militars de la seguretat internacional. A partir de llavors es va obsessionar amb el perill de que la Unió Soviètica avancés als Estats Units en ciència i tecnologia i els superés en capacitat de destrucció. La força militar soviètica, en sacrificar el sector civil en economia, creixia a un ritme superior al de els EUA. Així que va dissenyar el dret d’intervenció immediata amb forces capaces d’imposar la seva força amb discriminació i versatilitat. Runsfeld i Dick Cheney van establir en concepte de guerra peemtive (amb dret preferent) que era una guerra preventiva (prevemtive), una resposta bèl•lica total a un possible amenaça.

Arthur Schlesinger Jr., historiador, assessor de Kenedy i guanyador de dos premis Pulitzer, va ridiculitzar aquesta situació comparant-la amb la pel•lícula Minority Report per demostrar que la certeses sobre les prediccions és il•lusòria i que el futur sempre estava ple de sorpreses. També havia escrit un llibre contra l’enorme poder acumulat pels presidents davant el congrés i el pobles d’Estats Units.

Kissinger tampoc no estava totalment d’acord amb el concepte de guerra preventiva, perquè una solució militar oberta evitava el subtil joc diplomàtic i les intervencions secretes, molts més barates, senzilles i efectives.

Kissinger es va aproximar a la Casa Blanca de Kenedy com a consultor especial en matèria de política militar i seguretat, però no va destacar en aquesta tasca. Després d’un any, se’n va anar o el van fer fora. Llavors va visitar Europa i va insistir en la idea de la utilització d’armament nuclear tàctic com a resposta a una amenaça soviètica. Però els analistes de més pes va argumentar que la solució nuclear, per més limitada que fos, tan sols podia conduir a una guerra total.

El 1964, després que Kenedy fos assassinat i substituït per Lyndon B. Johnson, el Consell de Relacions Exteriors va encarregar a Kissinger un estudi sobre les causes de la desconfiança entre Estats Units i Europa. Partia de la base de que els EUA tenien el monopoli del poder però l’havien utilitzat malament o, el que es pitjor, no l’havien utilitzat. Y Europa no era una entitat, sinó un conjunt de diferents punts de vista. En el fons Kissinger tenia por a una Europa unida perquè podia esdevenir un competidor.

A finals de 1968, l’ambaixador a Vietnam va enviar a Kissinger a Saigón per analitzar la situació de Vietnam. En aquesta època va entrar al món de Nelson Rockefeller, i va ser un amor a primera vista.

Dividia el món en dos grans potències que el dominaven: Estats Units (líder d’Occident) i la Unió Soviètica. El seu article sobre Vietnam seria tot un programa polític que no trigaria massa a aplicar. Iniciava el seu estudi a partir del fracàs de les operacions desenvolupades fins aleshores; deia que s’havia aplicat una estratègia tradicional a un problema diferent. Kissinger volia compatibilitzar la màxima destrucció, fins un grau insuportable, amb les negociacions. L’objectiu final seria la retirada gradual de les forces estrangeres i la promoció d’un acord polític entre les forces combatents a Vietnam del Sud. Proposava la convocatòria d’una conferència quatripartita i després una conferència internacional per a garantir l’acord.

Rockefeller va incorporar aquesta proposta al seu programa electoral. Quan va presentar la seva candidatura per a la nominació republicana, Kissinger va ser el seu conseller en política internacional, però Rockefeller va ser derrotat per Nixon.

El paper de Kissinger al govern nord-americà i a la política internacional (Pàg. 52 a la 59)

Kissinger havia menyspreat a Nixon i fins i tot l’havia maltractat verbalment. Nixon tampoc no havia amagat el seu odi cap els intel•lectuals, especialment els que provenien de Harvard. Però les successives derrotes el van convertir en un gran encaixador, i va veure en Kissinger el seu conseller ideal. Kissinger va ser de Seguretat Nacional entre 1969 i 1973, i secretari d’Estat fins 1977, quan va haver de marxar.

Es presentava a ell mateix com un intel•lectual fred, un professor que exercia provisionalment de polític, amb una concepció molt conservadora i deshumanitzada de les relacions internacionals i obsessionat en esquematitzar i simplificar els conflictes. Era un pragmàtic que mai no es deixava endur pels ideals. La seva visió moral del món era la de que tan sols era bo el que es podia fer realitat. Una de les característiques de la seva acció va ser la permanent contradicció entre la seva obra acadèmica racional i científica, molt acurada i sòlida, i la seva actuació política, sovint irreflexiva i feta amb precipitació. Kissinger defensava, com Metternich, que el poder havia de concentrar-se en poques persones. Pretenia construir una mena de gran aliança secreta que governés el món sense cap mena de control democràtic, basada fonamentalment en la diplomàcia secreta.

