Globalització com a substitut de la visió global
Reflexió inspirada en Manuel Castells i Alvin Toffler, autors que apareixen al 1r capítol de TDD (De la pàgina 27 a la 29), en les conclusions al voltant de les seves teories que apareixen al 4t capítol (De la pàgina 188 a la 190), en Samuel Huntington, que apareix al 3r capítol (De la pàgina 181 a la 183), en Alessandro Baricco, autor del 5è capítol (Pàg. 282) i en Santiago Ramentol i Max Born, autors del 6è capítol (Pàg. 320 i 321).


La societat de la informació

Manuel Castells planteja el pas d’una societat industrial a una nova societat, la de la informació, i apunta que aquest pas és el responsable de la complexitat i la incertesa del món.

Com a màxim exponent de la velocitat d’aquest procés trobem el fenomen d’Internet. Centenars de milions de persones utilitzen aquest medi gairebé a diari, l’aire és ple d’infinitat de senyals d’informació en forma d’ones hertzianes regulades per infinitat de satèl•lits, antenes i cables, i això sense contar els sistemes mòbils de comunicació en el marc de la telefonia.

Gairebé tots els avanços de la intel•ligència artificial actuals estan destinats a cobrir les necessitats de la comunicació del futur. I són precisament les tecnologies de la informació les que han impulsat en major mesura el procés de globalització.

La mena de globalització que s’està duent a terme, i encara que sembli una paradoxa, fa que la gent s’aïlli més del món, en especial als països rics. Aquest aïllament ha estat provocat pel fet de que els mitjans de comunicació permetin obtenir tota mena de coses sense necessitat de sortir de casa, fins i tot relacionar-te amb altres persones. A més, la possibilitat d’anonimat dels usuaris i la seguretat creixent a la xarxa, plena de contrasenyes i pseudònims (nicks), per tal de garantir la privacitat, ha agreujat aquest problema amb la deshumanització de la xarxa.

Paul Kennedy, després d’estudiar minuciosament la història de les relacions internacionals, també va observar aquesta greu contradicció: la integració global convivint amb l’aïllacionisme i l’integració.

Alvin Toffler també es preguntava si ens trobàvem dins una revolució planetària, i reflexionava sobre les característiques comunes de les diferents revolucions planetàries. Recalcava que la diferència entre aquesta suposada revolució planetària i les anteriors era que, mentre que les altres havien produït canvis en l’estructura de les comunicacions, en aquesta la informació era l’eix central dels canvis. I això enllaçaria amb la nova societat de la informació de Castells.

El caos global i els moviments alterglobalistes

Mentre els experts discuteixen sobre el futur sense posar-se d’acord, el món queda totalment descontrolat i en mans dels interessos de les grans empreses transnacionals. Elles ho tenen tot molt clar, i els conflictes ideològics els produeixen beneficis i concedeixen temps per seguir controlant el món.

Si es seguia per aquest camí, es dibuixaria un multiunivers gens desitjable on el poder s’exercia des d’una dimensió planetària, però sense cap Parlament ni sistema representatiu que ho controlés, ni tan sols l’ONU o el Tribunal Penal Internacional tindrien cap paper o autoritat. Les grans potències adaptarien les normes internacionals al seu gust, els liberals radicals dominarien el mercat i, dins aquest context, els diversos fonamentalismes trobarien cabuda. I aquest multiunivers podria acabar en catàstrofe.

Per tal d’evitar aquest futur desastrós, comencen a sorgir els primers moviments antiglobalistes, o més ben dit de globalització alternativa o alterglobalistes. Castells proposa les identitats complexes de resistència com a principal font alternativa a la individualització, la competitivitat ferotge i la globalització mercantilista. Individus actius, amb una personalitat i un criteri propi ben definit, que estiguin en contra d’uns aspectes i a favor d’uns altres segons uns seus interessos raonats, amb mentalitat oberta i dialogant i que no es deixin manipular per la propaganda mercantilista. Aquests moviments socials no tenien per què coincidir amb els vells esquemes institucionals, ni amb identitats legitimadores o nacions, sinó amb un complex entramat de creences, ideologies, reivindicacions i interessos.

