Capítol 6. SET PROPOSTES PER AL FUTUR
(Pàg. 311 a la 321)


La complexitat i la incertesa (Pàg. 311 i 312)

Ens trobem en una etapa històrica en la qual els models es descomponen a poc a poc. Els vells ideals han anat desapareixent dels programes burocratitzats, freds, i sovint cínics dels governs. Els intel·lectuals naveguen entre l’apocalipsi i la felicitat.

El sociòleg alemany Ulrich Beck havia parlat de societat del risc, perquè els perills eren de natura molt diversa, es projectaven com una amenaça sobre el futur de la humanitat, i podien provocar una crisi global. Aquesta societat estava acompanyada de dos conceptes ja esmentats: la complexitat i la incertesa.

Joseph E. Stiglitz, Nobel d’Economia parlava del malestar de la globalització: incertesa, supressió dels llocs de treball, democràcies debilitades, vides més insegures, incompetència en les institucions internacionals i destrucció de les regulacions establertes pels vells Estats per tal de moderar les diferències socials. La globalització era una mena d’ordre invisible en el que manava algú, no identificat públicament, que no ha estat escollit democràticament i amb qui no es podia parlar o negociar.

Si el futur depenia del present, era lícit fer una proposta amb eines per tal de construir-lo. Set objectius bàsics a curt i mig termini.


1. Reivindicar i enfortir la democràcia a tots els nivells, des del local fins el global, des del polític a l’econòmic i social. (Pàg. 313)

La idea de democràcia va néixer de moltes batalles humanes per la llibertat, que han convergir en una valors universals. Quan algú comença a ignorar aquesta valors, està jugant amb una estructura noble i delicada, i llavors s’imposa la autocràcia i el facisme. S’ha de treballar molt per mantenir-la, enfortint-la i extenent-la a tots els racons de la societat, polítics i econòmics. I s’ha de renovar i perfeccionar per evitar que es perverteixi i es converteixi en refugi dels que la utilitzen per consolidar el seu poder.

Les noves tecnologies de la informació ofereixen una possibilitat sense precedents d’obrir una gran plaça pública a la Xarxa i d’aplicar noves formes de desintermediació: participació directa i debats oberts. És necessari potenciar la veu dels ciutadans mitjançant la mobilització de la societat civil.


2. Reformar i atorgar un paper nuclear a unes institucions internacionals més democràtiques, especialment les Nacions Unides, com a primer pas cap a les estructures democràtiques mundials. (Pàg. 313 i 314)

Les institucions internacionals actuals són incapaces d’afrontar la complexitat de la globalització, i tampoc no tenen autoritat moral ni representativa per controlar i regular el flux del poder transaccional. Els processos de decisió no són democràtics.

Reformar en profunditat i democratitzar les institucions internacionals (amb l’ONU com a nucli), i establir mecanismes de representació directa i de participació ciutadana a escala global com a base per la creació d’un govern mundial democràtic, permetria afrontar amb millors garanties els grans reptes del futur.

No caldria redactar grans textos, tan sols l’aplicació i desenvolupament de l’esperit dels documents fundacionals de les Nacions Unides i la Declaració de Drets Humans permetria avenços essencials en la direcció correcta. Els objectius més importants serien: universalitzar la protecció dels drets humans, un corpus normatiu que obligui a respectar-los, un comitè de vigilància que pugui prendre mesures al respecte, i reforçar el Tribunal Penal Internacional.

La democratització internacional hauria d’afavorir el dret a l’autodeterminació de tots els pobles a qualsevol escala, i també l’integració en estructures supranacionals, encara que no coincideixin amb els vells Estats de la societat industrial, avui en crisi.


3. Regular el mercat i crear un nou ordre econòmic internacional que permeti reduir les diferències entre els països rics i pobres. (Pàg. 314 a la 316)

El sistema de mercat hauria de compatibilitzar la llibertat individual d’iniciativa i de la propietat amb el principi d’igualtat d’oportunitats i la justícia social. L’eliminació de la fam i la pobresa i la promoció d’un desenvolupament solidari, respectuós amb la diversitat cultural, hauria de dur a una reducció dràstica dels desequilibris i a un funcionament més ètic de l’economia.

Provablement un mercat regulat democràticament hauria de ser capaç de complir aquests propòsits. Però el mercat liberal portat fins les seves màximes conseqüències acaba pervertint la seva essència. Acceptar una economia de mercat, regulada i normativitzada, no ha de significar defensar una societat de mercat que mercantilitzi les activitats humanes.

A escalar internacional existeix un mercat pràcticament desregularitzat. La pèrdua de maniobra dels vells Estats no s’ha compensat amb la creació d’un sistema que controli les variables macroeconòmiques bàsiques i distribueixi les rendes als sectors més desfavorits. Moltes empreses han abandonat definitivament la responsabilitat social i hi ha una creixent deshumanització de les decisions empresarials.

La lluita per un compromís internacional per eliminar la pobresa i els problemes que se’n derivin permetria reduir els impactes més negatius de la globalització actual: les desigualtats econòmiques i les exclusions socials, les amenaces contra el medi ambient i la destrucció del diàleg intercultural.


