miércoles, 17 de septiembre de 2008

Capítol 5. UN FUTUR ÉS POSSIBLE:
Edgard Morin, Umberto Eco, Jürgen Habernas, Robert A. Dahl, Norberto Bobbio, Pier Luigi Zampetti, Giovani Sartori, Roger Garaudy i altres intel•lectuals amb llum pròpia. (Pàg. 255 a la 309)


Semblava clar que el futur depenia de com modeléssim el present. La gran trampa del pensament únic consistia precisament a amagar la capacitat humana de participar en la construcció d’un futur millor. Estableix com a veritable i definit allò que és insegur i fins i tot inexacte, i com a perenne i immutable allò que encara s’està a temps de canviar.

Imaginem que fos veritat el somni de Francis Fukuyama sobre un final de la història integrat per una perfecta combinació de democràcia, política i mercat, sense tenir en compte els canvis que es podrien produir degut, per exemple, als avenços de la ciència i la tecnologia que segurament permetran i exigiran la recomposició dels models: una democràcia més directa i també noves eines econòmiques.


La democràcia actual i el sorgiment d’una nova aristocràcia conservadora a Europa (Pàg.256 a la 284)

La mercantilització de la democràcia (Pàg. 256 a la 260)

La democràcia es regeix per un principi de sobirania del poble i per la separació dels poders. El seu objectiu és que ciutadans lliures i responsables participin plenament en la presa de decisions a tots els nivells i controlin el govern i els altres organismes des dels quals s’exerceix el poder.
Així doncs, es pot veure que no hi ha democràcia internacional, ni tampoc democràcia plena als països que es defineixen com a democràtics. Per motius pràctics, el sistema tan sols permet la democràcia indirecta, controlada per representants. En força ocasions, aquest sistema tendeix a deteriorar-se, donant lloc a la corrupció.

A les societats de mercat, la política s’ha convertit en una mena de mercat en mans dels experts en relacions públiques. L’Estat paga molts diners dels contribuents el destí del qual es dilueix en un caos de burocràcia partidista. I les empreses mai donen diners a canvi de res.

Naturalment, no totes les persones que accedeixen a un càrrec polític a les democràcies parlamentàries són riques. Però tenint en compte l’alt cost de les campanyes, els candidats han de tenir fons propis o estar subjectes a la disciplina d’un partit amb grans recursos. En el millor dels casos, els partits demanen crèdits bancaris amb la presumpció que mai no seran reclamats.

A més, hem d’afegir el gran poder de les tècniques de persuasió. Molts polítics són autèntics productes de laboratori, fabricats a partir d’informes encarregats als experts en imatge i les eleccions es fan seguint la lògica pròpia d’una mercaderia. El discurs polític profund tendeix a oblidar-se i les ofertes dels partits s’assemblen cada cop més.

Són realment representants dels ciutadans? Ells sostenen que sí. I assumeixen tots els papers que els atorga el poder com si tot el cos electoral els hagués concedit la confiança. Els dirigents creuen que una elecció per quatre anys els dóna carta blanca. En nom de la voluntat de mig centenar de milions de ciutadans, el president d’Estats Units pren les decisions més transcendentals pel seu poble i per bona part de la humanitat. És difícil que un govern que es comporta dogmàticament hagi obtingut més del trenta per cent del sufragi ciutadà, i quan algun partit supera aquesta xifra es parla de vot massiu.

El principi de “un ciutadà, un vot” també queda retallat pel disseny de les especificitats i el disseny de les circumscripcions. L’objectiu consisteix principalment a retallar el vot a les zones més poblades i urbanes, on sol estar l’electorat més polititzat, en benefici de les zones més rurals, menys dinàmiques i conservadores.

En definitiva, en la majoria de les democràcies parlamentàries, els ciutadans escullen als seus representants d’entre una minoria de selectes candidats designats i dissenyats pels partits, amb un nivell de representativitat relatiu, i que després exerciran un poder gairebé total, tan sols limitat en el temps pel període que separa unes eleccions d’unes altres. La major part dels parlamentaris procedeixen d’estrats alts o mitjans-alts de la societat, generalment molt allunyats dels problemes i les preocupacions dels sectors més populars. Tota aquesta llista d’anomalies, ombres, defectes i vicis allunya l’activitat política del ciutadà mitjà. Corre el risc de provocar una crisi de credibilitat, i obrir les portes a les diverses formes de fascisme. Omplir la democràcia de contingut podria ser un objectiu a llarg termini, sense necessitat d’allunyar-se gaire de la retòrica del pensament únic, sobretot ara que, gràcies a les noves tecnologies, sorgeix la possibilitat d’aplicar una democràcia més directa i sense intermediaris.

La mercantilització de la política beneficia als sectors més conservadors i als interessos del capital més especulador. S’assisteix a un deteriorament de la democràcia. Utilitzant el signe de la por, els grups més reaccionaris mantenen el model invariable. Predicar segons quins canvis o posar en dubte el patriotisme barat dels conservadors pot costar molt car a un candidat de qualsevol país.

La revolució conservadora europea (Pàg. 260 a la 264)

Aquest moviment conservador abarca també l’àmbit cultural. A mitjans de la crisi dels anys setanta, la crisi del sistema va venir acompanyada d’un nou sistema de pensament: substituir la vella cultura progressista per una nova d’origen més conservador. Els sectors més conservadors tenien una forta influència en els àmbits universitaris i en els cercles intel•lectuals. Un dels orígens d’aquesta ofensiva conservadora és el desacreditament del sistema comunista i el fracàs dels moviments revolucionaris de finals dels anys setanta.

A França va néixer una avantguarda intel•lectual que va encapçalar la reacció conservadora contra el que van denominar excés de l’esquerra i els seus còmplices, el GREACE. Al voltant d’aquest grup, van començar a aplegar-se els pares del que els mitjans de comunicació van anomenar nova filosofia. Alain de Benoist, es van convertir més tard en un dels dirigents més destacats de la revolució neoconservadora. Dos obres de Benoist van constituir els punts de referència fonamentals.

L’objectiu declarat era apoderar-se del poder cultural, que considerava molt més important que el poder polític. Van intentar aplicar alguns coneixements científics a l’activitat política: van adoptar diverses formes de darwinisme social; van implantar el neologisme “biopolítica”, definida com l’activitat teòrica i pràctica que concep als grups humans com si fossin entitats genètiques.

No volien ser identificats amb la vella dreta burgesa i reaccionària, reclamaven el renaixement d’una autèntica civilització europea, odiaven el comunisme soviètic i rebutjaven la societat de consum americana. En aquells temps la nova dreta creia que, per què Europa recuperés la seva influència, era necessari seguir amb la recerca de les seves arrels culturals profundes: com el teatre grec, l’epopeia romana, els poemes celtes i també les llegendes germàniques.

Louis Pauwels, coautor d’una obra esotèrica de gran èxit i director de Figaro Magazine, junt amb els seus companys denunciaven l’igualitarisme, considerant-lo l’obstacle més gran que havia trobat la civilització humana. Predicaven un nou elitisme en nom de la ciència, criticaven severament el liberalisme reduccionista, que considerava les persones com a participants abstractes de l’economia. A partir d’una forta identificació nacional i una cultura europea, reclamava el regne de l’individualisme per sobre la societat. Depreciava els vells valors religiosos, i tenia una visió fonamentalment pessimista sobre el destí de la humanitat, a la que considerava com una prolongació intel•ligent de la vida animal, perduda en un univers fred i indiferent. Alguns autors havien ajudat a construir aquesta atmosfera entre selectiva i descoratjadora.

Sören Kierkegaard havia dit que l’individu era superior a l’espècie; els solipistes afirmaven que tan sols existia un mateix i que la resta eren ficcions de la ment; Nietzsche havia dibuixat el perfil de superhome; Carl Gustav Jung havia parlat de l’inconscient col•lectiu, la memòria ancestral, que derivava en el predomini d’uns col•lectius sobre uns altres; Osward Spengler havia comparat les civilitzacions amb éssers vius sotmesos a creixement, maduresa i decadència; Martin Heidegger havia escrit que l’home era un ésser per a la mort; Jean-Paul Sartre, que l’ésser humà portava inscrit el camí cap a la destrucció i la mort; i Henri Bergson havia basat la seva filosofia vitalista en la evolució creadora. En la lluita històrica queien molts i sortien endavant els millors.