Durant la guerra freda, Kissinger va limitar la seva estratègia a l’enfrontament entre les dues grans potències de l’època: la Unió Soviètica i Estats Units; segons ell, un món equilibrat que estava totalment ordenat. Es va qualificar aquesta idea com a diplomàcia del terror, perquè admetia l’ús de la força i la promoció de les dictadures quan algun país pretenia sortir de la lògica del poder entre les dues grans potències militars.

Kissinger menyspreava les normes internacionals, i per això criticava la rigidesa de la burocràcia a les relacions exteriors, que impedia aplicar concepcions noves al marge de les ideologies; deia que hi havia massa complexitat en la presa de decisions. Ell establia tres tipus de societats: burocràtico-pragmàtiques (EUA i la resta de països desenvolupats), burocràtico-ideològiques (URSS i països comunistes) i les revolucionario-carismàtiques (països del Tercer Món que aprofiten la bipolaritat per exercir pressió sobre les grans potències). L’obsessió de Kissinger era posar una mica d’ordre en un món militarment bipolar però políticament multipolar. El seu lema era el d’un ordre internacional estable sota el lideratge dels Estats Units (leadership). S’havia de mantenir el linkage (enllaç) un sistema tancat amb quatre components: una pax americana, una visió oligopòlica del globalisme, una estratègia basada en l’utilització de la potència militar d’Estats Units, i una tàctica que basculés entre l’ús de la violència i la persuasió mitjançant el raonament. Aquest ordre havia de basar-se en els interessos de les grans potències. Ell deia que l’interès no és necessàriament amoral i que les conseqüències morals podien sorgir d’actes interessats, i que, per tant, els principis morals no poden condicional l’acció política; que l’acció política no es pot analitzar a trossos, sinó segons els resultats finals: aquesta norma es va anomenar realpolitik; intervencions amorals als conflictes. El 1973, Kissinger va obtenir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Le Duc Tho. Mai aquest premi no va estar tan desprestigiat. El dirigent nord-vietnamita el va rebutjar; Kissinger no.

Daniel Ellsberg, qui va facilitar els papers del pentàgon sobre Vietnam a la premsa, havia treballat amb Kissinger a Harvard, i va arribar a la conclusió que l’obra de Kissinger era mediocre ja què no tenia cap originalitat com a intel•lectual; tots els seus treballs eren extremadament derivatius. L’escàndol del cas Watergate també va esquitxar la figura de Kissinger, però se’n va sortir hàbilment evitant la sospita.

Cristopher Hitchens, deia al seu llibre Judici a Kissinger que aquest havia de comparèixer com a criminal de guerra davant el Tribunal Internacional de Justícia. L’acusava d’haver boicotejat les negociacions de Vietnam amb Johnson com a president per a beneficiar a un Nixon que llavors era candidat; la pau s’hauria pogut firmar el 1968 i no el 1973, evitant centenars de milers de víctimes. Kissinger va rebutjar el Tribunal Penal Internacional i es va mostrar contrari a que existís, llavors i al futur, qualsevol tipus d’instància judicial mundial. Ella mateix acceptava la possibilitat de que es cometessin errors per part de les administracions a les que havia servit, però es preguntava si els tribunals eren el lloc adient per a determinar el que va passar.

Durant la presidència de Ronald Reagan, Kissinger va tornar com a conseller de política exterior, amb mols menys poder, i finalment es va retirar als seus negocis privats. Va fundar l’empresa Kissinger & Associates, i avui en dia guanya molts diners assessorant a les grans empreses i cedint els seus contactes internacionals per a usos purament comercials, escriu articles als grans diaris d’Estats Units i figura com a pare dels membres dels govern de George Bush. En Bush va voler premiar-lo amb la presidència de la comissió investigadora del 11 de setembre. Al principi va dubtar, però després va considerar exagerades les exigències de transparència plantejades pel Congrés i va rebutjar l’oferta. Provablement es va retirar de l’escena per sempre. Va distribuir les seves memòries en tres volums, destinats a netejar una imatge èticament molt deteriorada i a justificar una actuació política amb dubtosos resultats. L’obra va rebre una munió de crítiques duríssimes. “Estic segur –va reconèixer Kissinger davant d’Oriana Fallaci- que quan deixi el meu càrrec enyoraré el poder”. I aquest podria ser el seu epitafi.


