El paper de la televisió en l’educació moral de la joventut
Reflexió inspirada en Giovani Sartori, Alvin Toffler, Pierre Bordieu i Neil Postman, autors que apareixen al 2n capítol de TDD (De la Pàgina 124 a la 126), i en unes altres reflexions de Neil Postman, autor que també apareix al 4t capítol de TDD (De la pàgina 252 a la 254).


La banalització de la vida quotidiana i la degradació del pensament

Tot i la creixent presència d’Internet, la televisió segueix sent la gran dominadora de l’àmbit periodístic i informatiu a tot el món. Diverses enquestes situen la mitja d’hores que una persona veu la televisió en unes tres, i en el cas dels joves aquestes les xifres es disparen. Aconsegueix afectar a aspectes tan diversos com la política, la literatura, les opinions o fins i tot l’art.

En una obra Postman es preguntava de què rèiem i per què havíem deixat de pensar, i va trobar la resposta a la televisió, perquè aquesta era la principal responsable de la degradació del pensament.

La televisió utilitza un llenguatge discontinu i fragmentat que desborda la realitat i la converteix en ficció. Les grans desgràcies no ens afecten, i ens commouen temes absolutament superficials o petites realitats dramatitzades, que simplement ens distreuen mentre el gran aparell publicitari inculca subconscientment els valors de la societat de consum. El medi és la metàfora.

La majoria dels acadèmics partidaris del mercat lamenten sincerament que el triomf de l’economia de mercat hagi desembocat en una societat de mercat en la que tot es compra i es ven, i admeten que la mercantilització de les activitats humanes ha provocat la banalització de la vida quotidiana. L’èxit és medeix més per l’impacte públic i massiu que per la qualitat del producte, i les preferències d’un públic prèviament idiotitzat estan per sobre del valor intel•lectual de les creacions.

Eina de poder

No deixa de ser una situació alarmant per a la societat, ja que aquest aparell controla la manera de viure de milions i milions de persones a tot el món. I la gran pregunta és la següent: qui és que controla la televisió?

Chomsky admetia que els grans medis eren uns instruments estratègics de poder, subordinats als grans poders polítics i econòmics. Procuraven crear ciutadans apàtics i consumidors, per tal que no participessin de forma activa en els processos de presa de decisions ni es queixessin.

L’acumulació dels medis amenaça la pluralitat dins el sistema i és un atemptat contra la llibertat de informació ja que, quan tan sols hi ha un punt de vista, és molt difícil elaborar visions intemitges o personals.

Umberto Eco ja parlava de banalització mediàtica, i Postman denunciava l’excés d’informació i la falta de mecanisme per impugnar-la. En aquest punt, el sociòleg francès Pierre Bordieu estava d’acord amb Postman. Acusava al periodisme contemporani de seguir el joc als governs neoliberals, que utilitzaven els medis de comunicació per a imposar les seves idees entre els ciutadans.

Un exemple d’aquests valors mercantilistes era el tema del sobrepès. Tant la publicitat com les pel•lícules o les series de televisió presentaven un ideal de bellesa d’una dona excessivament prima i un home excessivament musculat, tots dos molt alts, un món on no hi ha ningú amb sobrepés. A més, relacionen aquest ideal amb l’èxit personal. Tenint en compte que més o menys la meitat de la població pateix sobrepés, és un panorama com a mínim artificial, sinó ridícul. Per una altra banda, trobem un bombardeig constant de missatges consumistes d’aliments, que relacionen la felicitat amb els menjars. Conclusió: “Menja i seràs feliç. Sigues prim, tindràs èxit, i seràs feliç”. La conseqüència de tot això és la creació de nous productes substituts dels plaents però que no engreixen, i que a més, quina casualitat, costen el doble. Així com tot un entrellat publicitari per anunciar mecanismes per perdre pes: anuncis de cremes, pastilles, aparells, faixes, clíniques estètiques, etc. Tot plegat una manera que tenen les empreses d’aprofitar-se les inseguretats de les persones, unes inseguretats que elles mateixes han causat mitjançant la televisió. Es tracta de mantenir a les persones en un estat de insatisfacció constant per tal de satisfer-la mitjançant productes inútils.

I els nens, ningú pensa en els nens? Dins una estructura familiar que encara no està del tot ajustada als canvis que s’han anat produint (com l’entrada de la dona en el mercat laboral o la possibilitat que una persona formi més d’un nucli familiar com a conseqüència del dret de separació), els nens es troben una mica desemparats en el sentit moral. La televisió s’utilitza com a cangur, i ja des de ben petits els nens passen massa hores davant el televisor. La seva tendresa i innocència, al menys en els primers anys de vida, els deixa totalment desprotegits davant el bombardeig de valors morals capitalistes. La televisió presenta una infantesa pervertida, en el sentit que és un reflex del món adult amb els seus problemes, contradiccions i vicis. Els nens i les nenes volen eliminar la infantesa, traslladant l’entrada a l’etapa adolescent als 8 anys. Les nenes de sis o set anys volen vestir-se com adultes, amb peces de roba que tenen un component explícitament sexual (com no, també molt més cares que les pròpiament infantils), i els nois són cada cop més violents i més rebels respecte les figures autoritàries. Tot és superficialitat i aparença, i s’ensalça l’egoisme com una qualitat. Dins aquesta educació televisiva hi ha un clar desprestigi de la cultura i la reflexió profunda, així com de valors pròpiament humans com la compassió o l’altruisme. Tot això, potser, és el reflex del que es veu diàriament a les aules. I, tot i el gran numero d’hores que actualment treballen i l’estrès que puguin arribar a tenir, els principals responsables són els pares de les criatures. És possible que les grans empreses hagin eliminat l’infantesa per tal de convertir els nens en consumidors el més aviat possible?