Kissinger, no tan pessimista com Spengler, havia assumit la idea de que l’experiència demostrava que s’havia d’acceptar el joc dels dominants; la missió de les masses era seguir als millors.

Herbert Spencer va intentar aplicar la teoria de l’evolució als mètodes socials i va marcar els trets generals d’una mena de darwinisme social en el que l’evolució seria la clau per a tota la realitat. En la lluita amb la mort per la supervivència, el que sobrevivia era perquè estava millor dotat, i això el legitimava. Les propostes igualitàries eren una molèstia, i l’Estat també.

Característiques biològiques de la desigualtat (Pàg. 264 a la 265)

La idea de que l’ésser humà no era més que un animal evolucionat havia patit diverses interpretacions per diversos etòlegs com Konrad Lorenz, premi Nobel de Medicina. Deia que gran part del comportament animal, inclòs l’humà, era instintiu i que la desigualtat era natural.

Edward Osborn Wilson, pare de la sociobiologia va dir que el codi genètic ajudava a conformar el codi civil. Milton Friedman criticava a Lorenz i assegurava que la desigualtat no tan sols era natural, sinó també desitjable. Friedrich August von Hayek havia dit que la desigualtat era productiva, i Hans Eysenck que també era moralment acceptable. No hi havia societat sense classes. Els llibertaris creien que l’Estat havia de desaparèixer per donar pas a una societat espontània. Lorenz i Wilson matisarien més tard el seu pensament (o més ben dit es retractarien) però ja era tard.

McFarlaine Burnet proposava entendre la biologia com una ciència auxiliar a les ciències socials. I des d’aquesta perspectiva entenia la desigualtat com una cosa natural i la igualtat com un estat antinatural. Les diferències (sobretot intel•lectuals) havien de conformar les estructures de les societats humanes, i Occident corria el risc de decadència a causa de les idees d’igualtat. La solució consistia a fixar un coeficient de dominancia, una divisió biosocial en dos sectors: els individus dominants (20%) i els dominats sense talents especials (80%). Calia elaborar una teoria genètica, una biocràcia en substitució a la democràcia.

El cultiu de la por entre les masses pel vot conservador (Pàg. 265 a la 267)

Derrotat el comunisme i caigudes les dictadures de l’est d’Europa, la nova onada conservadors podia buscar les seves fonts en un bosc de obscures premonicions, i així ho van fer Thatcher, Reagan i més tard Bush.

Daniel Lindemberg denunciava aquesta situació en un petit llibret i arremetia contra noms coneguts del món aparentment progressistes però que, segons ell, militaven al pensament únic. Deia que la divisió del món intel•lectual no passava pels paràmetres d’esquerra o dreta, sinó per actituds molt més complexes i aparentment contradictòries: elitisme, pro-americanisme, nihilisme moral, nacionalisme, classicisme, etc. El somni de Daniel Bell s’havia trencat, el poder havia conquerit els intel•lectuals i els havia convertit en simples gestors.

Aquella onada conservadora es devia segurament a un fenomen típic en una era de crisi i desfasament entre les realitats polítiques i els avanços de la ciència i la tecnologia, entre la prosperitat dels països rics i la misèria dels pobres, entre la transnacionalització econòmica i els interessos dels Estats, entre la necessitat de compartir el destí del planeta i el dur control per part de la única potència hegemònica, entre la pau i l’acumulació d’armes de destrucció massiva, entre el terrorisme internacional i la guerra preventiva. Aquesta situació podia provocar una ruptura del cos social i desembocar en una autèntica contrareforma. La crisi provocava desconcert i por, i la por engendrava poder. I el poder exigia autoritat, llei i ordre. I els sectors més conservadors eren els que es trobaven millor situats per a recollir els fruits de la por.

Herman Kahn havia estudiat el procés de conversió del proletari nord-americà en un sector majoritari i conformista, donat a recolzar les polítiques més conservadores. Dècades més tard, els fills d’aquella classe treballadors ja no se sentien explotats i no solien protestar. El seus objectius bàsics a la vida era aconseguir el màxim confort i competir a la carrera del consum.

Els fills de la classe mitjana també solien ser conservadors. Constituïen el votant mig. En situacions de normalitat, sense grans tensions, s’inclinaven pel vot de centre. Però en situacions de crisi, un ampli sector adoptava posicions més reaccionàries. No hi havia contrapès, perquè els sectors menys afavorits, en una situació de crisi greu, també es deixaven convèncer pel vot ultradretà. Era la manera de defensar els seus somnis de llibertat, davant l’amenaça de la competència de l’immigrant.

En aquest context, els neoconservadors nord-americans van adaptar les velles idees als nous temps: la defensa de l’individualisme, la fe en el mercat, la limitació del poder de l’Estat, el patriotisme, l’ordre i l’autoritat i el predomini de la llibertat econòmica per damunt de la política.

El neoconservadurisme no tan sols guanyava les eleccions, sinó que passava a la ofensiva, perquè dominava els mecanismes culturals. No exhibia figures moderades, sinó personatges polítics autoritaris recolzats per potents sectors acadèmics i intel•lectuals. Presentaven als sectors de centre esquerra com a perillosos ingenus que obrien les portes al caos. I no debatien, sinó que imposaven.


Democràcia contra la cultura de la por (Pàg. 267 a la 275)

Diferents ideals de democràcia (Pàg. 267 a la 269)

Molts autors han reflexionat al voltant de desenvolupar els principis bàsics de la democràcia, de la tolerància i del diàleg, sense trobar un remei eficaç contra els trastorns que els afecten.

Robert A. Dahl, professor emèrit de Ciències Polítiques a Yale, defensava que la democràcia consistia en que els ciutadans se sentissin iguals, sobirans, i amb la capacitat i les estructures necessàries per autogovernar-se. La legitimitat de les estructures democràtiques hauria de sustentar-se en l’accés als medis de comunicació, en la possibilitat d’intervenir en les activitats públiques, i en la capacitat de participar en la presa de decisions. L’ideal era una democràcia pluralista amb eleccions transparents, institucions autònomes, control total de les decisions del govern, i un ordre econòmic just i descentralitzat basat en el mercat. Però no aconseguí sortir del dilema entre la participació directa dels ciutadans i la delegació representativa a una minoria d’experts.

Norberto Bobbio, professor de Filosofia Política i del Dret, un dels principals juristes europeus i teòric de l’esquerra italiana no marxista, reclamava una dimensió social per a la democràcia. Definia la democràcia com un conjunt de regles i procediments per a la presa de decisions col•lectives, en les quals estava prevista i facilitava la participació més amplia possible de tots els interessats. La democràcia substituïa el govern dels homes per govern de les lleis. En la base de la democràcia es trobava l’individu lliure i igual als altres individus, que s’unia als seus iguals per a formar una comunitat d’individus.

Pier Luigi Zampetti volia salvar el problema de la burocràcia partidista. Pensava que l’Estat modern limitava la llibertat de l’ésser humà i impedia el seu desenvolupament integral. Defensava un model de democràcia participativa total que abarqués totes les dimensions socials: política, econòmica i espiritual. El concepte de participació havia d’arribar fins als últims racons del sistema, perquè els drets polítics no s’acaben amb l’exercici del vot.

Però com salvar el conflicte entre els interessos individuals i els socials? Robert A. Dahl plantejava la democràcia com l’àmbit natural de solució del conflicte entre l’autonomia personal i la pertinença social, entre cooperació i competència. No estava d’acord amb aquells que expressaven una excessiva preocupació per l’individu i les seves necessitats (dimensió individual) perquè els éssers humans també interaccionaven amb els altres (dimensió social).

Zampetti deia que tots els ciutadans havien de participar en el procés de presa de decisions. Els elegits havien de mantenir una relació constant amb els seus electors; els partits tradicionals havien de canviar. Dibuixava uns societat sense classes que respectava el dret al treball i al govern del poble. Una societat que es basés en el capitalisme popular en la que es posés la feina per davant del consum, en la que l’ésser humà estigués per damunt del capital financer, de manera que es convertís en nucli motor de la història. Aquest ésser humà participatiu seria l’únic que podria solucionar les previsions catastròfiques del s. XXI.