El globalisme imperial i els seus seguidors (Pàg. 59 a la 70)

Les idees de globalisme imperial de Kissinger van influir en molts intel•lectuals i polítics que després van ocupar àrees de poder a l’Administració nord-americana. El sots-secretari de Defensa Paul Wolfowitz, el vice-president Dick Cheney, el secretari de Defensa Donald H. Rumsfeld, l’assessora de Seguretat Nacional Condoleezza Rice i el mateix Jorge Bush, estaven vinculats als interessos del petroli. Tots ells defensaven l’intervenció unilateral nord-americana als conflictes militars i el no sotmetiment a les lleis internacionals en ens àmbits de la sobirania de Washington. I tots ells arribarien a alts càrrecs de poder on es prenien grans decisions.

Rera aquest quintet titular conservador, estava la resta de l’equip. Karl Rove, que va atribuir el cas Watergate a una conspiració de liberals i comunistes, va ser qui va ordenar a tots els candidats republicans a la renovació del Senat i la Camera de representants que basessin la seva campanya electoral en Iraq i el terrorisme, i que acusessin d’antipatriotes els demòcrates. Richard Pearl havia estat secretari de defensa de Ronald Reagan i era un radical bel•licista; era partidari de que Israel es desfés de Yasir Arafat i tornés a ocupar militarment Cisjordània i Gaza.

El cercle de reflexió de Bush (think tank) era l’elit del neoconservadurisme nord-americà, però hi havia dos vessants: la nova dreta (universitats de la costa Est, laica i liberal) i cristians fonamentalistes (dels cinturons bíblics del sud, protestants, amb l’objectiu d’imposar l’oració a les escoles i puritans). No concordaven massa, tan sols en política internacional.

Els antecedents d’aquesta nova dreta eren Allan Bloom, William Krsitol i Albert Wohlstetter. Hi havia algunes diferències amb Kissinger, però calia filar molt prim. Wohlstetter no estava d’acord amb la teoria de la destrucció mútua assegurada, era partidari d’acceptar desenvolupar guerres limitades amb armes nuclears tàctiques i armes intel•ligents de gran precisió. Preferia trencar els acords amb L’URSS i així desenvolupar la indústria armamentística. Kissinger no arribava a tant, però jugava amb els conceptes. Reagan els va aplicar amb l’inici de l’anomenada Guerra de les Galàxies.

La nova dreta dominava diversos medis de comunicació i ocupava alts càrrecs en instituts d’investigació, era globalista, partidària de la presència hegemònica nord-americana al món i abominava de l’estat del benestar.

Els atemptats del 11 de setembre van significar un fort canvi estratègic per a tots ells; havia tornat la por. S’havia de respondre al setge contra el món lliure amb una nova geometria que dividia el món en bons i dolents (eix del mal). La gestió de la por s’havia d’iniciar amb un control social més estricte, amb una vigilància permanent davant l’amenaça dels diferents. Condoleezza Rice havia descrit aquesta estratègia “no abraçar la vulnerabilitat com una mena de causa moral”.

Aquesta estratègia de la por va buscar frases que impactessin a tots els sectors socials. Es va buscar un nom adequat al conflicte. Eliot Cohen, conseller estratègic de Rumsfeld, va proposar parlar de quarta guerra mundial, perquè la tercera la va guanyar Estats Units contra el comunisme. El president Bush fins i tot va parlar de Creuada, però va haver de rectificar. Davant aquesta preferència per la guerra, les arts diplomàtiques desapareixien. Abans de l’amenaça terrorista, la mateixa Rice havia advertit del perill que significava la nova Rússia per als interessos dels EUA per tal de seguir amb la política de seguretat i la carrera d’armament. Era una seguidora de Kissinger, deia els mateixos arguments tres dècades després.

Però quin era el destí d’aquest imperi global profundament nacionalista? Tancar-se a l’uniteralisme excloent i no compartir el poder planetari? Llavors, tot i que ara segueixi tenint el lideratge mundial, podria ser el començament de la caiguda.

Antoni Negri i Michael Hardt creien que s’havia de parlar d’un nou tipus d’imperialisme més difús, sense territori ni centre visibles, que establia un nou ordre mundial. Philip Bobbitt i Michael Howard havien escrit que l’Estat-mercat havia estat substituït per l’estat nació, i algú (EUA) havia d’estar disposat a defensar aquest nou ordre fins i tot amb la força. Emmanuel Told pensava que no es podia parlar d’un imperialisme tancat en ell mateix que actuava sense consens i de forma aïllada, ja que estats units depenia molt més de la resta de països que els altres imperis de la història. El politòleg nord-americà Charles A. Kupchan anunciava un xoc de civilitzacions entre Estats Units i Europa.