Són moviments universalistes, integrats perfectament dins la Xarxa i allunyats dels sentiments nacionals o patriòtics. Creuen que un altre món és possible i que els problemes del planeta Terra tan sols es resoldran des d’una perspectiva global.

El procés globalitzador i la tercera via

Però la globalització era tan sols econòmica? O potser hi havia altres aspectes que ajudaven a la seva propagació? P L. Berger estava d’acord en que el procés globalitzador es produïa a través dels mecanismes d’integració econòmica, però enunciava la cultura com a via paral•lela d’aquest procés, i el que és més sorprenent, la influència religiosa.

David Martin xifrava en 250 milions el número de persones a les que la cultura religiosa (a vegades sense saber-ho) havia modelat les seves actituds morals. De fet, les religions aspiraven a la universalització de les seves creences i el seu mode de vida, i al llarg de la història havien estat un factor aglutinador molt potent entre diferents pobles. La seva presència havia estat molt important durant molts segles de la història, i la cultura ha estat i encara està unida a les seves característiques.

De fet, fixant-s’hi, l’ètica protestant era un expressió perfecta del capitalisme modern. No obstant això, Giddens assenyalava que la devoció pel lliure mercat i la defensa de la família, i la nació tradicionals, eren contradictòries. L’antic ordre xocava amb la nova realitat de la societat globalitzada.

Era per això que, amb la tercera via, Giddens pretenia donar resposta als cinc grans dilemes produïts per aquest xoc: la globalització, la relació entre llibertat individual i comunitat, el significat de la vella divisió entre esquerra i dreta, la capacitat d’acció política i els problemes ecològics.

Advertia que aquesta mena de desenvolupament tan sols es podria produir en una economia mixta que busqués l’equilibri entre els sectors públics i privats, però sempre tenint en conte l’interès públic. Proposava canvis conceptuals, equiparant la igualtat a l’inclusió (la capacitat d’integració de la ciutadania a l’espai públic). A més, la política de la tercera via havia d’acceptar algunes de les crítiques de la dreta a l’estat del benestar. Considerava pertinents les àrees en les que el govern podia ajudar a crear llocs de feina: iniciatives empresarials d’innovació tecnològica amb obertura de petits negocis, educació permanent (cognitiva i emocional), projectes públics on empreses s’encarreguessin d’àrees antigament estatals, estímul de la mobilitat social i protecció de la família (compatibilitzar feina i educació dels fills). La societat del benestar no era tan sols l’Estat, sinó que s’extenia més enllà, la responsabilitat personal es convertia en focus principal del desenvolupament social; el benestar positiu. En certa manera, proposava la defensa d’un estat del benestar perfeccionat per tal de combatre les conseqüències negatives de la nova globalització.

L’anomenada trobada progressista celebrada a Londres, convocada al voltant de la tercera via, reunia a persones aparentment diverses ideològicament. Aquesta no va trobar un consens total per diversos aspectes: hi ha haver crítiques d’obsessió centrista, els països llatinoamericans es van queixar que el sistema econòmica internacional els havia convertit en laboratoris de receptes de desastres econòmics i els africans van parlar directament d’explotació per part de les grans companyies transnacionals. Però els representants dels països desenvolupats van seguir en la mateixa dinàmica.

Peter Mandelson, un dels grans teòrics de la tercera via, connectant amb les idees de Brzezinski, havia facilitat una fórmula: serveis públics universals, millora de vida en els nens, innovació científica, noves regles de joc per a la immigració, màxima transparència d’empreses públiques i privades, nova ètica ciutadana i sostenibilitat mediambiental. Per demanar, que no quedi.

Universalisme vs. Multiculturalisme

Si és veritat que la globalització afecta la cultura, tenen cabuda les diferents identitats culturals dins una cultura global? Respecte a aquest tema hi ha opinions molt diverses i sovint contradictòries.