Els conflictes dins la democràcia i la pluralitat cultural (Pàg. 269 a la 272)

Dahl advertia que la democràcia no havia de deixar de banda la possibilitat de conflictes, sinó que era el millor sistema per solucionar-los. A més, el conflicte no era necessàriament negatiu, sinó que desenvolupat racionalment i de forma pacífica podria ser un procés que conduiria al progrés.

Però no passava el mateix a escala internacional. Norberto Bobbio centrava les seves reflexions en tres eixos fonamentals: el problema de la pau i de la guerra, els drets humans i la idea de democràcia.

Introduïa el fenomen de la guerra com a possibilitat recurrent. I a més deia que calia redefinir el concepte de guerra, ja que la potència destructora de la bomba atòmica havia fet que el concepte de guerra justa, de guerra com a mal menor, necessari, o impulsora de la innovació i el canvi, deixés de tenir sentit, i la guerra es convertís en el mal absolut. I l’única postura acceptable era el pacifisme, perquè la guerra era una amenaça contra la democràcia.

José Sols, catedràtic d’Ètica i Pensament Cristià de l’Institut Químic de Sarrià, havia denunciat el que denominava l’esquizofrènia de la democràcia. Se suposava que la democràcia era una protecció contra la violència i contra l’agressió arbitrària d’un grup cap a un altre. Però la democràcia vivia d’una manera esquizofrènica, donat que es vestia de pacifista a les grans gales, mentre que diàriament portava l’uniforme de combat: guerres a escala planetària, intervenció armada a zones d’interès estratègic, promoció de dictadures, recolzament as cops d’Estat, tràfic d’armes, etc.

Norberto Bobbio proposava que els drets humans fossin reconeguts i protegits a escala internacional com a base fonamental de la democràcia i de la pau, més enllà de declaracions retòriques. Els estats havien de cedir la tutela dels drets humans als espais regionals i globals. Així l’ésser humà deixaria de ser un súbdit per esdevenir un individu i un ciutadà, i els ciutadans passarien a ser ciutadans del món i protagonistes de la història.

Habermas reclamava un equilibri dins la diversitat, amb noves formes de control democràtic que conduïssin a una solidaritat cosmopolita recolzada en la Declaració dels Drets Humans. La globalització forçava a l’Estat-nació a obrir-se en el seu interior a una pluralitat de formes de vida, i alhora restringia la capacitat d’acció dels governs nacionals al l’exterior. L’ONU era una organització molt limitada, i un govern mundial no havia creuat encara els límits de la utopia.

Alain Touraine posava en qüestió les propostes de Habermas. Assenyalava que la idea de viure tots junts com a ciutadans havia estat una solució pròpia d’un passat industrial, quan existien problemes relacionats amb ens encontres i desencontres amb les identitats culturals properes. Però, davant els problemes en els que es trobava la democràcia, propostes com la de Habermas, basades en un patriotisme constitucional, oferien tants avantatges com inconvenients; permetien la coexistència, però no asseguraven la comunicació entre les cultures.

Introduïa el problema de la multiculturalitat, que Huntington havia resolt amb el plantejament del xoc de civilitzacions. Però com resoldria els conflictes culturals una major democràcia global? La pluralitat dins un món globalitzat era un dels grans desafiaments de la humanitat. Per una banda, el multiculturalisme paternalista de Charles Taylor dibuixava un món ideal igualitari i compatible, sense gairebé conflictes. Per l’altre, els partidaris del xoc de civilitzacions com Samuel Huntington destacaven la incompatibilitat i la inevitabilitat del conflicte entre cultures.

Giovanni Sartori apostava per la superioritat de la cultura occidental i introduïa una proposta d’integració de les altres cultures al voltant de la llibertat, la democràcia i el respecte als drets humans. Però el sistema de valors occidentals presentava també diverses esquerdes i ombres: com l’excessiu individualisme, el materialisme i la banalització de la realitat.

Avantatges i inconvenients per a la diversitat al món (Pàg. 272 i 273)

Umberto Eco havia contestat amb un bonic discurs sobre la diversitat. Defensava l’existència de les diversitats i la necessitat de conèixer-les. Volia que els grans expliquessin als nens que la diversitat, que la descobrissin, que els fessin entendre que era normal que a vegades no agradés als altres, però que ser diferents no volia dir ser dolents, tal com molts cops presentaven els mitjans de comunicació. Que potser els dolents eren els que pretenien impedir que els altres fossin diferents. Que les diferències feien el món un lloc interessant on viure, i que si no hi haguessin diferències no podríem entendre ni tan sols qui som, ja que ningú no podria dir jo si no hi hagués un tu amb qui comparar-se.

Norbert Bilbeny, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, es preguntava què fer en un món que s’havia tornat tan petit i divers i que, alhora, era tan vulnerable i imprevisible. Podia existir una causa comú que possibilités una cooperació entre pobles, grups i individus que permetés afrontar els grans problemes que amenaçaven la supervivència de la humanitat? Creia que sí, que entre el diferencialisme (cultures com a fenòmens tancats) i l’uniformisme (una sola cultura vàlida), l’única alternativa era establir una diàleg intercultural. No hi havia monopoli ni normes superiors, però les normes, qualsevol norma, podia i havia de ser discutida.

John Gray també era partidari del compromís. Acceptava que existien conflictes entre civilitzacions sense una solució definitiva, perquè eren fruit de la pluralitat. Tampoc no era partidari de l’absorció pura i simple, i es mostrava favorable al diàleg i a l’acord sobre la base de les diferències que conduís cap a un consens global pacífic, sempre provisional, sobre bases mínimes possibles.

Per a aconseguir aquest objectiu calia posar en marxa a les institucions públiques, estatals o mundials, per a defensar tots els drets, promoure totes les llibertats i potenciar els serveis socials. Tot molt lluny del procés de globalització vigent.

Una democràcia més directa gràcies a la Xarxa (Pàg. 273 a la 275)

Però és possible una democràcia més plena i més perfecta tan a escala local i estatal com internacional? Alguns experts pensaven que les xarxes canviarien substancialment la forma de concebre la democràcia i de fer política. El sistema actual de representació i intermediació política havien nascut de la impossibilitat per reunir a tots els ciutadans en una plaça pública. I els referèndums tan sols s’utilitzaven en casos molt excepcionals, perquè la seva logística era molt complicada i els costos molt alts.

Però les noves tecnologies permetien un replantejament total. El cost de la universalització dels ordinadors i de les seves connexions a la xarxa no era tan significativament alt com semblava, i a més afavoria la participació, perquè la Xarxa era essencialment interactiva.

Es podria iniciar amb el vot des de la llar i la possibilitat de dissenyar un fòrum permanent de discussió, que informaria de l’actitud de l’electorat. Més tard es podria accedir a un nou tipus de democràcia directa en la que els ciutadans participessin constantment i fossin consultats en aquells temes d’interès significatiu. Es tractaria de retornar l’agenda política al ciutadà, avui en mans de polítics professionals.

La Xarxa admetia tres nivells d’acció: el primer permetia al ciutadà estar informat sobre els temes més diversos i complexos per a poder prendre decisions; el segon permetia més confort, la Xarxa eliminaria les barreres geogràfiques i reduiria de forma substancial el temps necessari per obtenir coneixements, de manera que desapareixien els condicionants de temps i espai; i el tercer afectaria a l’estructura democràtica mitjançant la creació de fòrums de debat públic en temps real i consultes electròniques permanents.

Alvin Toffler havia dit que aquesta proposta tindria un efecte devastador sobre els grups actuals de poder. La democràcia electrònica desembocaria en un fenomen que els experts denominaven de desintermediació. El Parlament estaria compost per tots els ciutadans amb dret a vot, els debats es produirien en temps real a la Xarxa, es podrien establir grups de discussió sectorials i el vot seria electrònic.