Collin Powell, secretari de Defensa, va obligar al govern Bush a prendre la via intermitja entre un unilateralisme perillós i un col•laboracionisme suïcida. Washington podia actuar militarment sol, però no políticament. Els més conservadors van dir que les idees de Powell eren una trampa, i hi va haver problemes amb Condoleezza Rice, tot i que ella ho va desmentir.

Robert Kagan, al seu llibre Poder i debilitat, acusava a Europa d’adoptar una actitud còmoda a les relacions internacionals: mentre Estats Units gastava diners per defensar el Vell Continent contra l’amenaça soviètica, els europeus s’entretenien a construir la seva societat del benestar. Donald Rumsfeld parlava despectivament de “la vella Europa”, i el filòsof francès André Glucksman veia una Europa dividida entre els que consideraven a Bush com a principal enemic i els que creien que era Sadam Husein.

Kissinger havia dit que Estats Units gaudia d’una preeminència no igualada ni tan sols pels gran imperis passats, i Condoleezza Rice estava d’acord. Rice deia que hi havia una tendència a substituir el concepte d’interès nacional pel d’interessos humanitaris o interessos de la comunitat internacional, que la convicció de que Estats Units exerceix legítimament el poder tan sols quan ho fa en nom d’alguna cosa o d’algú més tenia profundes arrels en Wilson i indicis al govern de Clinton, i que tot i que no hi ha res dolent en fer alguna cosa que beneficiï a tota la humanitat, és una cosa secundària.

Oficialment, els interessos eren la lluita contra el terror i contra les armes de destrucció massiva en mans de països irresponsables. Per tant, si no hi havia armes, no hi havia guerra. Però Al Jamani, ex ministre d’Aràbia Saudí, després de criticar Sadam Husein, va assenyalar un interès més productiu i rentable: el petroli. Georges Friedman, president d’una empresa d’anàlisi de política internacional va dir que les armes de destrucció massiva eren la raó per a la guerra, però no la seva raó. Jefrey D. Sachs va presentar un informe on deia que Iraq era essencial per al subministrament des d’Orient Pròxim (tenia les segones reserves més grans del món) i per motius econòmics Estats Units no podia permetre que Sadam Husein desenvolupés aquesta riquesa.

Estats Units es trobava cada cop més sol. Emmanuel Told havia dit que Estats Units s’havia adonat que no podia prescindir del món. Powell no anava massa lluny: aisllatcionisme no, intervencionisme sí. Kennedy pensava que els grans imperis sempre havien tingut molts enemics que combatre i molts problemes que resoldre, i Estats Units també estava abocat a combatre múltiples enemics: Iraq, Iran, Corea del Nord i els nous terrorismes. Al final es preguntava si es podria sortir d’aquests malabarismes estratègics mundials, i la resposta era que no. Edward Gibbon havia advertit que els imperis prevalien si no intenten traspassar les fronteres del que és possible; Roma va conquerir el món en defensa pròpia.

Havia agafat Estats Units aquest camí? No se sap, perquè tampoc no havia creat una base intel•lectual sòlida que permetés veure cap a on anaven. Bob Woodward, deduïa l’existència d’una potent màquina de guerra amb una economia sòlida, però conduïda per personatges mediocres i d’idees simples. El mateix Bush va confessar que ell actuava visceralment. I així es va fer el concepte de eix del mal, provinent d’un dels redactors dels seus discursos. Per evitar la concentració de països islàmics i la sensació de Creuada cristiana, també va entrar Corea del Nord.


Naixement i declivi del somni americà (Pàg. 70 a la 76)

Era Estats Units realment un imperi?

Michael Ignatieff pensava que no, i pretenia que deixés de ser una república per convertir-se en un. Si suposem que sí que ho era, llavors era un imperi en decadència, tal com deia Gibbon?
Immanuel Wallerstein va insistir en un debilitament progressiu d’Estats Units com a potència planetària, perquè els factors polítics, econòmics i militars que van provocar la seva hegemonia són els que provocaran el seu enfonsament.
Kenneth Galbraith i Noam Chomsky ho corroboraven, Galbraith deia que era l’economia nord-americana i no pas la seva posició militar la que estava en declivi, i que una política econòmica d’alt consum i baixa inversió havia deteriorat la seva competitivitat.
La pujada va començar quan Estats Units i Alemanya es van aprofitar de la crisi de l’economia britànica per tal d’ocupar progressivament les quotes del mercat mundial. Wallerstein deia que els dos grans conflictes del segle XX van ser una sola guerra de trenta anys entre Estats Units i Alemanya, amb períodes de pau i crisis locals. La competició va adquirir caràcter ideològic amb la pujada del nazisme a Alemanya. Estats Units va sortir indemne de la catàstrofe i Europa no. Després va arribar l’equilibri del terror amb la URSS. Washington va destinar molts diners per a la reconstrucció d’Europa i Japó per tal que tornessin a tenir la capacitat de consumir els productes nord-americans que es produïen. Però Wallerstein deia que aquest èxit dels EUA després de les guerres portava el germen del seu declivi, ja que és una potència sense autèntic poder, un líder mundial a qui ningú respecte i segueix, un país que navega enmig un caos planetari i que és incapaç de dominar.