4. Considerar el coneixement i la informació com un bé social i promoure el diàleg permanent entre el món de la ciència i la societat. (Pàg. 316 i 317)

El pensament únic neoliberal entén el coneixement i la informació com un element essencial del nou mercat; es poden comprar i vendre com qualsevol altre producte. Però el coneixement i la informació són un bé públic i constitueixen el factor clau de la democràcia, i aquesta consideració topa amb l’actual concepció de mercaderia i amb els oligopolis de les grans corporacions.

Tots els descobriments científics haurien d’estar permanentment exposats al coneixement públic. El principi de lliure accés al coneixement hauria de conformar la societat del futur. La comunicació científica hauria de desenvolupar una funció fonamental: aproximar el món de la ciència a la societat en general, incrementar el número d’éssers humans informats, i facilitar l’opinió pública per poder decidir amb coneixement de causa sobre temes científics que afecten a la societat.

Era necessari posseir un determinat nivell de coneixement per tal d’evitar la decadència de la democràcia i així evitar el perill de que una elit instruïda prengués decisions que afectessin a tothom, també per poder captar la bellesa enriquidora de la ciència i les lleis de la natura, i finalment per unir la cultura científica i humanística en una sola cultura general.


5. Compromís internacional per salvar el medi ambient. (Pàg. 317 i 318)

El medi ambient es deteriora a gran velocitat i ningú no sap què passarà un cop aquest procés es converteixi en irreversible. La conseqüència més evident és l’escalfament global, i totes les dades apunten a una responsabilitat humana. Els models climàtics anunciaven augments dràstics de les temperatures, més sequera i fenòmens catastròfics, i tot i això les emissions de diòxid de carboni als països desenvolupats augmenta en comptes de disminuir.

El desenvolupament d’un programa urgent d’intervenció hauria de començar per l’aplicació de tots els protocols de conservació del medi ambient firmats fins ara, i generalment incomplerts, especialment d’aquells que fan referència a l’efecte hivernacle i la disminució de la capa d’ozó.

Paral·lelament s’hauria de reduir la dependència dels combustibles fòssils a partir d’una nova cultura de l’energia i d’un ús més eficient de les energies alternatives. La lluita a favor del medi ambient és l’única garantia d’una vida digna per a les generacions del futur.


6. Emprendre un programa gradual però irreversible de desarmament universal, especialment al que es refereix a les armes de destrucció massiva. (Pàg. 318 i 319)

Les polítiques de rearmament s’han accelerat en alguns àmbits i ha augmentat el perill de proliferació d’armes de destrucció massiva. El complex militar, científic i industrial continua influint en la presa de decisions polítiques i en els plans de desenvolupament de noves tecnologies relacionades amb la guerra, encara que aquestes siguin innecessàries. Bona part de l’economia de les grans potències depèn de la fabricació i comercialització de l’armament.

L’autèntica voluntat de pau hauria de començar per un reconeixement del dret a la vida, i hauria de continuar per una política internacional de control de tot allò que atempta contra la vida, les armes, sota la vigilància de les Nacions Unides. S’haurien d’eliminar les armes de destrucció massiva de tots els països, començant per aquells que formen part de zones d’alta conflictivitat i seguint per les grans potencies. Tots els països haurien d’elaborar un codi internacional per evitar la proliferació d’armaments, així com un programa de retallada de totes les depeses destinades a la guerra i a la investigació de nous armaments per evitar la seva acumulació i comercialització. No pot haver economia de la guerra si no hi ha guerra.

Però cal també una promoció i adopció d’una cultura i una diplomàcia per la pau, que permeti aplicar fórmules de resolució dels conflictes sense violència, fomenti l’educació per la pau des de l’infantesa, potenciï el diàleg i la meditació, i destini recursos humans i pressupostaris a promoure la pau.


7. Entendre la pluralitat com una exigència universal. (Pàg. 320 i 321)

El planeta és, afortunadament, divers. Però els defensors del pensament únic s’encaparren a uniformar la globalització per tal de controlar el món.

Però és possible una cultura humana unida, però multipolar? La resposta és que no quan la unitat és sinònim d’unificació o de subordinació en un marc de domini monopolar. I la resposta és que sí quan la unitat neix de la diversitat, el respecte a la alteritat i es projecte en unes bases compartides per tots. La diversitat no té per què ser un obstacle per una vida en comú, sinó un motiu d’enriquiment mutu. El respecte a la diversitat requereix diàleg, i el diàleg promou el progrés.

Un món plural seria aquell que reconegués les diferències culturals, religioses, socials i físiques, en el que tothom tingués dret a ser diferent als altres. Hauria de basar-se en el respecte a l’alteritat, però també en valors universals democràticament assumits, com els de la vida en pau, la llibertat, la justícia, la igualtat, l’amor, la bondat, la tolerància, el diàleg, i de tots els criteris fonamentals de la Declaració dels Drets Humans.

El Nobel de Física alemany Max Born havia advertit que la pau mundial en un món que s’ha fet petit ja no és cap utopia, sinó una necessitat, una condició per a la supervivència de la raça humana. No se sap si tot això és una utopia. Val la pena lluitar per una utopia? Frederico Mayor Zaragoza havia dit que l’última cosa que desitjaria era que alguns dels nostres descendents, d’aquí uns anys, miressin enrere i ens menyspreés perquè haurien pogut fer tantes coses però no ens vam pas atrevir.