Però per tal d’aconseguir aquest objectiu quedaven encara alguns obstacles importants: l’autentica universalització de l’accés a les xarxes, la màxima simplificació de les tecnologies de la informació, l’existència de ciutadans molt ben informats per tal de prendre decisions adequades, l’accés obert als experts per resoldre dubte, la normativització de les consultes per evitar el colapse i la millora dels sistemes de seguretat per tal de protegir la intimitat dels votants.

Falta encara molt d’espai i moltes batalles per tal d’aconseguir una veritable democràcia, i per tan no ens trobem al final de la història, com afirmava Fukuyama. La lluita per aconseguir-la constitueix un punt d’unió entre la vella esquerra plural i el nou humanisme progressista.


Els falsos mites del mercat liberalitzat (Pàg. 275 a la 284)

El segon somni de Fukuyama és el mercat. Constitueix una de les columnes vertebrals del liberalisme econòmic, però el capitalisme també es fonamenta en la propietat privada del capital i dels medis de producció.

El pensament únic ha sacralitzat la propietat privada per sobre la llibertat, un atribut sagrat i natural de l’individu, el dret a gaudir i disposar d’alguna cosa en exclusiva. Vist des d’una perspectiva tan ample, el concepte de propietat es pot confondre. Es posen en el mateix plànol els bens d’ús personal i els bens necessaris per a la producció, i es situa al mateix nivell la possessió d’un bé que prové del treball personal que la d’un que resulta de l’apropiació d’un treball social. Així que la possessió per part d’una persona d’una casa s’assimila a la propietat privada de les empreses. Tot està sotmès al mateix procés de desregularització, i això provoca greus conflictes.

Així doncs, el capitalisme crea, per la seva mateixa essència, capes socials entre els qui posseeixen capital i els qui no. Tot i que les fronteres s’han anat diluint, l’anomenat capitalisme popular és una altra de les grans faules del pensament únic; els ciutadans que han invertit els seus estalvia a la borsa no controlen res.

L’existència de capes socials molt poc estables desbarata un altre dels grans mites del sistema: la promoció de les persones més capacitades. Existeixen casos excepcionals, però moltes de les grans fortunes tenen un origen més que sospitós. Les empreses i el sistema no solen ser un exemple de la promoció de la intel•ligència.

El mite de la desburocratització del mercat liberal (Pàg. 277 i 278)

Un altre mite és el de que el mercat no regulat desburocratitza. No és veritat, tan sols crea un altre tipus de burocràcia. Theodore Roszak havia observat que el liberalisme econòmic desembocava inevitablement en la tecnocràcia. Els tecnòcrates del mercat no regulat pensaven que les necessitats de la humanitat es podien analitzar per experts en coneixements empresarials i marketing, que envaïen el món de l’economia i marcaven el ritme de la producció. Qualsevol problema que no es pogués solucionar per l’aplicació de mesures de naturalesa tècnica no era un problema real, i per tant no existia. Més tard van arribar a la política disposats a privatitzar-ho tot i a gestionar els assumptes socials com si fossin companyies privades.

La tecnoburocràcia tenia un sol objectiu: imprimir major eficàcia al conjunt tecnoestructural de la societat per assolir una major abundància i un ampli poder de consum. Els tecnoburòcrates feien servir unes complexes estructures político-econòmiques que determinaven una rígida reglamentació social, on la veritable llibertat era innecessària, i on l’ésser humà es convertia en un titella que sobrevivia, més o menys, segons la seva predisposició a acceptar aquesta mena d’existència.

Max Weber (1864-1920), sociòleg, economista i polític alemany, havia defensat el poder de la burocràcia, a la que afegia el qualificatiu de racional. A la seva recerca de la cultura des de la sociologia, havia escrit que la precisió, la rapidesa, la claredat, el coneixement de l’expedient i la reducció de les friccions i costos materials i personals s’aconseguien gràcies a una administració estricta.

Isaac Deutscher assenyalava una clara tendència a l’augment de la burocratització de les societats contemporànies, independentment de les estructures socials i polítiques. Deia que s’havia de cercar amb profunditat per trobar les causes més profundes de la burocràcia, que qualificava com a lacre de la civilització humana que havia assolit proporcions aterradores.

La hipocresia dels executius liberalitzats (Pàg. 278 a la 280)

Aquesta casta d’alts executius liberalitzats solia menysprear la democràcia perquè introduïa interferències en el sistema. Els tecnoburòcrates del mercat no regulat exercien poders absoluts sota l’aprovació liberal, saltant-se les normes. Havien creat un nou llenguatge específic, molts cops inintel•ligible per a ciutadà mitjà, però convincent a certs nivells. Creien tenir l’autèntica ciència, la fórmula màgica que resolia els problemes i el futur del món, sense haver obtingut mai autèntics resultats.

Van ser els pares del pensament únic i els qui van definir el mercat com un escenari en el que s’intercanvien lliurement béns i serveis, on es desenvolupaven les llibertats dels empresaris i els treballadors, es fixaven lliurement la producció i els preus i on es cobrien les necessitats bàsiques dels individus. Un escenari fals. Sense una estricta regularització, el mercat tendia a convertir-se en una lluita salvatge que derivava en oligopolis i monopolis. No hi havia igualtat d’oportunitats, ni mà invisible. No sobrevivien els millors, sinó els més forts, egoistes i amorals.

Les empreses s’omplien la boca de conceptes atractius com la gestió per valors, la transparència i la importància del servei als ciutadans, creats per experts en relacions públiques que dominaven el mercat. Però aquestes mateixes empreses, que pagaven tan bé als seus directius i parlaven de responsabilitat social, podien aplicar de forma paral•lela un pla d’acomiadament de milers de treballadors o reduir gairebé a res l’estalvi en fons de pensions.

Dintre d’un mercat aparentment lliure, les grans companyies teixien aliances, buscaven l’espai laboral més barat i menys organitzat, practicaven la guerra bruta, afavorien a unes empreses i en perjudicaven a unes altres, subornaven als governants, obtenien subsidis sota amenaça, especulaven i falsificaven les seves contes i jugaven amb el futur de la economia.

Alguns optimistes com Alvin Toffler profetitzaven la derrota definitiva dels tecnòcrates i de la burocràcia, perquè la velocitat dels canvis feia impossible prendre decisions ràpides per canals complicats. La tecnoburocràcia potser ha canviat, s’ha tornat més voluble i subtil, però exerceix encara tot el seu poder, sobretot a escala internacional. El pensament únic és una fal•làcia.

Els mateixos liberals, quan les grans potències econòmiques es juguen els seus interessos, adopten mesures de protecció que topen frontalment amb la retòrica neoliberal. Tan Estats Units, com Europa i Japó es neguen a obrir els seus mercats a aquells sectors en que les nacions més pobres són competitives i, en canvi, exigeixen liberalització quan els seus productes eren predominants. Un cinisme que enfonsa encara més als pobres.

L’economia de mercat i la societat de mercat (Pàg. 280 a la 284)

La majoria dels acadèmics partidaris del mercat lamenten sincerament que el triomf de l’economia de mercat hagi desembocat en una societat de mercat en la que tot es compra i es ven, i admeten que la mercantilització de les activitats humanes ha provocat la banalització de la vida quotidiana. L’èxit és medeix més per l’impacte públic i massiu que per la qualitat del producte, les preferències d’un públic prèviament idiotitzat estan per sobre del valor intel•lectual de les creacions. Així que, quan algú parlava de reduir la presència de l’Estat democràtic en el mercat, està apostant per la desdemocratització i la desregulació social.

Configurat com si fos una religió, els vells defensors del mercat desregulat afirmen sense vergonya que s’ordena i s’ajusta automàtica i autònomament (la mà invisible) i que la intervenció de l’estat ha de ser mínima o molt limitada per tal d’evitar disfuncions (tal com deien Von Hayek i Friedman). Però segons Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona, l’experiència demostra que no és veritat que la despesa social sigui la principal causant dels desajustos del mercat, en especial de l’atur i l’inflació. Aquest establia una diferencia fonamental entre els indicadors macroeconòmics i la qualitat de vida de la majoria de la població. Podria succeir que els resultats macroeconòmics fossin positius a costa d’una disminució del nivell de vida de bona part dels ciutadans.