Tot això arriba a l’absurditat i al cinisme quan, des de la mateixa televisió, arriben missatges publicitaris en els quals es denuncia directament aquesta situació. Això ho fan per després intentar vendre un seguit de productes que suposadament compensaran aquests valors negatius amb uns altres de correctes. Fa temps que hi ha tot un repertori de DVD’s, contes, fins i tot jocs d’ordinador, i altres productes pensats per nens de menys de dos anys. Una altra via de venda és comercialitzant aquelles series de dibuixos i joguines amb els que van créixer els pares, apel•lant a l’enyorança i a la seva romàntica creença (que cada cop està més propera a la veritat) de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Així doncs, si cal, també ens venen el nostra propi passat.

Els medis presenten una representació del món com un entreteniment, reduïda a les anècdotes més que no pas a les qüestions de fons. Quan els medis donen prioritat a les desgràcies i als desastres espectaculars produeixen un efecte desmobilitzador en els ciutadans. Els escàndols polítics surten a la llum, no pas per tal de millorar el joc democràtic, sinó per morbositat, i creen alarma social contra la política en general, un desencant que sempre beneficia les polítiques conservadores.

Armand Mattelart anava més enllà. Afirmava que la cultura, controlada des de la televisió, anava en contra de la democràcia. Aquell món internconnectat que es presentava com la utopia, no era més que una manifestació del poder de les grans companyies transnacionals de la informació.

El dilema de la democràcia

Llavors, el govern hauria de controlar els mitjans de comunicació per tal de protegir-se a ella mateixa i als seus ciutadans dels constants abusos de les empreses? Giovanni Sartori va posar de manifest que un dels grans desafiaments de la democràcia provenia dels medis de comunicació, i Alvin Toffer havia portat la paradoxa fins l’absurd quan deia que si intentàvem controlar als medis, posaríem fi a la democràcia, ja que aquesta es basava en la llibertat d’expressió i en la pluralitat d’opinions, però si no ho fèiem, els medis destruirien la democràcia.

Sartori responsabilitzava de la degradació de la democràcia al pas d’un humà lector a un humà ocular. Quan es llegeix es fa un procés d’abstracció, conceptualització i racionalització de la informació, en canvi, amb la televisió la informació arriba directament a la retina, bombardejat en forma metafòrica, sense que cap procés racional hi intervingui, sense reflexió ni possibilitat de selecció.

Pierre Bordieu explicava com la televisió havia alterat móns tan diversos com la política, el pensament, la literatura i l’art. Neil Postman deia que la televisió estava imposant els arguments emocionals per sobre els racionals, i ningú no sabia quines conseqüències tindria això en les escales de valors.

Fins i tot la Comissió Trilateral es va decantar, en un principi, per un cert control de la cultura, inclosos els medis. Però aviat es va adonar del perill que això comportava per als somnis lliberals. I ningú no va fer res.

El que era clar era que qui controlava els medis, controlava el poble. Un exemple era el govern de Silvio Berlusconi feia coincidir l’exercici del poder amb el poder dels medis. I Maurice Duverger havia advertit que els medis de comunicació i la televisió tenien la tendència a substituir de manera natural als partits polítics.

La televisió i la globalització

La globalització estava en mans de les grans empreses, i els medis de comunicació eren el mitjà a través del qual aquestes empreses controlaven els ciutadans. Una revolució en les comunicacions possibilitaria a aquestes empreses un control del món a escala global. Mitjançant la publicitat inculcarien els seus valors, convertint els ciutadans en consumidors, i assegurant-se el domini del planeta.

Armand Mattelart s’havia adonat d’això i acusava a la publicitat d’haver traspassat les fronteres pròpiament comercials i d’haver-se convertit en una eina de disseny del comportament humà de la vida quotidiana i de la construcció de sistemes de comunicació globals.

La globalització tan sols vinculava el planeta a escala econòmica. I la cultura, també vinculava la cultura mitjançant l’uniformització? La resposta era molt més inquietant que tot això: la globalització convertia la cultura en un producte merament mercantil, venut a través dels mitjans. Si se seguia deixant que els medis configuressin els nostres valors, la cultura en si mateixa acabaria desapareixent, creant-se una identificació entre el ciutadà i el producte.

Durant el trancurs de la història la nostra identitat com a persones ha anat depenent de nosaltres mateixos. Hem passat de ser el que fem (quan la vida de cada persona la marcava l’activitat que realitzava a la vida, co ara la feina), a ser el que diem (amb l’intervenció de la cultura i la difusió de les idees). Avui en dia, som el que pensem, perquè la passivitat vital ens impedeix actuar de cap manera. Però en el futur es començava a veure un canvi preocupant. Passaríem ara a ser tan sols el que comprem? O més ben dit, el que podem comprar? Per primer cop i gràcies a la manipulació constant per part de les empreses i els mitjans, era possible que la nostra identitat estigués en mans de entitats totalment alienes a nosaltres mateixos? Ens estan comprant o és el preu que hem de pagar a canvi de mantenir la nostra hegemonia al planeta?