Els grans problemes del món
Reflexió inspirada en Ignacio Ramonet, autor que apareix al 4t capítol de TDD (De la pàgina 190 a la 194), en Kenneth Ewart Boulding, Robert L. Heilbroner, Paul R. Ehrlich i el grup de científics creadors de La carta a la Terra, autors que apareixen al 4t capítol (De la pàgina 194 a la 199), i en l’Informe del Club de Roma, també del 4t capítol (De la pàg. 216 a la 219).


Les desigualtats mundials

Avui en dia encara hi ha sectors liberals que neguen que la globalització hagi ampliat les desigualtats entre rics i pobres. Encara que accepten que el nombre de pobres ha augmentat, sostenen que les desigualtats en la renda per càpita han disminuït, creant-se un nou nivell mitjà dins la classificació entre rics i pobres.

Així doncs, segons les dades i aquest model tridimensional, 1000 milions de persones pertanyen a un nivell alt, països del primer món que malgasten la major part dels recursos del planeta. La nova classe mitjana, amb una esperança de vida raonable, contindria 3000 milions de persones. Així doncs, els 2000 milions de persones restants formen part d’un tercer nivell de misèria. D’aquests, 1400 milions viuen amb menys d’un euro al dia, dins una situació de fam extrema. I el més preocupant de tot és que aquest últim nivell tendeix a distanciar-se respecte els altres dos. Dir que les desigualtats han disminuït és vergonyós, els més pobres són cada cop més pobres.

S’ha arribat a la situació en que amb tan sols 90.000 milions de dòlars es podria cobrir el nivell bàsic de vida dels habitants més pobres del planeta, simplement desviant fons des d’altres destins inútils, com ara la guerra. Estats Units destina anualment 450.000 milions de dòlars a les despeses militars, i tan sols 12.000 milions a fomentar el desenvolupament dels països pobres. Jeffrey D. Sachs havia dit que, per primer cop a la història, els rics eren tan rics i els pobres tan pobres, que amb un petit esforç es podria posar fi al patiment generalitzat.

Per què no es fa aquest petit esforç? Què és el que provoca la passivitat i la ceguesa de tots aquests països desenvolupats? Diverses institucions internacionals han confirmat aquestes dades milions de vegades, però els rics no es posen d’acord. O potser és que no volen? Potser tot plegat forma part d’una estratègia cínica i hipòcrita per tal de conservar la seva hegemonia i el seu nivell de vida? Un exemple d’aquesta actitud és el fet que els mateixos ulltraliberals que prediquen l’obertura del mercat i defensen l’eliminació dels aranzels als bens manufacturats, demanen mesures proteccionistes quan es tracta de productes agrícoles de països subdesenvolupats que els poden fer la competència. Tampoc no condonen el deute extern a aquests països pobres. Els països rics no necessiten aquests pagaments per viure còmodament, així que és lícit pensar que el mantinguin cop una mena d’assegurança per tal que no aixequin mai la seva economia. Com molt bé diu Santiago Ramentol, més cínic impossible.
I la població dels països desenvolupats? Què en pensa de tot això? Sovint ens arriben missatges alarmants des d’institucions no governamentals, com ara que cada tres segons un nen mor de gana al món, i tan sols algunes persones fan donatius a aquestes institucions. Sabem el què passa, sabem el patiment que ens envolta, molt lluny de nosaltres, però no el veiem ni el creiem realment. No en som conscients, perquè aquest contagotes moral de morts infantils seria un pes que ens espatllaria el dia. Ningú no vol sentir coses desagradables. Dins els noticiaris de cada dia apareixen noticies banals per omplir un espai que podria servir per concienciar la població respecte aquest i altres problemes alarmants. No ens cansem de veure notícies amb temes tan diversos com el que opinen els madrilenys de la nova decoració nadalenca de la ciutat, el nou videojoc de moda, el guanyador de torn de “Gran hermano”, o que ha sortit una pastanaga gegant a un poble d’Andalusia. La banalitat és una dura competència per la realitat, així que aquestes institucions d’ajuda no han tingut altre remei que llençar campanyes impactants i dramàtiques que intenten commoure i apel•lar a la consciència de la gent. El resultat: la insensibilització. La gent ja no sap distingir entre les desgràcies reals i les desgràcies comercials.

