L’incertesa dels joves respecte el futur
Reflexió inspirada en la Introducció de TDD (De la pàgina 11 a la 36) i per les de Daniel Lindemberg, autor que apareix al 5è capítol (Pàg. 265)


Els joves naveguen sobre aquest mar d’incertesa amb les pitjors armes. Han crescut i s’han format com a persones dins un món que no para de canviar, que bombardeja els seus cervells i la seva sensibilitat amb una munió d’informació dramàtica i sovint contradictòria.

Mai no ha estat tan complicat destriar idees clares com avui en dia, i els paràmetres ideològics i morals dels pares d’aquests joves s’han vist totalment sobrepassats per tota aquesta demagògia i tota aquesta retòrica allunyada de la voluntat divulgatòria, de manera que ningú no els ha ensenyat a entendre el que està passant.

La major part d’aquests pares conserva les teories bàsiques, més o menys simples, però clares i diferenciades que van aprendre en la seva joventut, i de tant en tant expressa alguna opinió a la seva vida diària on defensa la que va escollir en el seu moment, aquest cop amb uns arguments adaptats sense èxit al present; és una manera tan vàlida com qualsevol altre per no parar boig.

L’altre font de coneixement d’un jove és el món acadèmic, que gairebé no té en compte aquesta qüestió, tractant-la per sobre, sense profunditat, i dividida en subtemes de les diferents assignatures. S’estudia la història de la política, quines han estat les diferents teories generals i les seves conseqüències al llarg de les diferents èpoques, així com els fonaments ideològics de cada una, però no s’ensenya a entendre-les, a pensar i a criticar el món amb les eines que dona la cultura. Hi ha molts joves que ni tan sols saben que la cultura és una eina que es pot utilitzar per pensar per tu mateix, per defensar el teu seny i la teva personalitat d’un món cada cop més agressiu.

Per una altra banda, els mestres de la joventut no són ni perfectes ni omnipotents i tota selecció de la infinitat de teories polítiques és parcial. I realment qui és que pot arribar a entendre tots aquests textos amb paraules rimbombants i tot aquest dramatisme especulatori? Qui ensenya a la joventut quines són les seves opcions? Qui és capaç d’explicar com és el món i per què cal informar-se i pensar per poder criticar-lo i participar per millorar-lo? Ningú. Un cop més, els joves reben missatges contradictòries per totes bandes, i encara que tinguin l’eina de la cultura no saben què fer per utilitzar-la i treure’n algun profit real.

Hi ha diverses reaccions dels joves respecte aquesta situació d’incertesa i desconcert. Una d’elles és la d’adoptar la posició dels seus mestres i fer cas als conceptes polítics acadèmics, afiliar-se intel•lectualment a alguna teoria i defensar-la en contra del món i de la realitat, evadint-se en un món ideològic.
Una altra és crear una ideologia pròpia i insubstancial, adoptar-la com a veritat a la que aferrar-se i agrupar-se localment per tal de buscar recolzament i reafirmar-la, contraposant-la a una altra. És el cas, per exemple, de les bandes locals o les estètiques amb una càrrega ideològica difusa.

També hi ha la possibilitat de l’evasió mitjançant eines com ara la religió, la literatura, el cinema, algun hobbie o coses tan banals com la premsa rosa o la programació televisiva actual.

Un altre mena de gent és aquella que intenta entendre el món i participar en política i en la societat, joves que formen part d’alguna mena de partit polític, organització o que actuen per a canviar alguna cosa que creuen injusta després de fer una crítica; aquesta mena de joves, davant la dificultat d’intervenir al món, acaben per tancar-se dins un marc ideològic reduït i aportar el seu gra de sorra segons les seves possibilitats.

També hi ha la joventut que s’aïlla totalment del món i conviu amb la seva vida diària sense pretensions d’entendre res del que passa al seu voltant, arribant a acceptar que el món és immutable.

Per últim trobem els desorientats que no saben què fer per afrontar el problema de la complexitat, i es mouen entre totes les solucions alhora, però sense decantar-se per cap d’elles en concret.

El que no es pot negar és que cap d’aquestes opcions soluciona el problema de la joventut. La més freqüent sol ser la de l’aïllament, que alhora és la menys pràctica. Com a primera mesura, cal fer entendre a la joventut que és impossible no afectar a la política, perquè cada una de les nostres accions de la vida diària afecta, encara que sigui de manera molt petita, en la política global. Per això és tan important informar-se, pensar i tenir clars alguns conceptes, perquè s’ha de ser conseqüent a aquests en tots els moments de la vida per tal d’afectar al món tal com tu vols. D’una altra manera, el teu efecte es deixa en mans de l’atzar, o al menys no es canvia res. Per tant, si igualment els teus actes afectaran al conjunt de la societat, cal entendre les conseqüències i tenir una opinió per tal de poder decidir de quina manera afecten amb coherència amb nosaltres.