John Gray, filòsof anglès, assegurava que el mercat sense regulació és incompatible amb la democràcia perquè allunya el poder econòmic del poder social. Deixar totes les relacions socials, en especial les internacionals, en mans del mercat sense normes era molt perillós.

Aquells tecnòcrates del mercat no regulat van ser els pares d’un nou paradigma, la globalització, perquè la única globalització política era la del capital; les altres encara no s’han produït. Alessandro Baricco creia que es tractava de convertir el planeta en una gran plaça pública de consum. Qualificava d’estrambòtica la idea de que la millor manera d’ajudar als pobres fos ajudant a multiplicar el capital dels rics.

Estaven disposats els ciutadans del planeta a viure en un món selectiu, dur i competitiu? Què passaria amb els valors de justícia, igualtat d’oportunitats, societat del benestar i pau? Baricco destacava dos fantasmes que planejaven sobre la globalització actual: les grans marques i la homogeneització cultural. Les grans marques s’havien apoderat de l’imaginari col•lectiu i gestionaven els plaers, i el procés de homogeneització cultural corria el risc de desembocar en un món monocultural.

Chomsky havia observat que els Estats Units obstaculitzava les democràcies que no garantien l’imperi dels negocis privats. Deia que un dels objectius fonamentals del sistema era garantir que el públic proporcionés un mercat per als productes sobrants i pagui els costos d’investigació i desenvolupament, mentre que els beneficis se’ls enduien les arques del sector privat.

Si tornem al somni de Fukuyama, i suposem que fos cert que un model de mercat que permetés l’accés just i imparcial de tots els ciutadans i de tots els pobles del món sense restriccions, en igualtat d’oportunitats, con un sistema regulador que evités abusos, fos un sistema ideal i el final de la història.

José Vidal Beneyto distingia entre economia de marcat i societat de mercat. Acceptava que el mercat era un dispositiu essencial per a la vida econòmica, però calia impedir que els processos i activitats humanes estiguessin mercantilitzades, des dels productes tecnològics i els òrgans dels éssers vius, fins als sentiments més íntims. I de totes les accions de resistència, la més urgent corresponia al món de la cultura.


La ciència i el mercat (Pàg. 284 a la 300)

El mercat hauria de trobar una de les seves fronteres a la ciència, i especialment en la biologia. La ciència crea avenços molt rentables, productes que provoquen canvis en la historia de la humanitat. Darrera de cada innovació hi ha tot un món d’interessos mercantils, i la tecnologia és la ciència convertida en producte. La tecnologia és un factor productiu important amb un alt component estratègic. L’inversió en coneixement necessita molts anys i molts esforços inversors, i la lluita per la innovació és ferotge, al menys fins a aconseguir la patent.

El pensament únic neoliberal va concebir el coneixement com un element essencial del mercat. Va iniciar una forta ofensiva sobre els centres de investigació, especialment els públics, als que va acusar d’estar allunyats de la realitat. És veritat que s’havien distanciat de la societat, però això s’havia d’arreglar mitjançant el control democràtic i de la projecció del coneixement cap als ciutadans. Els neoconservadors van decidir apostar per la mercantilització del saber i de les institucions que l’elaboren.

Quan algú parla de transferència de tecnologia no es refereix a la cessió gratuïta d’innovacions, sinó a l’intercanvi mercantilista dels fruits de la investigació. La ciència com a producte substitueix a la ciència com a informació.

La ciència i la tecnologia són instruments de poder en mans de potents grups internacionals, i la dependència tecnològica és la conseqüència d’aquesta batalla comercial. La venda d’aquesta tecnologia depèn dels interessos d’aquestes companyies i no pas dels interessos socials, i aquests dos fronts d’interessos sovint no coincideixen.

Les grans tecnologies requereixen grans inversions que tan sols poden realitzar grups econòmics enormes, i això potencia encara més el procés de concentració. L’Estat sol jugar a favor d’aquests mecanismes, i els escassos fons públics sovint financen els interessos privats que creen tecnologia punta.

La ciència com a propietat privada (Pàg. 286 a la 288)

També les ciències més pures corren els risc de convertir-se en una propietat privada. La lluita per l’apropiació és tan salvatge que salta per sobre de tots els principis del codi social.

Un exemple és la lluita per la paternitat del descobriment del virus de la sida entre el francès Luc Montagnier (Institut Pasteur) i el nord-americà Robert Gallo. Aquest últim va utilitzar un virus proporcionat per l’Intitut Pasteur a les seves investigacions ocultant la seva procedència. El juliol de 1994, el Departament de Sanitat dels Estats Units va reconèixer oficialment l’engany.
Rera la polèmica hi havia la perspectiva d’un negoci rodó a partir dels fons generats pels drets de la prova de la sida, gairebé sis milions de dòlars anuals. I tot això sense haver descobert la vacuna.

A mesura que la ciència i la tecnologia no tan sols eren una mercaderia sinó també una propietat, va créixer la irracionalitat en la publicació dels resultats, trobant un exemple clar en la publicació del genoma humà.

La ciència coneixia ja molts mecanismes biològics i s’atrevia a fer-los servir. I ho feia mitjançant la biotecnologia, la manipulació de les bases de la vida, de les molècules, per la obtenció de béns i serveis. La biotecnologia havia obert un horitzó immens que incloïa la previsió i curació de malalties hereditàries, òrgans humans de recanvi que no causin rebuig, substitució de gens alterats, fabricació de virus terapèutics i de bacteris especialitzades, creació de nous fàrmacs i vacunes més eficaces, disseny d’animals més selectius i de plantes més resistents, etc.

Però aquesta capacitat d’intromissió en els secrets de la vida plantejava grans dilemes. La nova biologia navegava encara entre els antics hàbits i les noves tecnologies. La reprogramació cel•lular prometia promeses fantàstiques, però els experts tenien por de que, mentre estaven solucionaven un problema, poguessin provocar noves malalties. No se sabia encara cap a on podia conduir la manipulació genètica. Intervencions poc meditades en aquest cap tan sensible, impulsades més pels possibles beneficis que per l’interès social, podien desencadenar fenòmens imprevisibles. L’autorregulació biològica per parts dels éssers humans necessitava majors quotes de responsabilitat ètica i social.

Es podia imaginar una batalla comercial per una seqüència genètica? En el marc d’una certa tendència a considerar l’ésser humà com a rígidament determinat pel codi genètic, la comercialització del genoma podia comportar certs perills. Tota la complexitat de la condició humana quedaria reduïda a la compraventa de segments d’ADN.

El silenci dels científics (Pàg. 288 i 289)

I què farien els científics? En aquestes batalles comercials, alguns científics es comportarien com una mena de casta a part: oficiaven ritus secrets, feien servir un llenguatge inintel•ligible i solien apostar a favor del poder. I el poder no volia reflexió ni comprensió del món, sinó eficàcia i beneficis. Pocs científics serien capaços d’aturar les seves investigacions donat que, al desviar-se dels seus objectius socials, posessin en perill els drets de l’ésser humà.

Remi Barré, director de l’Observatori de les Ciències i les Tècniques, assegurava que les multinacionals mobilitzaven importants recursos intel•lectuals per promoure i vendre les innovacions beneficioses pels consumidors i els serveis públics, però, mentrestant, poden sorgir monopolis del coneixement si una multinacional decideix aplicar rigorosament les regles de la propietat intel•lectual amb el pretext de que és ella la que paga. Hi ha un risc de generalització, donat que les multinacionals són cada cop més riques i les universitats, en molts països, cada cop més pobres. Cal que els poders públics i les universitats construeixin una força davant les multinacionals per tal d’establir unes regles de col•laboració que respectin les missions de cada un.

La realitat demostrava que els científics lligats directa o indirectament al món de l’empresa sempre guardaven silenci. S’havien fet esforços per crear grups de difusió perquè els científics que treballaven en empreses posessin en comú els resultats de les seves investigacions sense cap mena de restricció, però no van tenir èxit.

La batalla comercial (Pàg. 289 i 290)

La nova biologia podia generar molta riquesa i, per aquest motiu, havia entrat de ple en el camp de la batalla comercial.