Les grans empreses, primeres interessades en la continuació d’aquest sistema desigual i injust que les beneficia, utilitzen els medis de comunicació com a instrument de poder, insensibilitzant a la població davant els veritables problemes mundials mitjançant una banalització diària de la realitat. Tot plegat un cercle viciós, un somni feliç del que és molt dificil despertar.

La superpoblació

Brian Heap assegurava que, encara que s’aconseguís millorar la qualitat de vida al món mitjançant les noves tecnologies i la intervenció genètica, el futur seria encara pitjor. No s’havia d’oblidar que els recursos del planeta eren limitats, i si hi hagués 2000 persones més, s’alimentarien amb la mateixa quantitat d’aliments i d’aigua que abans, i sembla que aquestes noves tecnologies no serien capaces de solucionar-ho.

Davant la pregunta de si el planeta podria suportar aquesta situació, Ramonet dipositava la seva fe en la societat civil i en les organitzacions humanitàries, liderades per uns intel•lectuals crítics que havien de promoure la cultura i els valors. Òbviament, tampoc no confiava en els mitjans de comunicació, controlats per les grans empreses i que atemptaven contra la democràcia. Creia que la democràcia actual consistia en el govern d’una elit que considerava que la població no estava preparada per prendre decisions tan complicades, prèviament idiotitzada per la propaganda governamental, la televisió deixalla i l’espectacle permanent.

Per fer més entenedora la insostenibilitat de la consumició desmesurada de recursos i el creixement demogràfic desenfrenat, Boulding parlava d’una nau espacial Terra amb recursos limitats i que necessitava la col•laboració de tots els ciutadans. Fins llavors, els èxits econòmics es mesuraven segons en Producte Nacional Brut sense que importessin les seves conseqüències negatives, com ara la destrucció del medi. Creia que la riquesa d’un país s’hauria de valorar segons la qualitat de vida dels seus ciutadans i condemnava la despreocupació pel futur de la major part dels països rics.

A partir d’aquí, van començar a aparèixer les primeres visions catastrofistes del futur de la humanitat. Robert L. Heilbroner parlava de que la crisi econòmica representava el nostre despertar tardà al concepte de Boulding, en el qual la nau espacial Terra depenia de l’equilibri entre la capacitat de càrrega i les necessitats dels tripulants. Creia que l’augment de la població posava en perill els recursos, i les noves tecnologies havien agreujat la situació provocant l’anomenat efecte hivernacle.

Però com es pot controlar l’augment demogràfic? Com es compaginen les campanyes per intentar que la població no mori de gana i les mesures per reduir l’augment de la població? És una estratègia complicada: es tracta de mantenir vives les persones que ja han nascut i alhora intentar que no en neixin gaires més. Això és pot fer mitjançant l’ús de mètodes anticonceptius, que eviten les malalties de transmissió sexual com ara la sida i alhora permeten un control demogràfic.

Els preservatius són un mètode anticonceptiu senzill d’utilitzar i relativament barat, adequat per a la situació dels països subdesenvolupats. Llavors, què és el que impedeix el seu ús generalitzat? Una de les causes principals és prou antiga, es tracta de l’església catòlica. La major part d’aquests països subdesenvolupats, amb nivells d’analfabetisme bastant elevats i sistemes gairebé feudals, conserven una societat on el paper de la religió encara és essencial. Llavors, quan el Papa de torn manté la prohibició de l’ús de mesures anticonceptives, al•legant que tan sols Déu controla la vida i que mentre més fills es tinguin més content estarà, la major part de la població es nega a utilitzar-los. D’aquesta manera, la intransigència de l’Església en aquest aspecte és una de les principals responsables del problema de la superpoblació (i la mortaldat infantil corresponent) i de la propagació de malalties de transmissió sexual al tercer món.

Clar que és veritat que no en són els principals responsbles, però la política del Vaticà no deioxa de posar obstacles a la resolució d’aquests problemes. Alguns membres de l’Església, fins i tot, ajuden realment els pobres, fins i tot divulgant l’ús del preservatiu. Tot i això, són sectors que reben molt poc soport per part dels alts càrrecs, que són qui distribueixen els fons i els recursos. Una qüestió interessant és si el balanç final queda positiu o negatiu.