Des de l’invent de les primeres teories polítiques, amb més o menys ressò dins la societat, que pretenien alliberar el món d’unes suposades contradiccions, conflictes i injustícies, les teories s’han anat allunyant cada cop més de la gent (si és que en algun moment n’han estat properes).

Avui en dia les explicacions del món estan adreçades a un públic cada cop més selectiu, i la creació constant de noves teories, cada cop més complexes i més especialitzades, deixa a la majoria de la població sense eines ni capacitat per dedicar part de la seva vida a escollir amb coneixement una d’aquestes explicacions constantment corregides i ramificades.

Això provoca una situació curiosa: les teories transformadores, que pretenen ordenar el món, i que necessitarien el recolzament de tota la població per dur-les a terme, són escrites, llegides, pensades, i debatudes pel mateix grup reduït de persones. Aquestes teories, sense el recolzament popular, no tenen cap mena de poder per a afectar les institucions de cap manera. I no poden obtenir un gran recolzament popular perquè són inintel•ligibles per la gent que no sigui d’aquest grup sel•lecte de persones.
Les premisses amb idees clares, els arguments basats en la deducció, s’han anat transformant en una infinitat de ramificacions. Per exemple, en alguns casos, varies corrents d’una mateixa idea han arribat a esdevenir contràries entre sí, alhora que també amb el contrari de la inicial. O fins i tot una teoria i la mateixa amb tan sols una idea canviada han estat designades com dues de diferents. El caos està servit. Una mateixa idea té moltes contràries, la mateixa idea té noms diferents amb seguidors diferents i a vegades enfrontats, com si cada nou “teòleg” busqués la seva identitat en la diferenciació radical amb tota la resta.

Sembla que cada cop hi ha menys gent disposada a acceptar que té punts en comú amb els altres. La conseqüència és una xarxa inacabable d’idees, un joc de contraris que busca el conflicte més que no pas el debat constructiu.

Com deia Daniel Lindemberg, el món intel•lectual ja no es dividia segons els paràmetres d’esquerra o dreta, sinó per actituds molt més complexes i aparentment contradictòries, com per exemple l’elitisme, el pro-americamenisme, el nihilisme moral, el nacionalisme, el classicisme, etc. Les velles divisions entre liberals i progressistes s’havien diluint, de manera que cada un dels grups que es poguessin formar segons qualsevol divisió estigués dividit per una munió d’ideologies diferents que feien estancar-se els acords i les reivindicacions. I, a més, tots aquests moviments seguien estant molt allunyats de la població mitjana.

És lògic que les noves generacions siguin incapaces d’adaptar aquestes teories a la seva realitat de cada dia, i la conseqüència immediata d’aquesta situació és una total alienació de la joventut respecte la política, que veuen com una realitat allunyada de la seva comprensió, i una total insensibilització davant els conflictes mundials que cada cop són més freqüents i més coneguts per tothom.

La violència en relació a la incertesa

El món, per sobre de tot, per sobre fins i tot de la incertesa, és un món violent. No tan sols de manera física, a la que la humanitat està més o menys acostumada, sinó també de manera intel•lectual. Des de l’educació fins la política o el temps lliure està totalment impregnat per la violència, i la violència és el motor que mou la societat intel•lectual.

Davant la incapacitat per entendre el món i la frustració que això provoca, apareix la por a allò desconegut, i la por és l’aliment de la violència. La por a un món que no s’entén, on res no és clar, ni tan sols la manera que tenim d’influir-lo, per què passen les coses que passen, què és bo i què és dolent, què és veritat i què és mentida de tot el que se’ns explica. Davant de l’incertesa, les persones tendeixen a buscar seguretat tancant-se en ells mateixos. Quan la gent es tanca en ella mateixa i en el seu cercle més íntim, i no deixa que el món l’afecti, es torna apàtica i egoista, i alhora tampoc no pot participar en el que passa o deixa de passar al món que l’envolta, que és el seu. Aquest tancament provoca una passivitat que prové del nostre propi egoisme. I la violència i l’egoisme són una combinació poderosa i destructiva per a la pau, la felicitat i la justícia.
Aquest factor no fa res més que omplir una mica més el món de violència, o si més no donar una justificació més per un altre conflicte sense sentit, mentre els grans problemes són tan evidents com fàcilment ignorables, i el món s’ofega en la seva pròpia complexitat.