Tot va començar el 16 de juny de 1980 quan, després de vuit anys de processos legals, la companyia General Electric va aconseguir que es reconegués el dret a patentar material biològic, en aquest cas bactèries pseudònomes híbrides capaces de digerir diversos components del petroli cru. Van començar a proliferar les companyies comercials dedicades a la nova indústria biològica. L’any 1987, l’Oficina de Patents dels Estats Units va aprovar la possibilitat de inscriure animals producte de la enginyeria genètica. L’any 1989, la CEE (Unió Europea) va recomanar que la possibilitat de patentar microbis s’extengués també a les plantes i animals obtinguts per enginyeria genètica. I el primer que van fer les empreses va ser imposar el secret.

El dogmatisme de la ciència (Pàg. 290 i 291)

El filòsof Roger Garaudy sostenia que la ciència Occidental i les seves aplicacions tecnològiques semblaven destinades a aconseguir mantenir a ratlla els milers de milions d’afamats que hi havia a al món a costa de la supremacia dels rics.

Va comentar que la cultura occidental presentava tres característiques definidores: la primacia de la potència (basat en els sofistes d’Atenes: el bé era arribar a tenir els desitjos més forts i trobar la manera de satisfer-los), la primacia del concepte (tot el que no es reduïble a la intel•ligència conceptual no té existència ni valor en sí mateix) i la primacia del mal infinit (produir qualsevol cosa, encara que sigui inútil i mortífera, el més ràpid possible).

Edgar Morin parlava de confusió. No existia un coneixement segur i ordenat, tan sols es podia parlar de nova consciència de la ignorància, d’una ciència sense consciència, perquè era incapaç de reflexionar sobre ella mateixa.

Morin acusava a la ciència d’haver fugit de la complexitat al establir un paradigma determinista, en el marc d’una coherència lògico-deductiva que no existia. La ciència havia caigut a la temptació del dogmatisme, i Morin proposava la recerca d’una racionalitat oberta, capaç d’assumir la complexitat i les incerteses.

Els problemes de les patents de la enginyeria genètica (Pàg. 291 i 292)

La seqüència de l’ADN constituïa una gran ajuda per la teràpia genètica i ampliava els límits de la medicina predictiva. Era cert que la complexitat de les dades dificultava aquestes previsions, però qualsevol individu podria conèixer una part de les seves predisposicions genètiques. Però, també qualsevol empresa podria accedir a aquest coneixement? I les companyies d’assegurances? I l’Estat?

Ruth Hubbard, catedràtica emèrita de biologia de la Universitat de Harvard, va explicar els riscos de la discriminació genètica, per part, per exemple, de les companyies d’assegurances. Plantejava també algunes preguntes interessants com quina mena de nens s’hauria de permetre que neixin dins una societat tan preocupada per les despeses socials. Era provable que, a mesura que els metges fossin capaços d’identificar malalties genètiques o una predisposició a certes malalties als fetus, les parelles es veiessin cada cop més pressionades a escollir un avortament en la recerca del nen ideal.

Hubbard creia que la cultura de la salut que es vivia al món occidental no era dolenta, però que es convertia en perillosa quan s’intentava imposar en altres cultures, ja que la salut podia tenir diversos significats. Aquesta fanatisme per la salut perfecte recordava a l’ideal de raça superior del moviment nazi alemany.

La carrera del genoma humà (Pàg. 292 i 293)

Molt pocs científics, i encara menys polítics, s’aturaven a reflexionar sobre aquests temes. La carrera per conèixer el genoma humà es va accelerar tant que va adquirir velocitats de vertigen incontrolables.

El primer projecte internacional del professor Francis S. Collins publicava diàriament les dades sense processar amb la intenció de servir el més ràpidament possible a la comunitat científica i estava previst que s’acabés l’any 2005.

Sorprenentment, algunes companyies privades van anunciar abans del final del segle XX que la feina estava pràcticament acabada. L’empresa nord-americana Human Genome Sciences Inc, dirigida per William A. Haseltine, havia optat per passar la clonació i la seqüenciació a uns robots que treballaven les vint-i-quatre hores del dia, buscant gens interessants per a la seva aplicació en medicina i farmàcia, amb l’objectiu de patentar-los i comercialitzar-los. Human Genome considerava secretes totes les investigacions i afirmava haver seqüenciat el setanta-cinc per cent dels gens aprofitables.

L’empresa conjunta entre el fabricant d’instruments científics Perkin-Elmer i John Craig Venter (Institut per a la Investigació del Genoma) va anunciar que completaria la seqüència del genoma humà no més tard de l’any 2001. Publicaven dades cada tres mesos, però ho feien de forma incompleta, i també anunciaven que patentarien entre 100 i 300 gens.

Però va ser l’empresa Celera la que anunciar, a principis d’abril de l’any 2000, la seqüència del genoma. Quinze dies abans, sota la pressió de la comunitat científica més sensibilitzada, Bill Clinton i Toni Blair s’havien pronunciat a favor del lliure accés dels investigadors a les dades del genoma.

La comercialització del genoma humà i els problemes ètics (Pàg. 293 a la 297)

La possible comercialització del genoma humà constituïa el nucli d’una llarga llista de problemes. Però l’advertència va arribar tard, ja que al gener de l’any 2000, quan ja s’intuïa que la seqüència estava molt avançada, les accions de Celera i de les empreses biotecnològiques van pujar gairebé un cinquanta per cent en quaranta-vuit hores.

L’expressió de gens interessants podia tenir diverses interpretacions. Ruth Hubbard preguntava qui era que podia discutir aquest tema tan transcendental. Assegurava que molt poca gent: els ciutadans i els seus representants polítics no estaven ben informats, la majoria dels científics participaven a la carrera, i gairebé totes la universitats dels Estats Units tenien interessos econòmics en les tecnologies genètiques.

Daniel Callahan, del Centre Hastings d’Ètica Mèdica de Nova York, afirmava que corresponia a l’opinió pública decidir com s’aplicaria la informació genètica. Però, com es podia definir la opinió pública davant un tema tan complex si no tenia informació? Callahan va defensar una societat que no s’obsessionés amb els trastorns, la malaltia, l’envelliment i la mort, ja que aquestes limitacions eren i seguirien sent una part de la condició humana.

El doctor Francesc Abel, director del Centre Borja de Bioètica a Sant Cugat del Vallés (Barcelona), catòlic reflexiu, jesuïta i científic de renom, va plantejar una altra qüestió fonamental al respecte: existia la possibilitat que, en lloc de corregir un defecte, s’introduïssin al codi genètic modificacions amb efectes pitjors que els que ja existien i, a més, transmissibles a una següent generació? Abel citava un argument d’Erwin Chargaff: “Es pot interrompre la divisió de l’àtom, es poden interrompre els viatges a la Lluna i la utilització d’aerosols..., però no es pot tirar enrere quan s’ha creat una nova forma de vida”.

Abel no es deixava endur per l’utopia. Afirmava que, a més de desenvolupar i profunditzar la filosofia moral en l’especialitat de l’ètica dels negocis, era necessari la reforma del sistema internacional de comerç, la reforma dels sistemes monetari i financer mundials, les transferències de tecnologies i la revisió de les estructures de les organitzacions internacionals existents, en el marc d’un ordre jurídic internacional.

A finals de setembre de 1994, la Unesco va iniciar els tràmits necessaris per declarar el genoma humà patrimoni de la humanitat. El seu Comitè Internacional de Bioètica va elaborar un primer esborrany d’una futura declaració universal per a la protecció del genoma humà, que posteriorment va ser aprovat.

El 9 de desembre de 1998, l’ONU va adoptar, finalment, la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets de l’Home. Al seu estat natural el genoma humà no podia donar lloc a beneficis lucratius; tota investigació o tractament sobre aquest requeria en consentiment previ, lliure i informat de la persona implicada; es condemnava la clonació d’éssers humans; y s’emparava el progrés científic sempre que els nous descobriments procedents dels mapa complert del genoma humà passessin per davant dels drets de la persona. I un dels articles més importants deia que cada individu tenia dreta al respecte de la seva dignitat i els seus drets, siguin quines siguin les seves característiques genètiques.