Vietnam va ser un retrocés en el seu statu quo i un autèntic forat pressupostari. A més, els moviments del 68 van desesestabilitzar la presència hegemònica del liberalisme centrista com a proposta ideològica mundial legítima. Estats Units no havia tingut res a veure amb la caiguda del comunisme, i tan sols hi havia assistit desconcertat sense resposta. Encara més, Wallerstein sostenia que la caiguda del comunisme significava també la caiguda del liberalisme, ja que feia desaparèixer la justificació de la ideologia de la hegemonia nord-americana.

Els atemptats havien trencat la potència d’Estats Units i havien consolidat el poder dels falcons a Washington. Els falcons eren els que pensaven que Estats Units s’havia de comportar com una potència imperial per dues raons: perquè ningú no els diria res i perquè sinó el món els marginaria. Però Wallerstein creia que la caiguda arribaria pel desprestigi moral i de l’economia; mentre estats units potenciava el desenvolupament de la tecnologia militar, els competidors es centraven en una tecnologia d’utilitat social. El mateix Mijaïl Gorbachov es preguntava quina necessitat tenia Estats Units d’iniciar una nova carrera armamentística. Ni tan sols Donald Rumsfeld ho sabia, deia que el desafiament a aquest nou segle es protegir la seva nació contra allò que és desconegut, que no se sap, que no es veu, inesperat, i que calia acceptar riscos i provar coses noves per tal de dissuadir i vèncer als enemics que encara no han arribat; tota una confessió pública de paranoia.

Erich Fromm, psicoanalista i filòsof nord-americà d’origen alemany, va dir que tota aquesta paranoia derivava en una tendència aïllacionista, i que els mecanismes de projecció a les relacions internacionals ho feien en acusar als demés dels problemes propis i dividir el món en bons i dolents. Tot això es tradueix en idees simples i clares, que projecten la seguretat de bon rendiment polític, i que poden desembocar a comportaments fascistes. Gorbachov acusava als governants de Washington de carregar l’atmosfera de pors injustificades, i Wallerstein deia que els falcons ultraconservadors enfonsarien Amèrica i de retruc perjudicarien la resta del món.

Philip Winsor enllaçava amb Wallerstein quan deia que Estats Units ja no governava, degut a que un grup de potències menors havien recuperat la llibertat d’acció i a que la guerra s’havia democratitzat, que estava a l’abast de tothom. Ja no hi havia superpotències, el poder s’havia diluït, tan sols quedava confusió i falta de sentit.

Però el declivi també tenia un flanc ideològic, ja que a força d’utilitzar la seva influència, sobretot militar, els EUA havia originat malestars i ressentiments creixents, acusant Washington de passar per alt el paper dels valors, sobretot dels drets humans i de promoció de les democràcies.

Javier Solana va respondre als unilateralistes amb les paraules de Tucídides fent referència als atenesos: “La present prosperitat havia convençut (...) que res no se’ls podria resistir i que podrien aconseguir allò impossible i impracticable per igual, sense importar que ho fessin amb medis generosos o inadequats. La raó per això va ser el seu extraordinari èxit, que els va fer confondre la seva força amb les seves esperances”, i Solana va acabar dient que “El preu de la grandesa és la responsabilitat”.

Norman Mailer va dir que Estats Units era l’Imperi Romà del segle XXI, un imperi que provocava rebuig. Recordava que, l’any 2003, quan el diari Time va preguntar a Internet quin país representava més perill per a la pau mundial, un 84% dels vots havien dit que era Estats Units, per davant de Corea del Nord i Iraq. Jorge W. Bush es va defensar dient que no es poden solucionar els problemes tan sols amb paraules, que tan sols podia guiar-se pel seu instint, que era el producte de l’època de Vietnam. Era un missatge pels vells multilateralistes desocupats.