Una altra solució, molt més minoritària, que s’està duent a terme actualment és l’adopció de criatures dels països subdesenvolupats per part de persones dels països desenvolupats. És una mesura que evita que neixin nous nens al primer món i conserven la vida a les criatures més desfavorides. Però, un cop més, tot són complicacions burocràtiques entre els països, que dificulten el procés i provoquen una disminució de les mateixes adopcions.

Sembla que la superpoblació és un problema molt difícil de resoldre, i un cop més els països rics no posen gaire voluntat per solucionar-lo. On estarà el límit a partir del qual el planeta no es podrà sostenir? Sospito que aviat ho sabrem.

El capitalisme suïcida

Sembla que l’etapa d’expansió industrial està arribant al seu final, i diversos experts assenyalen que un cop arribat aquest final s’arribarà a un estancament de la producció i a un descens del nivell de vida. Els anomenats cicles del capitalisme, actualment sistema econòmic dominant al món, produïen conseqüències cada cop més insostenibles. Un cop més, la fe en un creixement sense límits provocaria una crisi imminent, una bombolla especulativa mundial.

Heilbroner s’havia preguntat que hi havia més enllà del capitalisme, donat que el comunisme havia fracassat. I proposava un sistema econòmic de participació en el que, a partir de mecanismes de mercat, tots els ciutadans prenguessin decisions mitjançant un vot informatiu sobre els temes econòmics que els afectessin.

Un somni? No necessàriament, potser simplement encara quedava un sistema econòmic i polític per inventar, diferent a la resta i adaptat als nous problemes mundials.

Les amenaces naturals i el desenvolupament sostenible

Davant el temor de pensar en la quantitat d’habitants que suportaria la terra, alguns científics, com ara Paul R. Ehrlich, van caure en l’anomenada histèria ecologista i van predir que el món s’acabaria als anys seixanta, i més tard als vuitanta. Per tal d’evitar-ho proposava mesures prou raonables, com ara la reducció de la població, tan als països desenvolupats, perquè aturava la capacitat de consum, com en els subdesenvolupats, perquè el creixement demogràfic posava en perill el futur de la Terra. No obstant, tenia una visió catastrofista, ja que pensava que la revolució verda no podria solucionar el problema de la superpoblació, tan sols retardar el seu esclat definitiu.

En aquell context, els càlculs intel•lectuals afavorien una visió crítica del futur. Diversos científics van publicar l’anomenada Carta a la Terra, on es recopilaven les reivindicacions ecologistes per combatre aquest possible esclat definitiu. Deia que el dret al desenvolupament estava limitat per les possibles conseqüències que pogués provocar en les generacions futures, i a aquesta mena de desenvolupament el van anomenar desenvolupament sostenible. Per tal de dur a terme aquesta mena de desenvolupament calia una defensa eficaç i real del medi ambient i acabar de manera definitiva amb la pobresa. I tots aquests objectius s’havien d’aplicar a escala internacional.

Proposaven un seguit de mesures com ara l’eliminació del sistema de consum i producció insostenible dels països desenvolupats, una regulació de la demografia i una informació als ciutadans respecte qüestions científiques perquè poguessin participar en la presa de decisions. També una regulació de les relacions entre els estats per evitar la transferència de matèries perilloses, així com l’obligació d’informar sobre els desastres ecològics. Finalment, assenyalaven a la guerra com la principal enemiga d’aquest desenvolupament sostenible.

Tot plegat un seguit de mesures adequades, però no obstant difícils de seguir per unes economies basades en un creixement sense mesura. Partint de la base que les grans empreses són egoistes per natura, en el sentit de que tan sols desitgen obtenir beneficis immediats o a mig termini, i no estan disposades a cedir ni un gram de poder dins aquest sistema adaptat als seus interessos, eren unes mesures totalment radicals. L’ecologisme fa perdre diners, això ho saben totes les empreses, i tan sols respecten les lleis que el regulen quan els surt a compte per algun motiu.

No s’ha d’oblidar que els executius de les grans empreses són persones humanes amb una vida limitada que volen aprofitar per viure el millor possible. I és difícil adoptar mesures que perjudiquen el teu sistema de vida quan saps que no viuràs prou per veure’n els resultats positius que provocaran. Cal una dosi d’altruisme i de sacrifici pels que vindran després que tu. Així doncs, les úniques maneres d’aconseguir que les empreses respectin el medi ambient són dues: que es trobin que les mesures repressores per part dels estats són tan dures que els surt a compte complir-les; que les desgràcies que puguin provocar els afectin immediatament de manera negativa; o que puguin veure i notar els efectes positius de les mesures sobre elles mateixes de manera immediata.