Però les aplicacions procedents de la seqüència eren patentables i tenien un valor inestimable perquè es podien comercialitzar. La seqüènciació no era una meta, sinó el punt de partida. Encara quedava la tasca més important: entendre el seu significat. El desxifrat havia començat abans, i encara queden molts anys perquè s’acabi.

Jügen Habernas es preocupava pels perills d’una possible intervenció eugenèsica. Afirmava que una persona creada per unes altres seria menys lliure, perquè lliguen a l’afectat a intencions rebutjades però irreversibles d’un tercer, i li impedeixen que s’entengui a si mateix amb tota llibertat com a autor únic de la seva pròpia vida

El doctor Santiago Grisolía havia plantejat més qüestions transcendentals. Era ètic patentar un gen del qual no sabíem exactament la funció dins l’organisme humà? Com es podia assegurar el dret a la intimitat genètica, donada la facilitat amb que es podia fer un anàlisi? Quins eren els límits dins els quals la societat podia obligar a un individu a sotmetre’s a proves d’identitat genètica? Sota quins principis ètics la societat havia de regular la manipulació del material hereditari i l’informació que subministrava?

En la trobada internacional sobre el Projecte Genoma Humà (València, octubre de 1988) es va formular una declaració en sis punts, ampliada després a vuit, centrats en la comunicació: la informació entre els científics i les nacions, la informació permanent als ciutadans, i el lliure accés a les dades fruit de la investigació. La segona declaració incloïa el recolzament a tots els esforços destinats a l’educació del públic, utilitzant tots els medis possibles, sobre la cartografia i la seqüenciació genètica, les malalties genètiques i els serveis genètics.

A finals de l’any 2003, la Unesco va proposar una declaració internacional sobre les dades genètiques per tal d’impedir que la informació sobre una persona pogués passar sense consentiment a una altra persona o institució, i pogués ser utilitzada amb finalitats discriminatòries, tan els gens que predisposaven a algunes malalties com els que estaven relacionats amb el comportament, la intel•ligència o les facultats mentals.

La mercantilització del món de la salut (Pàg. 297 i 298)

Tot i això, la mercantilització pura i dura ja havia envaït, des de feia molt de temps, el món de la salut. Un article, publicat el 2002 a la revista científica British Medical Journal, denunciava que les companyies farmacèutiques havien inflat la gravetat d’algunes malalties, com ara la disfunció sexual femenina, amb la finalitat de crear una demanda artificial del medicament que aparentment la combatia. El director de la revista ja havia advertit abans que els laboratoris es gastaven molts diners en productes que aportaven molt poc, la majoria destinats a pacients dels països rics; tan sols entre el cinc i el deu per cent de les investigacions que es publicaven a les millors revistes mèdiques eren realment útils per als metges. Mentrestant, un terç de la humanitat no podia obtenir les medicines bàsiques.

Les companyies aprofitaven la debilitat o la complicitat dels medis per promoure gratuïtament els seus productes i convertir-los en negoci. Els derivats de l’àcid acetilsalicílic s’havien presentat com si fossin noves solucions per als mateixos problemes de sempre. Es fomentava l’ús d’antibiòtics com si poguessin combatre qualsevol malaltia, el seu consum excessiu havia incrementat les tasses de mutació de les bactèries fins a convertir-les en resistents, i cada cop hi havia més malalties contra les quals ja no hi havia medicines efectives.

Els límits del coneixement (Pàg. 298 i 299)

Podria una ciència amb consciència i allunyada del mercat millorar el futur? John Horgan, divulgador de la revista nord-americana Scientific American, impressionat amb una entrevista al físic britànic Roger Penrose, es va preguntar si el coneixement tenia un límit precís i la humanitat estava a punt de creuar-lo. Horgan va fer aquesta i altres preguntes a desenes de científics de diverses especialitats, i també va percebre desconcert. Era la ciència una mena de trencaclosques que, a partir d’ara, es dedicaria a aportar nous detalls sobre teories ja existents? La resposta de Horgan va ser que probablement sí. Però si la ciència, la veritable, pura i empírica, havia arribat al seu final, quedava alguna cosa en la que poder creure?

John Maddox, ex director de la revista científica britànica Nature, no estava d’acord ni amb la pregunta ni amb la resposta. Durant molts segles, els éssers humans havien recorregut a la ciència per conèixer la natura, la vida i l’univers. Cada nou descobriment plantejava noves qüestions i obria nous interrogants. Cada resposta era un repte a la imaginació i originava canvis a la vida humana. I el coneixement actual era tan sols una petita fracció del que encara quedava per descobrir. Maddox havia recorregut a desenes de científics i havia plantejat una pregunta: com podem saber el que encara no podem ni imaginar? Deia que els problemes encara no resolts són enormes, i que mantindrien ocupats als nostres fills i als fills dels nostres fills durant segles, i potser fins al final dels temps.

Michio Kaku anunciava una revolució científica que realitzaria el trànsit des d’una ciència destinada a desvelar els secrets de la natura cap a una ciència que permetés dominar a natura. I per aconseguir-ho observava tres vies fonamentals: la revolució quàntica, la biogenètica i la informàtica. Preveia que, l’any 2100, les tres revolucions convergirien en una i obririen la porta a una nova civilització que expandiria la vida i la intel•ligència per tot l’univers. Kaku tenia l’atreviment de plantejar què farien els humans quan, després de desenes de milers d’anys, fossin els senyors del temps i de l’espai. I ho expressava com si fos un somni: ocupar un lloc a les estrelles.


Els avantatges econòmics de l’estupidesa (Pàg. 300 a la 308)


La carrera armamentística (Pàg. 300 i 301)

La guerra hauria de marcar un altre dels límits impenetrables per al mercat. Però la mercantilització afecta, i molt, a la carrera armamentística.

Encara que sembli adormida, avui encara es manté activa l’amenaça d’una guerra nuclear. Durant la guerra freda, la lògica de l’enfrontament es va basar en l’equilibri del terror i en la destrucció mútua assegurada, que va detenir la catàstrofe final. Es va mantenir present el mite de l’agressivitat de l’enemic, que va permetre un rearmament permanent. Les etapes d’aparent distensió en les relacions internacionals anaven acompanyades amb un augment en les despeses de defensa i amb una acceleració de les inversions en la investigació armamentística, sempre amb l’excusa de no perdre el liderat. La carrera d’armament va arribar a tal grau de saturació que les grans potències es van veure en la necessitat d’autoritzar la venda d’uns excedents cada cop més perillosos. Els falcons de Washington, Moscou i altres capitals del bel•licisme sostenien que la por a les conseqüències evitaria l’holocaust, però no es coneixia cap cas d’una arma que no s’hagués fet servir per la seva perillositat. I el suposat ordre imposat per l’amenaça nuclear ha degenerat avui en dia en el caos.

Des que el 16 de juliol de 1945 el president Truman va anunciar la primera explosió d’una bomba atòmica, la guerra nuclear no ha aturat el seu desenvolupament. Qualsevol país mitjanament preparat pot obtenir-la sense excessives dificultats.

Estats Units va dirigir la seva atenció al desenvolupament d’una guerra tecnològicament avançada. Va encarregar la seva execució a empreses privades, i va obtenir una capacitat d’intervenció imparable i monopolística. Milers de científics, que acostumaven a justificar la seva tasca en un suposat desconeixement dels fins pels quals eren utilitzats, intenten avui en dia descobrir mètodes cada cop més perfeccionats de domini mitjançant les armes. La guerra tecnològica assegura un control total del globus per part d’Estats Units i, amb el seu objectiu minimitzador del número de víctimes, podria convertir-se en suportable, substituint així a la vella diplomàcia en la resolució dels conflictes.

La guerra de les galàxies (Pàg. 301 i 302)

Desenes de satèl•lits espies i de comunicació giren constantment al voltant de la Terra o resten immòbils en òrbites geoestacionàries, escombrant el globus en la recerca de qualsevol petit indici sospitós. Sotmesos a una llarga cadena de controls, podrien minar les llibertats bàsiques de les persones i les institucions, tal com havia passat algun cop. Era el paradigma final del liberalisme: les centrals d’espionatge, finançades pel públic, al servei de la manipulació del mercat global.