Per una banda, Giddens defensava el concepte de nació cosmopolita i pluralisme cultural, ja que, segons ell, el multiculturalisme i el pluralisme donaven respostes adequades al problema de la immigració. Una nació cosmopolita necessitava valors nous en els quals tothom pogués creure, una identitat còmode per a tots els ciutadans, i l’acceptació d’una certa ambigüitat i diversitat cultural. També implicava una democràcia cosmopolita que funcionés a escala global, encara que signifiqués cedir aspectes de les velles sobiranies, així com una regulació dels mercats a escala global a través, per exemple, d’un Consell de Seguretat Econòmica a la ONU.

En canvi, per a Huntington, els nous conflictes d’aquest món global serien entre cultures o civilitzacions. Admetia que un planeta multicultural era inevitable, i en el pla universal, la divisió predominant es produiria entre Occident i la resta del món. Així doncs, tant el multiculturalisme com l’universalisme eren dos grans errors. Els multiculturalistes pretenien que Occident fos com el món, i això era una amenaça per a Occident, la seva identitat i les conquestes històriques. Els universalistes pretenien que el món fos com Occident, i això posava en perill el món.

Tal com deia Giddens, la seguretat d’Occident necessitava una renovació de la seva identitat cultural. La seguretat del món, alhora, necessitava l’acceptació de la multiculturalitat. I finalment assegurava que la preservació de la civilització Occidental requeia en Estats Units perquè era el país més poderós.

Huntington proposava un dilema: el xoc entre civilitzacions posava en perill l’estabilitat mundial però, afirmava que l’existència de grans civilitzacions era la protecció més segura contra la Guerra Mundial.

I aquí es pot veure la política dels Estats Units. Accepta que hi ha una multiculturalitat, i distingeix dos blocs principals: Occident, i el món. Segons l’últim argument de Huntington, Estats Units era el defensor i representant d’Occident. Com que una multiculturalitat és necesària, si el món fos com Occident (com Estats Units), el món estaria en perill. Si Occident fos com el món, llavors deixaria de ser el gran dominador i perdria “la seva identitat i les conquestes històriques”. Llavors, seguint els arguments de Huntington, Estats Units, autoescollit representant i defensor d’Occident, no té altre remei que combatre amb les altres civilitzacions o cultures eternament per tal d’evitar una Guerra Mundial. Llavors, la globalització, controlada per les grans empreses d’Occident (o sigui, Estats Units) transformava els conflictes locals en universals, i possibilitava que aquestes mateixes empreses guanyessin diners amb les armes que venien a ambdós bàndols i, després, reconstruint els països que havien destruït. I tot això dins el context de la defensa dels valors d’Occident respecte enemics com el “terrorisme universal” i els països de “l’eix del mal”.

Al s.XVI, a Europa, la consolidació de les nacions i les noves visions seculars del món van substituir les religions per les ideologies. El xoc de civilitzacions intentava explicar els fets que s’havien produït després de la caiguda del comunisme. Huntington pensava que Occident s’havia reconciliat amb si mateix, però s’havia tornat perillós per a altres civilitzacions.

L’arrel dels conflictes s’hauria de buscar en l’oposició per part d’alguns fonamentalismes (per salvar la seva identitat) davant el procés d’occidentalització planetària. Per a Huntington la paraula civilització significava la identitat cultural més amplia que posseeix l’individu, inclosa la religió. Les civilitzacions tenien posicions concretes sobre temes determinats, i per això les nacions es debilitaven. I aquesta lluita caòtica entre nacionalismes, regionalismes i religions fragmentades era la base del desordre mundial.

Baricco destacava dos fantasmes que planejaven sobre la globalització actual: les grans marques i la homogeneització cultural. Les grans marques s’havien apoderat de l’imaginari col•lectiu i gestionaven els plaers, i el procés de homogeneització cultural corria el risc de desembocar en un món monocultural.

Així doncs, és possible una cultura unida però multipolar? Ramentol crea que no si la unitat representava unificació i subordinació, i que si quan significava diversitat, respecte i consens. La diversitat significava enriquiment mutu, i mitjançant el diàleg entre cultures es promou el procés. Un món plural seria aquell on tothom tingués dret a ser diferent a la resta i hauria de basar-se en els valors fonamentals de la Declaració dels Drets Humans.

Max Born assegurava que, amb un procés de globalització que empetitia el món, la pau mundial no era una utopia, sinó una necessitat. I calia fer alguna cosa al respecte.