El que és segur és que, si la gent no es mobilitza, no seran pas les grans empreses les que adoptin mesures al respecte. Qui és que ha de viure en aquest món futur que s’estan dedicant a destrossar? Els joves. I on se suposa que són, els joves, mentre ells malmeten el seu futur?

Com va dir aquell gran cap indígena americà: “No heretem la terra dels nostres pares, tan sols se la prenem prestada als nostres fills”.

Els límits del creixement de la humanitat

L’informe del Club de Roma situava els límits del creixement de la humanitat tal i com havia intentat fer en Ehrlich. Van treballar amb infinitat de càlculs matemàtics per tal de predir com estaria el món cap a l’any 2020. També presentaven un futur depriment: asseguraven que si no es prenien les mesures necessàries, les amenaces naturals com la gana, les malalties i la mort destruirien la Terra. La crisis s’iniciaria l’any 2000, i a partir d’aquell 2020 la humanitat estaria destinada a desaparèixer.

Tot i que afectaria a tot el món, les primeres víctimes serien els països pobres. Com Boulding, es considerava la Terra com un sistema tancat i definit per uns límits a partir dels quals la vida es faria insostenible. Creien que el límit de suportabilitat es situava en els 7000 milions de persones que havien calculat que tindria la Terra l’any 2000, i que a partir d’aquí el futur era imprevisible.

L’informe va ser molt discutit pels mètodes i la incredulitat de les seves conclusions. Per fer-lo van utilitzar cinc variables que tenien relació entre sí i que definirien la vida del futur: la demografia, la producció d’aliments, la inversió de capital, el consum de recursos no renovables i la contaminació.

Estigués on estigués aquest límit de creixement, el que era segur és que n’hi hauria un i que, per tal d’evitar la nostra pròpia destrucció, calia un creixement zero econòmic als països industrials i desenvolupats per tal de millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans del món.

Recerca d’un nou model

Les critiques no van fer que els problemes plantejats perdessin valor, i els mateixos autors van proposar buscar un model més exacte. L’informe, no obstant, va provocar mobilitzacions socials i un cert grau de conscienciació per part dels governs.

L’estudi va donar lloc a nombrosos grups, més o menys dispersos, que compartien una visió pessimista del futur de la humanitat. S’oposaven a les guerres, denunciaven l’aniquilament sistemàtic del medi ambient i condemnaven les injustícies.

Aquest estudi també va influir sobre els governs de tot el món, que van començar a frenar les estratègies expansionistes i a posar més atenció al concepte de creixement sostenible. També van començar a invertir en investigació per a protegir el medi ambient, les grans empreses es van veure forçades a controlar la qualitat dels seus productes, i en general es va ajustar el sistema de creixement econòmic desbocat.

Per tal d’acabar amb les desigualtats, els sectors més progressistes del món acadèmic postulaven refer l’arquitectura internacional i l’adopció d’un nou dret que permetés superar les velles asimetries econòmiques a escala global.

I quina autoritat seria capaç de redistribuïr la riquesa? Estarien disposades les grans potències a assumir les decisions de l’ONU? La resposta era que no. L’augment de la presència dels països pobres a les Nacions Unides va inquietar als països rics; Kissinger fins i tot va amenaçar amb abandonar la ONU. Però els grans van mantenir sempre el seu dret a vet, que impedia decisions que perjudiquessin els seus interessos. Ni tan sols les Nacions Unides tindrien poder per a obligar a complir aquests drets, ni les grans potències interès en executar-los.

Hi va haver propostes prou realistes per tal de reduir aquestes desigualtats sense que això suposés un gran esforç per part de les potències. James Tobin va proposar un impost a les transaccions en el mercat de divises per a salvar les desigualtats internacionals sense cap èxit; la gent decisiva a l’esfera financera internacional i els ministres de finances més importants del món estaven contra l’impost. Samir Amin havia amenaçat a les grans potències amb una lluita de classes a escala internacional que podia desestabilitzar el sistema, i per tal d’evitar-ho volia fomentar el lliure comerç internacional i la competència honesta entre mercats sense els efectes perversos de l’especulació.

Mai no van pensar que les seves propostes fossin revolucionàries, però és que el sistema no estava disposat a cedir ni un gram de poder.