La presència de satèl•lits de comunicació i de satèl•lits espia havia generat un cercle viciós de satèl•lits assassins i de satèl•lits fantasma que havien convertit l’espai en una zona d’alt risc. En el cas d’una gerra entre grans potències, la primera batalla es lliuraria a l’espai.

Dins aquest context, Reagan va anunciar el desplegament de la Iniciativa de Defensa estratègica (Guerra de les Galàxies) per tal de defensar-se dels míssils suposadament llançats per països irresponsables o canalles, i d’aquesta manera la carrera no s’aturaria.

Els experts, entre ells Alvin Toffler havien anunciat batalles que ja no es farien entre soldats, sinó entre experts que manipularien tota mena d’aparells d’alta tecnologia. I van encertar. Van especular, fins i tot, amb una possible manipulació de fenòmens meteorològics destructius i de la mateixa naturalesa, i un oficials nord-americà relacionat amb aquesta mena de proves va confirmar als periodistes el caràcter devastador que podrien tenir aquesta mena de guerres. I uns experts van dir que la Unió Soviètica havia provocat un terratrèmol artificial mitjançant explosions nuclears.

Les armes nuclears dels pobles (Pàg. 302 a la 306)

Les grans potències van desenvolupar uns altres tipus de guerres de destrucció massiva més barates i incontrolables: la guerra química i la bacteriològica. Tan sols una petita part dels experiments van ser coneguts pels experts, la resta va estar en voltat d’un impenetrable secret. La producció d’aquesta mena d’armes sempre ha estat en mans privades, mitjançant conveni especials entre el Pentàgon i les grans empreses transnacionals.

La investigació sobre armes químiques i biològiques ha continuat fins avui en dia, tot i la prohibició expressa dels protocols internacionals. No se sap ben bé què se n’ha fet d’aquelles armes prohibides pels organismes internacionals, però ningú no pot impedir que qualsevol país, en mans d’un megalòman i els seus científics obedients, les pugui aconseguir.

Les armes químiques i biològiques es van convertir en l’objectiu d’alguns petits països amb vocació de domini i també de bandes terroristes de divers signe. El terror es fonamentava en la facilitat de fabricació d’aquest tipus d’armes de destrucció massiva i en els escassos medis dels que es disposava per detectar-les.

Els experts assenyalaven fins i tot dos candidats: el bacil de la pesta i el bacil del carbuncle. El bacil del carbuncle existia en estat natural a la terra, i laboratoris de tot el món l’emmagatzemaven als seus refrigeradors.

El problemes més greu era que l’eficàcia d’aquests agents es potenciava per l’absència total de resistència als sistema immunitari, donat que eren malalties ja erradicades de la societat, i per l’absència de vacunes. Existien tractaments que s’havien d’aplicar immediatament, i tan sols en el cas del carbuncle hi havia una vacuna per el bestiar i una altre per als humans d’eficàcia discutible.

Els experts sabien que aquestes armes eren de fàcil fabricació (s’anomenaven les bombes atòmiques dels pobres). S’aconseguien grans quantitats de bacil de carbuncle o de pesta cultivant-los en un caldo d’extractes de carn, centrifugant els cultius per obtenir el virus de forma concentrada, dipositant les espores dins unes ampolles de seguretat per després liofilitzar-les. Un recipient del tipus aerosol permetia espolvorejar una concentració humana. Entre la contaminació i la identificació de l’atemptat podien passar prou dies com perquè es transmetés la malaltia i esdevenís una epidèmia. L’arma biològica matava tan a l’agressor com a la víctima, però aquest argument no servia pels fanàtics i els fonamentalistes.

La biotecnologia aplicada a la guerra no acabava en la fabricació d’armes contaminants. Científics de diversos països investigaven bacils restrictius o amb vacuna específica mitjançant tècniques d’enginyeria genètica.

Alguna cosa semblant passava amb la guerra química. Es tractava de, mitjançant la síntesi química, buscar l’agent tòxic més mortífer o capaç de provocar més incapacitat o més dolor. Formaven part del paquet anomenat “armes nuclears dels pobres”: fàcils d’obtenir, d’alt poder dissuasiu i relativament econòmiques.

Els últims agents estaven constituïts per dos components que de per sí no eren tòxics o letals (municions binàries). D’aquesta manera, la vigilància real de l’armament químic era gairebé impossible, ja que es podien produir a plantes químiques ordinàries d’un civil. Tot i que alguns grups terroristes internacionals utilitzaven armes químiques, no hi havia voluntat política d’aplicar els acords de prohibició ni per part dels governs ni de les empreses privades que s’encarregaven de comercialitzar els productes.

Si l’objectiu era destruir la vida en un quilòmetre quadrat, amb armament convencional costaria uns 1800 euros, amb armes nuclears uns 600, amb un agent químic una mica menys, i amb una arma bacteriològica poc més de mig euro.

Els sectors criminals associats al poder legal (Pàg. 306 i 307)

A la violència de la guerra s’hi hauria d’afegir un altre tipus de violència legal desenvolupada per les centrals d’intel•ligència, connectada amb sectors criminals i el tràfic d’armes, i els serveis especials de la policia.

Philip Agee, després de deu anys al servei de la CIA, va decidir publicar un diari sobre les seves activitats professionals com a agent secret. Va aconseguir arribar gairebé fins el fons, i va ser perseguit per això. Va posar de manifest les connexions entre el poder legal i les diverses màfies delictives; i va demostrar com els serveis d’espionatge manipulaven, i fins i tot finançaven, grups terroristes de diversos signes per tal de crear situacions d’inestabilitat i violència.

Els llibres més seriosos sobre el món de l’espionatge són una mostra evident de com els Estats Units utilitzen un doble llenguatge en la seva activitat internacional.

En el relliscós terreny de les relacions internacionals es mou un món subterrani que té enorme influència sobre la política quotidiana. Existeixen canals paral•lels pels que circulen serveis d’intel•ligència, empreses, traficants i terroristes, i les seves connexions són tan complicades, els seus objectius tan confusos, que gairebé resulta impossible saber qui és que manipula a qui.

El comerç d’armes (Pàg. 307 a la 309)

El comerç d’armes és un dels negocis més lucratius de les últimes dècades, i amb ell es troben relacionats personatges del que se sol anomenar alta societat: dignes, nobles i acollits als cercles de poder. Les armes circulen per estranys camins que van des de grups propers al poder fins terroristes de signe confús.

Però qui són els responsables d’aquest tràfic? Segons les Nacions Unides, en primer lloc, els mateixos Estats. Les grans potències van muntar un extens mercat de material antiquat que venien a tercers, altres estats o altres destins, sempre controlats. La vida mitjana del material bèl•lic és molt curta per la rapidesa en que es descobreixen nous i més sofisticats mètodes de destrucció.

En segons lloc, les empreses privades. La venta d’armes de particulars a exèrcits i viceversa no ha deixat mai d’augmentar. El comerç de la mort té oficines obertes a tot el món, els seus beneficis circulen pels grans bancs, i els seus centres de decisió solen estar ubicats a paradisos fiscals. Les últimes novetats en armes s’anuncien a les revistes especialitzades com si fossin objectes d’ús comú.

Els informes de l’Institut Internacional d’Estocolm d’Investigacions per a la Pau havia denunciat el perill que comportava deixar en mans privades el desenvolupament de les armes, i especialment les de destrucció massiva. Es podien fabricar bombes atòmiques amb la tecnologia proporcionada per empreses privades, i la producció de míssils, armes d’alta tecnologia, sistemes d’observació i agents químics també estava a les seves mans. Algunes empreses privades arribarien a tenir el seu propi exercit.

Bertrand Russell afirmava que el poder de produir canvis en el món, que actualment tenien els directors dels grans negocis, superava moltíssim el que s’havia tingut en altres èpoques: decidint qui viu i qui mor i qui és que s’ha de fer ric, alterar el curs dels rius i disposar la caiguda dels governs. Però també deia que, afortunadament, encara no s’havien adonat de tot el que podrien fer si es decidissin. Quan ho fessin, es podria esperar una nova era de tirania humana.




No hay comentarios: