Capítol 3. UN FUTUR SENSE FRONTERES:
D’August von Hayek a Francis Fukuyama: Walt Whithman Rostow, Herman Kahn i Anthony Wiener, Daniel Bell, Milton Friedman, Alvin Toffler, Paul Kennedy, Alain Touraine, Manuel Castells i altres. (Pàg. 129 a la 185)


Desxifrar el futur ha estat un dels grans reptes de la intel•ligència humana. Podem rescatar el passat i comprendre el present, però el futur és fosc i enigmàtic, més enllà de la realitat.

A Jacques Attali li interessava el passat perquè permetia trobar un sentit lògic al futur. Però el futur no es matemàtic, ja que mi es podran tenir totes les dades, i a més el futur pot ser o pot no ser. Es pot preveure científicament? Hughes de Jouvenel deia que els estudis prospectius tan sols poden analitzar els futurs que neixen del passat i el present. S’ha de reflexionar i investigar sobre les tendències principals i emergents que poden tenir un impacte decisori sobre un demà en construcció. Paradoxa: cal comprendre el demà per preparar el futur.


Els nous conflictes (Pàg. 130 a la 139)

Francis Fukuyama estava interessat per la relació entre passat, present i futur i va arribar a cinc conclusions. Existia una direcció a la història de la humanitat? Per a ell, això només tenia sentit des d’un procés racional i era l’essència de l’univers. La història era un procés racional amb nus i desenvolupament. Mitjançant aquesta percepció, era possible mesurar la distància fins l’arribada. Cap a on anava? Creia que el procés era ascendent i positiu, que passava d’un estat inferior a un de superior. En quin moment ens trobaven? Després de la caiguda del comunisme, el viatge s’havia acabat. El desenllaç no era categòric: la democràcia lliberal podria constituir un punt i final a l’evolució ideològica de la humanitat i podria marcar el final de la història. Aquesta estaria lliure de les contradiccions internes que afectaven els altres sistemes de govern o, al menys, era capaç de resoldre-les. Fukuyama assegurava que la lògica de la ciència natural moderna sembla dictar una evolució cap al capitalisme. Alvin Toffer i la seva esposa Heidi van certificar que el comunisme va caure pel seu propi pes, i no pas per ser derrotat pel capitalisme.

Les idees de Fukuyama van seduir a tots aquells que van predicar les bondats del sistema capitalista i va enfadar als vells i desconcertats esquerrans. Però Huntington, que era molt més vell que Fukuyama i tenia un currículum molt més voluminós, va dir que Fukuyama no tenia raó, que, derrotat el comunisme, el triomf de la democràcia capitalista no conduïa a la pau i a l’harmonia. Assegurà que els vells conflictes serien substituïts per uns altres de diferents, en les que participarien les civilitzacions i no pas els Estats-nació.

El xoc de civilitzacions (Pàg. 133 a la 135)

Des del segle XVI, Occident havia conegut dos menes de conflictes: els religiosos i els ideològics. Però la consolidació de les nacions i les noves visions seculars del món van substituir les religions per les ideologies. El xoc de civilitzacions intentava explicar els fets que s’havien produït després de la caiguda del comunisme. Huntington pensava que Occident s’havia reconciliat amb si mateix, però s’havia tornat perillós per a les altres civilitzacions.

L’arrel dels conflictes s’hauria de buscar en l’oposició per part d’alguns fonaamentalismes (per salvar la seva identitat) davant el procés d’occidentalització planetària. Per a Huntington la paraula civilització significava la identitat cultural més amplia que posseeix l’individu, inclosa la religió. Les civilitzacions tenien posicions concretes sobre temes determinats, i per això les nacions es debilitaven. I aquesta lluita caòtica entre nacionalismes, regionalismes i religions fragmentades era la base del desordre mundial.

Condoleezza Rice tampoc no estava d’acord amb Huntington. Es van preguntar quins perills podrien sorgir després de la guerra freda, i va assegurar que el 11-S va deixar-ho tot clar: el terrorisme internacional. La complexitat resolta a un instant. Ni Rice ni els seus companys en el govern de Bush creien en el xoc de civilitzacions, però van fer tot el possible per provocar-ho; alguns van arribar a parlar de creuada.

El model de creixement estable al món de Kennedy (Pàg. 135 a la 139)

Com seria possible superar aquest caos? La historia desembocaria en un període global amb Estats Units com a governant indiscutible? La qüestió clau era: Entrat el segle XXI, quines nacions guanyarien i quines perdrien? Kennedy va buscar les connexions causals que permetessin predir la potència i la capacitat de supervivència de les nacions en el futur. I del seu anàlisi es van derivar tres conclusions generals. La primera: la riques i el poder militar constituïen l’eix de supervivència de les nacions. La segona: el desenvolupament cap endins, la centralització i la burocràcia eren l’origen de la decadència de les nacions i dels grans imperis. La tercera: el liberalisme econòmic, el pluralisme polític i militar, i la llibertat intel•lectual permetien l’ascens de les nacions i els imperis. Fukuyama tenia raó.

Kennedy va advertir que, a llarg termini, existia una relació entre l’ascens i la caiguda de la capacitat productiva d’un país i el de la seva potència militar. Encara que aquests fenòmens no es produïen de forma simultània. Quan un conflicte es perllongava es convertia en una prova de la capacitat relativa de cada adversari, i la victòria sempre s’inclinava cap al costat que tenia més recursos.

Segons ell, els desafiaments als que s’enfrontarien els països del segle XXI eren tres: la seguretat militar als seus interessos nacionals, les necessitats socioeconòmiques dels ciutadans i un creixement sostingut.

Davant la complexitat, la major part dels anàlisi acabaven per fer-se un embolic, i Kennedy també, ja que a una entrevista va arribar a dir que veia el món amb quatre o cinc potències sense un líder clar. Davant d’aquest desconcert, va matisar i va desenvolupar els nous eixos del futur, amb una visió més planetària dels nous desafiaments. Va afirmar que el futur de la humanitat no passava tant per les nacions-Estat com per les forces que provocaven el canvi global, perquè afectaven a tots. I va fer una primera relació de les forces globals.

La ciència podria ser un motor del progrés global, però Kennedy va admetre l’existència d’amenaces que podrien fer-ho impossible. Com utilitzar el poder de la ciència i de la tecnologia per a satisfer les demandes planetàries per la població mundial?
La societat global hauria de conciliar els canvis científics i tecnològics amb les formes habituals de fer les coses. Perquè encara que les tendències globalitzadores reduïssin part del control dels governs nacionals, els estats seguirien sent el principal centre d’autoritat i lleialtat.
Seria necessari reeducar la humanitat perquè fos capaç de respondre als reptes: la competitivitat relativa, el problema demogràfic i la seva relació amb el medi ambient i la necessitat de viure a un món més segur. S’havien d’integrar els mercats i les societats.

Kennedy va dividir el planeta en tres grups: els països pròspers, democràtics i desenvolupats, els països pobres, i uns setanta països amb capacitat de creixement i en procés de modernització. Proposava buscar un model de creixement que conduís a un planeta estable.

La seva llista de preocupacions sobrepassava per molt l’any 2000. Els primers científics havien situat el canvi al canvi de segle i de mil•leni, però havien fallat. Què és el que havia passat?


L’any 2000, una fita irreal per a solucionar els problemes mundials (Pàg. 139 a la 150)

Acabada la Segona Guerra Mundial, l’any 2000 s’havia convertit en un repte. Als països rics, la ciència i la tecnologia progressaven, l’economia funcionava, i la dinàmica social combinava igualtat i progrés.

Apareixien anàlisis que preveien greus contradiccions. Però el pensament políticament correcte estava entre l’optimisme radical i l’esperança crítica, entre el determinisme i l’especulació.

Herman Khan i Anthony Wiener van ser els pioners de la perspectiva científica. El canvi de mil•leni era la frontera de la felicitat. Anunciaven la difusió de certa versió secular de l’humanisme, la institucionalització de les innovacions i la perspectiva d’un creixement econòmic incessant. El plantejament portava el segell dels vells lliberals deterministes Friedrich von Hayek, un d’aquests lliberals més significatius, amb una formació molt variada i que havia ocupat càrrecs acadèmics de gran importància.

Hayek va introduir tres variables: individu, llibertat i mercat. La recerca del benestar i l’interès de cada individu permetia millors resultats que l’activitat dels governs. En la seva defensa del individualisme deia que s’havia de passar d’una societat dividida en classes a una societat atomitzava i composada per individus. La tesi central del seu llibre Camí de servitud consistia en una crítica a la planificació econòmica, perquè va unida a la pèrdua de llibertats i al progrés del totalitarisme. Va arribar a comparar el nacionalsocialisme amb els socialismes nacionals.

Era un neomarginalista pur. El marginalisme era el valor subjectiu de les coses, la utilitat marginal que els bens aportaven a un consumidor concret sense tenir en compte la quantitat de feina necessari per la seva producció. També era neomarginalista optimista, tenia molta fe en el mercat, i va arribar a proposar la privatització de l’emissió monetària. Reconeixia que el mercat no era perfecte, però cridava l’atenció en que els ciutadans, de forma espontània, havien establert normes de conducte que permetien el seu desenvolupament, una mena de mà invisible.

Des del punt de vista polític, va ser un lluitador permanent contra qualsevol versió del socialisme; privilegiava la llibertat civil sobre la llibertat política i defenia el dret privat com a base de la llibertat. Coincidia amb Adam Smith en que l’Estat tan sols havia d’intervenir per garantir la llibertat individual. La seva fe en l’individu el situava davant la concepció d’un govern mundial. No negava la necessitat d’organitzar la política a nivells superiors, però els governs propers al ciutadà eren els que podien garantir la seva intervenció.

Karl Popper també seguia aquest corrent, però era més crític. No estava contra els objectius del marxisme, sempre que fossin sotmesos al mètode científic d’assaig i error. Des del punt de vista humà i social, la falibilitat conduïa a la tolerància i al convenciment que l’altre podia tenir raó; les bases de la democràcia i la pau. També estava d’acord en que l’intervenció de l’Estat havia de ser en allò que fos estrictament necessari, però a més de defensar la llibertat havia de garantir la justícia, i aquest objectiu trobava el seu paradigma en la democràcia.

Però Hayek volia arribar més lluny i va influir en altre autors. Jean-François Revel plantejava la superioritat del capitalisme democràtic davant el comunisme. Hayek creia que les formes aparentment intermitges eren variables del liberalisme; no existia una tercera via entre socialisme i capitalisme.

El Premi Nobel d’Economia Milton Friedman, amb la seva dona Rose, havia escrit que la llibertat tan sols es podia garantir a partir de l’autonomia econòmica. Ell havia estat conseller del candidat ultraconservador Barry Goldwater, inspirador de la política econòmica de Nixon i mestre d’economistes de dictadures d’Amèrica Llatina. La seva idea era aplicar idees monetaristes en contra del keynesianisme regnant. Segons ell, el capitalisme occidental s’havia vist amenaçat per l’excessiva intervenció estatal. La veritable força del capitalisme es trobava en la capacitat que oferia a les persones que cooperessin entre sí a través del marcat lliure. John Maynard Keynes pensava que el capitalisme era inestable per naturalesa i que l’Estat havia d’intervenir per estabilitzar el sistema. Friedman deia que la política monetària ho permetia com a mecanisme autorregulador, i que la intervenció estatal era una força desestabilitzadora. Afirmava també que el mercat lliure garantia l’equilibri social, i assegurava que a cap altre lloc era tan gran la diferència entre rics i pobres com als països que no acceptaven el lliure mercat. També opinava que l’inflació era sempre un fenomen monetari i que era necessari fixar a llarg termini una taxa de creixement de la quantitat de diners. Nixon li va fer cas i no va sortir bé.

Els anys posteriors a la guerra, amb aquest bagatge ple de potents arguments a favor del mercat i el capitalisme, es va produir un moviment intel•lectual que dibuixava el món de color de rosa.

Colin Clark, economista d’origen australià, havia anomenat tres tipus de sectors econòmics: el primari (agricultura i pesca), secundari (indústria) i terciari (serveis) i havia estat un pioner en mesurar el grau de desenvolupament segons la renta per càpita. Era un optimista irreductible. Preveia unes possibilitats il•limitades de població al planeta perquè la producció d’aliments i de matèries primes augmentava més de pressa que població; el creixement demogràfic estava fent al món més ric i pròsper. Va proposar un model de creixement predeterminat en cinc estadis: societats tradicionals, en condicions prèvies per l’enlairament, en situació d’enlairament, de camí a la maduresa i societats en l’era del consumisme de masses. Aquest periple històric va rebre el nom de salt de les tanques o les fronteres.

Aquesta idea de les tanques va il•luminar el programa polític de John Fitzgerald Kennedy. Rostow va ser nomenat Conseller de Planificació del Departament d’Estat i va ser l’artífex de la coexistència pacífica entre blocs. Creia que hi havia una relació entre les guerres i el pas d’una època a una altra, i que la societat de consum era la millor garantia per a la pau perquè feia societats més satisfetes i els ciutadans tenien molt a perdre. Va coincidir amb Brzezinski, Bell i altres en les característiques de l’última etapa de consum de masses. Dibuixava una societat en la que s’anava reduint l’horari de feina fins poques hores a la setmana i amb problemes per a omplir el temps lliure. Preveia que a l’any 2000 hi hauria una illa bastant gran de riquesa envoltada d’un cert grau de misèria relativa, però fins i tot els països pobres gaudirien d’una millora en el nivell de vida.

Herman Kahn i Anthony Wiener van seguir el model de Rostow. Van establir cinc categories segons la renta per càpita: societats preindustrials, d’industrialització parcial o de transició, industrials, de consum de masses i societats postindustrials. Els van ploure les crítiques.

Kahn era defensor del creixement econòmic indefinit, i creia que a finals del segle XX, el món estaria al seu expenedor, arribaria a la societat de la riques absoluta. Creia que el capitalisme era la resposta a tots els problemes i refutava a aquells pessimistes davant l’injusta distribució de la riquesa, el creixement de la població i el consum de bens innecessaris. Però va arribar l’any 1971 i la crisi del petroli. I Kahn va haver de canviar els terminis i allargar l’etapa de transició 40 anys. A partir d’allà la humanitat entraria a una etapa de prosperitat i plaers.
Mantenia que s’acabaria arribant a una societat posindustrial, el pas de l’edat espiritual a la secular, en la que la fe descansaria en la ciència i la tecnologia i on l’aliment moral seria el desig de treballar, el respecte a l’autoritat i la identificació amb l’Estat-nació. En aquesta transició hi hauria una institucionalització del canvi tecnològic, la derrota del socialisme davant el capitalisme, domini de la cultura occidental, augment de la taxa de creixement de la població, solució tècnica als problemes mediamebientals, pèrdua de la importància econòmica dels sectors tradicionals en favor de nous sectors emergents. La realitat ha estat molt més complexa. En una de les seves prediccions posteriors, Kahn va haver d’admetre la possibilitat que es produïssin més crisi econòmiques i polítiques, però tan sols fins a finals del segle XX. Va admetre que els governs dels països industrialitzats i superdesenvolupats patirien crisis i perills, amb augment de la inflació i on el sistema seria vulnerable. Però mai no va perdre l’esperança.

Per a aconseguir aquesta classificació i projectar el futur, Kahn i Wiener havien utilitzat els ordinadors disponible a l’època i van obrir nous camins en la prospectiva científica. L’optimisme de Kahn i Wiener va ser superat pels soviètics, que garantien l’accés a una societat perfecte.


La societat postindustrial (Pàg. 150 a la 162)

Seria tan prospera aquella societat del futur? La teoria sociològica de Daniel Bell partia d’una critica profunda al comunisme. Constatava el final del pensament polític i sociològic basat en els racionalismes del segle XVIII i els irracionalismes del XIX. El títol del seu llibre (La fi de la ideologia. Sobre l’esgotament de les idees polítiques dels anys 50), fora de context, va originar molts malentesos i interpretacions errònies. Concebia la ideologia com un sistema aparentment científic que intentava donar una visió totalitzadora de la societat, una contraposició a la teoria de Marx i Engels. Marx pensava que les velles ideologies tan sols servien per què la classe dominant justifiqués la seva posició, d’aquí que tan sols el comunisme pogués ser considerat una teoria científica. Bell creia que aquest model estava basat en un principi únic i indiscutible, i la seva aplicació conduïa al totalitarisme.

I el vell capitalisme? Bell va analitzar la societat nord-americana dels anys 50 i va observar que el capitalisme familiar s’havia transformat en un de grans empreses, una disminució econòmica del sector primari, un Estat que feia d’àrbitre econòmic, una diferenciació entre la classe rica i la dominant i que la societat havia substituït els vells valors puritans per l’hedonisme i el consum.

Per què aquest canvi? Bell va crear el concepte de principi axial, que no era la causa dels canvis, sinó el seu motor. S’havia de buscar el principi central i no el principal, i va establir les eres axials. La primera havia estat la segona meitat del mil•leni aC (cultura grega, literatura, filosofia i ciència) i la segona havia estat la revolució industrial. La era axial del futur s’anomenava societat posindustrial. Bell proposava un treball de prospectiva social a través del present.

Advertia que el model d’aquesta tenia un caràcter transitori, amb canvis constants. Anotava l’existència de tres esferes: naturalesa, ciència i tecnologia, i societat. En aquesta nova societat posindustrial el principi axial seria el coneixement, el motor de l’innovació social i la formulació política. La primera característica era que la força laboral s’ocupava en els serveis. La societat s’organitzava al voltant del coneixement teòric per a aconseguir el control social, la direcció en la innovació i el canvi. I això renovaria les estructures i les relacions socials. Anunciava la codificació del coneixement en sistemes abstractes o símbols. També deia que el poder de les nacions estava lligat a la seva capacitat científica, i que la societat posindustrial seria una societat del coneixement en dos sentits: perquè les innovacions derivarien en l’investigació i el desenvolupament i perquè la càrrega de la societat estaria en el camp del coneixement.

En aquest sentit, Bell criticava la societat tecnotrònica de Brzezinski, perquè desviava el focus del canvi del coneixement a la tecnologia, una mena de determinisme tecnològic. Bell creia que les societats posindustrials podrien planejar i controlar el creixement tecnològic; calia un mecanisme polític que fes estudis i criteris per regular les noves tecnologies. Naixeria també la “tecnologia intel•lectual” per identificar i instrumentalitzar estratègies per a elegir racionalment en el joc entre les persones i la natura, ordenar la societat de masses. Intentaria trobar el model que permetés mesurar la racionalitat dels motius de l’ésser humà perplex.
Bell feia una critica molt dura a la vella i nova cultura capitalista. Denunciava que hi havia una llavor d’irracionalitat a la societat posindustrial: la idea de l’autonomia de l’individu. Veia una gran contradicció entre el capitalisme modern que buscava l’eficàcia i la cultura moderna que buscava la realització personal. Al passat, cultura i societat anaven units: la moral cristiana, el valor del treball i l’esforç en la primitiva societat industrial. Però la idea metafísica d’una persona que participava en una naturalesa comú es convertia en una preocupació única per l’autorrealització de l’individu. Aquest model va possibilitar el desenvolupament del capitalisme que es fonamentava no en la satisfacció de les necessitats, sinó dels desitjos, però alhora es veia frenat per l’ètica restrictiva i puritana del cristianisme protestant. Però el progressisme anava guanyant progressivament a la ètica. El plaer es convertia en la moda i la meta de la vida. Contradicció: hedonisme desenfrenat per aconseguir la autorrealització consumista irrestrictiva. Bell navegava entre l’optimisme i el pessimisme. Tendia a menysprear la feina dels popularitzadors de la societat posindustrial. Però al final prevaldria la racionalitat de l’ésser humà.

El shock del futur, de Toffler (Pàg. 156 a la 159)

Alvin Toffler estava poc preocupat pels problemes ètics. Tampoc no formava part del món acadèmic. Era un optimista, però no ocultava la seva inquietud davant l’existència de sistemes polítics obsolets, incapaços d’adaptar-se a la societat de la informació. Preveia nombrosos conflictes deguts a la imprevisibilitat a la que s’estava arribant. No era com John Naisbitt, que a canvi de diners predicava les bondats del capitalisme, jugant amb diversos indicadors inconnexes que suposadament demostraven el triomf del mercat sobre l’economia social i creant una mena de catecisme popular per a la religió capitalista. Toffler no era tan agosarat, havia treballat com a periodista, i des del principi el seu interès es va centrar en el futur, en la natura i el sentit dels canvis que es produïen, en les formes d’adaptació dels individus i les societats.

Toffler va causar un autèntic impacte amb El shock del futur, on feia un balanç d’aquests canvis i en preveia de nous. Acceptava la hipòtesi de Bell de que la humanitat estava en un període de transició d’una era industrial a una posindustrial. Deia que la humanitat patiria un gran cop, perquè seria incapaç de processar de forma immediata els canvis i l’enorme quantitat d’informació necessària per a comprendre’ls. Creia que el procés d’adaptació seria desigual; els que no s’adaptessin quedarien en permanent desconcert i marginats. Toffler apostava per un creixement més lent i segur per a poder determinar els seus efectes a llarg termini i evitar la desintegració social.

Observava que la societat industrial es basava en uns principis que no servien en la societat posindustrial. Hi havia l’ideal d’un operari especialista i una total dependència del rellotge. El creixement del mercat havia provocat una concentració de la població, del treball i del capital, i aquesta concentració va derivar en el naixement del concepte d’eficiència. L’eficiència requeria un centralització en la presa de decisions, i tots aquests principis havien significat un augment de la burocràcia i de la massificació. La societat posindustrial, en canvi, permetia l’individualització del consum. Els temps podia ser relatiu, i s’adaptava en cada funció i en cada cas. Requeria un treballador més multifuncional. La tecnologia i la ciència feien un tipus de societat basada en la diversitat i el desenvolupament de la personalitat. El procés de fabricació massiva estava condemnat a mort. Les feines més repetitives les farien els robots. Els eixos de la societat del futur: participació, descentralització i dinamisme. Les noves tecnologies, a més, permetien una major participació política amb el ciutadà. Hi hauria una nova dinàmica social que afectaria àmbits com la política, la família i els estudis. I es produiria una reducció del paper dels vells Estat-nació.


La renovació en les estructures de poder (Pàg. 159 a la 162)

Alain Touraine també havia reflexionat sobre les característiques de la nova societat, i era més crític que Toffler. Deia que a finals del segle XX, s’assistia a una crisi en els models de desenvolupament dels anys 80. Les transformacions de la tercera revolució industrial configuraven un nou model encara indefinit. En aquesta nova societat es produiria una presència emergent de les organitzacions de la societat civil, que exigirien una democratització dels sistemes de poder.

Toffler coincidia en que el canvi de poder es caracteritzaria per una ruptura total amb les velles formes d’exercir-lo. El coneixement era la clau del canvi i la font democràtica del poder. Toffler distingia entre l’ordre socialment necessari i l’ordre sobrant, l’ordre sobrant era aquell que no era en benefici de la societat, sinó d’aquells que controlen l’Estat. Observava que el poder deixaria de ser monolític, perquè no podria escapar a la dinàmica de canvis. Aquest fenomen originaria conflictes, però era un fenomen social inevitable i fins i tot necessari.

Pensava que la igualtat total dins una societat era un indici d’absència de dinàmica de canvi. I el que sí podia considerar-se immoral és que un sistema consagrés i justifiqués la mala distribució dels recursos. Tant l’escassa com la excessiva centralització del poder eren perilloses. Arribava a dir que existia una base moral per oposar-se a un règim que imposés un ordre excessiu.

La nova societat necessitava directius que pensessin en termes no lineals, amb estructures cada cop més flexibles, i que la corresponsabilitat i comunicació fossin les seves noves habilitats. I el mercat per a ells era tan sols un instrument que podia fallar o millorar-se. Toffler era un optimista previngut respecte les forces de l’ésser humà i el progrés de la humanitat per a superar els problemes. Encara que no ocultava les dificultats en l’adaptació als canvis.


El final de la història, de Francis Fukuyama (Pàg. 162 a la 168)

A principis dels anys 70, Francis Fukuyama va començar la seva carrera analitzant els fets dels últims quinze anys. Va escriure un article observant que a la democràcia lliberal no li quedava cap altre rival ideològic ni en el terreny polític ni en l’econòmic, i això no havia estat previst per ningú. Assegurava que la història s’havia acabat. Aquest article va provocar diverses crítiques i controvèrsies, però Fukuyama pensava que l’única crítica desfavorable amb arguments sòlids era de Samuel Huntington. Fukuyama va explicar que el triomf rotund de la democràcia i del mercat no volia dir que no existissin situacions injustes o problemes socials; el final de la historia no era el final des problemes, però que les dificultats no provenien del sistema, sinó de l’aplicació deficient dels seus principis d’igualtat i llibertat. Ell no entenia la història com una successió de fets, si no com un procés únic, evolutiu i coherent. Aquest procés evolutiu no havia de seguir una línia recta, però la evolució de les societats no podia ser infinita; quan l’home hagués obtingut els seus anhels més profunds i fonamentals, seria al final de la història (Kant, Hegel, Marx). Defensava que la història tenia una direcció; la ciència natural moderna donava a la historia humana dels passats segles direcció i coherència. Si l’home era un animal econòmic, el procés de la evolució hauria de ser similar al de les cultures i societats. Huntington discrepava, però Fukuyama deia que hi havia molts camins, però que tots arribaven a una democràcia lliberal capitalista. Fukuyama plantejava si existien prou contradiccions en que aquest sistema com per assegurar que seguiria evolucionant fins arribar a un nou ordre més elevat. Contestava que no, que els problemes no eren contradiccions i que el mateix sistema podria resoldre’ls.

Per tal de respondre a part de les objeccions sobre el seu final de la història, Fukuyama proposava un desenvolupament de la ciència natural com a exemple del caràcter orientat i coherent de la historia. I la lògica de la ciència moderna semblava indicar un procés cap al capitalisme, l’únic sistema capaç d’impulsar economies complexes i base del globalisme. En canvi, no conduïa necessàriament a la democràcia política. Popper, Brzezinski i Huntington discreparien. Y Fukuyama matisaria dient que la ciència no es podria desenvolupar sense una lliure circulació de les idees. La democràcia arribava, segons ell, de mà del desig humà de reconeixement (Hegel). Fukuyama establia dos forces que movien l’evolució de la humanitat: la lògica de la ciència moderna i la lluita pel reconeixement. Més enllà de la pròpia lluita per la supervivència, aquesta aspiració havia provocat guerres cruels i sanguinàries, però aquestes batalles quedaven neutralitzades per una societat igualitària on tothom es reconegués mútuament. Des d’aquest punt de vista, els drets humans no eren medis per arribar a alguna cosa, si no fins. Així, aquest duet de forces havia provocat el final de les tiranies (dreta i esquerra) i el triomf de la democràcia lliberal capitalista.

No hi ha notícies que Fukuyama es retractés mai de les seves idees. Però havia admès des del començament que al seu model quedaven algunes preguntes sense resposta. Podria la igualtat i la llibertat una societat estable on l’home estigués totalment satisfet? O potser la condició espiritual del nou home, privat de la seva lluita per la dominació, derivaria cap a un nou caos violent?


Les conseqüències de les noves tecnologies (Pàg. 168 a la 176)

Què era exactament la societat de la informació? Marshall McLuhan s’havia interessat sobre l’impacte dels nous “medis elèctrics” sobre la conducta de l’individu i la societat. Descrivia tres moments històrics en la historia de la humanitat: el pas a la paraula, alfabet i escriptura, el pas de l’escriptura a la impremta, i el pas de la impremta als medis elèctrics. Els medis de comunicació determinaven els comportaments dels individus i les societats, i la forma en que es transmetia la informació condicionava el seu contingut. Què passaria amb els medis elèctrics? En el fons, creia que la nova societat televisiva potenciaria la llibertat de l’individu, abans cegat per l’alienació i la fragmentació dels coneixements impresos. La cultura escrita seria probablement substituïda per la nova cultura visual basada en la percepció sensorial; però aquesta visió optimista seria ràpidament desmentida per l’experiència, que dibuixava un entorn alienant, mercantilista i passiu, dominat pels medis audiovisuals, on el ciutadà pensava que era lliure mentre estava més esclavitzat que mi. La comunicació estava articulant un sistema caòtic a partir de l’aplicació de les noves tecnologies; una xarxa que enllaçava individus, societats i continents sense límits aparents.

Manuel Castells i els seus col•laboradors van elaborar un model per a esbrinat l’impacte social de les noves tecnologies de la informació. Analitzava de forma interdisciplinària el canvi de civilització que s’expressava en els canvis en la producció i la relació social, i sostenia que aquest canvi provocaria una crisi. Es proposava analitzar l’arquitectura de la nova societat, després estudiar com reaccionaven els moviments socials, així com el problema de la identitat i la cultura, i finalment es preguntava si sobreviurien els vells models d’Estat i com s’enfrontarien a la crisi les estructures. Aquest estudi investigava les tendències en les diferents zones del planeta, fins i tot en algunes nacions sense estat.

Castells assegurava que, als 70, la revolució que van suposar les noves tecnologies va provocar una reestructuració del sistema capitalista, que va desembocar en un model de desenvolupament informacional, clau per a la renovació, extensió i potenciació del capitalisme. En la nova societat, la indústria del coneixement es convertiria en la principal font de productivitat, els generadors i transmissors del coneixement estaven a l’eix del canvi (Bell).

Localitzava cinc característiques bàsiques que modelaven el nou paradigma tecnològic/informacional: les noves tecnologies utilitzaven la informació com a matèria prima, produïen efectes en tots els aspectes de la vida, propiciaven la interacció i la interconnexió, tenien una naturalesa plàstica que reconfigurava i reorganitzava permanentment la xarxa, i tenien efectes de convergència que feien un sistema de sistemes integrats (globalització) i alhora fragmentats (descentralització). Dins d’aquest marc es produïen algunes paradoxes: la globalització era compatible amb la segmentació i la individualització i amb l’exclusió de grans àrees. Castells advertia que dins d’aquest sistema la irrellevància era més perillosa que la dependència.

A partir d’aquí, la nova economia informacional desembocava en que el vell model tradicional d’empresa vertical, jerarquitzada i centralitzada no servia i la interconnexió es convertia en la clau de la flexibilitat organitzativa; l’objectiu consistia en generar coneixement i processar la informació amb eficàcia. Aquesta societat alterava però no substituïa el mode de producció dominant. Les conseqüències del canvi no sempre eren positives, perquè també generaven una provable reducció de l’estat del benestar i l’extensió del model ultraliberal nord-americà.

El nou ordre econòmic informacional redefinia també un nou model de cultura amb canvis en el sistema de codis simbòlics i de comportament: Internet era el paradigma. Va néixer com una eina de comunicació científica entre els informàtics dels centres de investigació, coordinats pel Departament de Defensa d’Estats Units. A finals dels anys 70 i principis dels 80, les noves tecnologies van arribar a comunitats alternatives (segona fase) i es va entrar en un període llibertari. Aquesta visió de la xarxa com un espai social generalitzat es va anar estenent a tots els aspectes de la vida quotidiana (tercera fase): la comercialització d’Internet. La quarta fase va ser l’aplicació als serveis públics com l’administració, l’educació i la salut. Castells creia que la cultura virtual global transformaria radicalment l’espai i el temps, i anunciava que les ciutats i els estats quedarien obsolets. S’estava dibuixant un món basat en una espècie de comunitat de comunitats global.

Nicholas Negroponte coincidia amb el model de Castells, però era molt més optimista; assegurava que els instruments que utilitzaven els ciutadans prendrien decisions autònomes. Les noves tecnologies, unides al desenvolupament de la ciència, estaven produint canvis en les formes de viure i d’entendre la realitat. Perquè la ciència permetia conèixer millor el món i la tecnologia permetia transformar-lo. Concebia el concepte de “factor multiplicador” de una tecnologia com el numero de cops que era capaç de millorar la funció o l’objectiu que se li havia assignat; la revolució de les tecnologies de la comunicació introduïa el factor multiplicador valorat en un bilió. Negroponte admetia també que un mal us podia provocar més destrucció en el medi ambient, l’esgotament dels recursos i més desigualtats. I criticava la organització social dominant, que permetia aquells impactes negatius. Però confiava que el pas de l’àtom al bit conduiria a un futur ple d’esperança. Coincidia amb Castells en que es produiria un autèntica revolució cultural en l’esfera del poder polític, i també una nova concepció del temps i de l’espai.


Entre la decadència i la ruptura dels valors (Pàg. 176 a la 183)

Fukuyama congeniava amb Castells i Negroponte i afegia una nova revolució fundamental: la de les biotecnologies. Li preocupaven alguns aspectes negatius de la nova societat: l‘augment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana, el declivi dels models de família, la decadència dels valors morals, la falta de confiança en les institucions i el triomf de l’individualisme sobre la comunitat. Expressava una visió pessimista perquè aquests fenòmens estaven interrelacionats i a vegades enllaçats per causa-efecte. Havia deixat de creure en l’ordre espontani dels ultraliberals, que deia que es produïa en situacions molt concretes i que en els altres casos resultava en situacions pernicioses per a la societat. Estan les societats capitalistes a ser cada cop més riques materialment i cada cop més pobres moralment? Era la gran ruptura: el deteriorament dels valors de la societat industrial primitiva. Fukuyama proposava una alternativa que ell considerava progressista. Enllaçava amb els autors d’ideologia conservadora Allan Bloom i Harold Bloom.

Allan Bloom havia estudiat l’evolució de les universitats nord-americanes i havia arribat a una conclusió alarmant: el pensament occidental estava en decadència. Era el final de la civilització nord-americana. Enyorava la vella i autèntica cultura clàssica, especialment la grega “establerta en nom de la saviesa”. Harold Bloom rebutjava gairebé tot. Anunciava un període d’anarquia al món i apel•lava al valor de la literatura.

Fukuyama no era tan radical i tan conservador. Era necessari que, després de la ruptura, aparegués una nova organització. Aquesta ruptura ja s’havia produït al llarg de la historia, i això permetia cert optimisme. Aquest model enllaçava amb Jacques Attali, sobre que les crisis eren un estat permanent i inevitable de la realitat. Fukuyama esperava que l’ordre sorgís com a conseqüència de l’autoorganització dels individus descentralitzats. Es produiria un consens social que era la base per a mantenir la democràcia. Però un individualisme excessiu podria debilitar les democràcies. Segons Nietzsche, certa dosi de individualitat i diferenciació (megalothymia) era una condició prèvia per a la vida. El major perill de la democràcia era un excés d’aquesta, fins i tot més perillós que un excés d’igualitarisme (isothymia). Les normes no s’havien de concebre com unes limitacions socials innecessàries i opressives; s’havia d’acabar amb les injustes i irrellevants. Aquestes normes eren les que no produïen capital social. Però era un objectiu realment possible? Fukuyama deia que la gent s’havia d’adonar de que la seva vida comunitària s’havia deteriorat, i que la història permetia creure que es podrien restablir les normes i la moral.

Universalisme vs. Multiculturalisme (Pàg. 181 i 182)

Huntington no entenia aquesta inquietud de Fukuyama per a trobar normes globals. Fukuyama havia reconegut el triomf de la cultura com a àncora que impedia el triomf de la democràcia, i Huntington assegurava que aquest era el problema central i que els nous conflictes serien sobretot entre civilitzacions. Creia que el gran desavantatge d’avui en dia era la imprevisibilitat, i identificava fins a vuit civilitzacions. Els paràmetres que Huntington va utilitzar per definir aquestes civilitzacions van ser molt discutits, perquè traslladava la vella definició d’amic i enemic típica de la guerra freda a l’àmbit cultural, sense tenir en compte que les cultures no tenien fronteres definides.

No es va immutar davant les crítiques, i va plantejar una pregunta bàsica: podria ser que una civilització ingressés a l’àmbit de la cultura occidental? Va dir que perquè un país redefineixi la seva cultura calia que la seva elit política i econòmica hi estigués d’acord, que la societat estigués disposada a acceptar els elements dominants de la civilització amfitriona, i que aquesta estigués d’acord en acceptar al convers. El procés serà prolongat, penós i discontinu, i d’acord amb l’experiència història fracassarà.

Per a Huntington, tant el multiculturalisme com l’universalisme eren dos errors. Els multiculturalistes pretenien que Occident fos com el món, i això era una amenaça per a Occident, la seva identitat i les conquestes històriques. Els universalistes pretenien que el món fos com Occident, i això posava en perill el món. Un planeta multicultural era inevitable. La seguretat d’Occident necessitava una renovació de la seva identitat cultural, la seguretat del món necessitava l’acceptació de la multiculturalitat. I la preservació de la civilització Occidental requeia en Estats Units perquè era el país més poderós. Huntington proposava un dilema: el xoc entre civilitzacions posava en perill l’estabilitat mundial, però l’existència de grans civilitzacions era la protecció més segura contra la Guerra Mundial.

La feblesa de la democràcia (Pàg. 183)

Huntington es preguntava si era possible introduir la democràcia en la cultura confuciana o en l’islàmica. Hi havia obstacles clars. El confucianisme no tenia una tradició de defensa dels drets del ciutadà contra l’Estat, i l’islamisme tendia a l’unitarisme, al fonamentalisme religiós, al predomini d’allò diví davant d’allò humà i una quota important de màgia. L’argument econòmic era un dels punts dèbils que Daniel Bell posava de manifest a la seva crítica a Huntington. Deia que confonia la cultura amb la política, i que passava per alt l’economia. Bell pensava que la economia guanyava les armes. Huntington es basava en les idees del sociòleg Seymour Martin Lipset, que assegurava que hi havia un grau extremadament alt de relació entre una democràcia estable i el desenvolupament econòmic d’un país. I Fukuyama atribuïa el sorgiment la les noves democràcies l’avenç de la modernització socioeconòmica.

No tothom estava d’acord. Es trobava un major consens al voltant la idea de que els processos de globalització econòmica, al posar en dubte els processos sobre els que es fundaven els vells Estat-nació i les seves cultures, constituïen autèntics desafiaments a la democràcia. Els vells Estats es veien obligats a adoptar formes culturals noves i estranyes i es produïa una fragmentació de les identitats culturals.


Tres revolucions en una direcció determinada (Pàg. 183 a la 185)

En el cas que es mantinguin les tendències actuals sense interferències històriques greus, tots els indicis apunten cap a tres revolucions bàsiques descrites pel físic Mikio Kaku: la biogenètica, la quàntica i la informàtica. La revolució biomolecular va permetre que l’ésser humà es conegués a ell mateix i que resolgués els vells somnis d’intervenir en la composició de la vida. La quàntica donaria accés al control de la matèria, l’espai i el temps. La informàtica acceleraria l’evolució cap a màquines cada cop més intel•ligents i petites, capaces de resoldre problemes cada cop més complexos. Aquestes tres revolucions estarien estretament relacionades fins a fer un planeta envoltat en una xarxa intel•ligent formada per màquines i persones.

Després d’estudiar minuciosament la història de les relacions internacionals, Paul Kennedy va observar una greu contradicció: la integració global convivint amb l’aïllacionisme i l’integració. Havia observat com Al Gore va perdre les eleccions, i aquest detall històric havia produït conseqüències enormes no previsibles. Més tard, persones d’Al Qaeda van derribar les Torres Bessones. I va tornar la incertesa.

I ningú no sap si la història navega cap a la societat de la informació (dins la del coneixement) apuntada Brzezinski, Toffler, Fukuyama, Castells i la resta, o directament cap al desastre. Els analistes més o menys optimistes amb prou feines havien esmentat la possibilitat d’una catàstrofe. Però el futur també podia contenir un món sense esperança.

Capítol 4. VISIONS CRÍTIQUES I ALTERNATIVES:
Del Club de Roma a Porto Alegre: Noam Chomsky, Herbert Marcuse, Theodore Roszak, Kenneth Boulding, Robert L. Heilbroner, Paul R. Ehrlich, Paul Samuelson, Jan Timbergen, John Kenneth Galbraith, Sicco Mansholt, Jeffrey D. Sachs, James Tobin, Joseph E. Stiglitz, Frederico Mayor Zaragoza, Ignacio Ramonet, José Vidal Beneyto, Susan George i altres. (Pàg. 187 a la 254)


Una mundialització alternativa (Pàg. 187 a la 190)

Fins ara hem viatjat pel que anomenarem multiunivers 1, una mena de mar de la tranquil•litat, en el que la democràcia representativa i indirecta (liberal) i el mercat, presentats com una realitat tangible, asseguraven el final de la història. Existeixen altres universos paral•lels tan probables com els anteriors.

Al multiunivers de nivell 2, el globalisme beneficiaria a les grans companyies transnacionals, el poder s’exerciria des d’una dimensió planetària, però no hi hauria cap parlament ni sistema representatiu que el controli. Es menysprearia el paper de les Nacions Unides i no s’acceptaria l’autoritat del Tribunal Penal Internacional. Als paradisos de la llibertat i els drets humans, els sospitosos podrien ser torturats o ficats a gàbies, lluny de les fronteres constitucionals per tal de preservar les aparences. Es podria jugar amb les normes internacionals: aplicables o no segons criteris que s’adaptarien als interessos de les grans potències. Es mentiria i es manipularia l’opinió pública mitjançant uns medis de comunicació aparentment plurals. Els liberals radicals elevarien murs per tal de que els productes procedents dels països pobres no passessin, i frenarien l’accés dels immigrants al mercat laboral. I els fonamentalistes de tots els signes trobarien el camp abonat per a sembrar el terror. I aquest multiunivers podria acabar en catàstrofe.

No és estrany, doncs, que situats a uns altres universos, sorgeixin propostes per a canviar l’ordre vigent i substituir-lo per un altre més just i que compleixi les normes bàsiques que tots els estats del món han recolzat i rubricat. Dins aquests moviments alternatius resideixen els nous moviments d’oposició, que reben el nom d’antiglobalistes i que han desconcertat a tots aquells que s’han instal•lat còmodament a la fi de la història. Responen al model de Manuel Castells, en el qual les identitats complexes de resistència són la principal font alternativa a la individualització, la competitivitat ferotge i la globalització mercantilista. Aquests moviments socials no coincideixen amb els vells esquemes institucionals, unitats legitimadores, sinó amb un complex entrellat de creences, ideologies, reivindicacions i interessos. Està apareixent una mena de nou pensament polièdric que utilitza la Xarxa com a via de convergència, comunicació, integració i mobilització.

Aquests moviments són universalistes, internacionalistes, clarament integrats a la Xarxa i molt allunyats dels sentiments nacionals i patriòtics. Per això algú va suggerir substituir el terme anglès no global per el de mundialització alternativa o altermundialització, perquè aquells qui creuen que un altre món és possible solen defensar que tots els problemes del planeta Terra tan sols es resoldran des d’una perspectiva global.


Un món sense rumb (Pàg. 190 a la 194)

Ignacio Ramonet estava d’acord amb la idea de que la caiguda del comunisme havia deslegitimat a una part important de l’esquerra, havia demostrat la ineficàcia del sistema, havia propiciat l’aparició del pensament únic (el neoliberalisme econòmic), havia establert la cultura del diner fàcil, havia posat en mans del mercat la regulació de la majoria de les funcions socials, havia marginat a una part significativa de la població, i havia incrementat les diferències entre rics i pobres (quart món).

Els partits del liberalisme radical negaven que el procés de globalització hagués ampliat l’esquerda entre rics i pobres, però sí que havia creat més pobres. Els eterns optimistes sostenien que la desigualtat en la renta per càpita s’havia reduït en les últimes dècades del segle XX. Suposem que fos cert, i que a més la divisió entre rics i pobres fos poc subtil, perquè era necessari afegir un nivell mitjà dins el model tridimensional: sector alt de 1000 milions de persones, sector menor amb una esperança de vida raonable de 3000 milions de persones i un tercer nivell de misèria de 2000 milions de persones. Acceptem que el càlcul estadístic demostrés que, a escala global, les xifres haguessin millorat, encara que existissin una altres càlculs que deien el contrari. Tot i això, el món de la misèria era més gran i més profund (1400 milions vivien amb menys d’un Euro diari i 800 milions passaven fan extrema). I aquest sector de pobresa extrema tendia a augmentar i a distanciar-se cada cop més dels altres dos.

Aquesta era una de les grans paradoxes dels ultraliberals, defensors del mercat sense fronteres: no volien liberalitzar els productes agrícoles per por a la invasió de subministraments entre els aranzels sobre els bens manufacturats havien disminuït espectacularment, els dels productes agrícoles s’havien mantingut alts.

Aquesta asimètrica distribució de la riquesa havia estat confirmada per diverses conferències de les Nacions Unides sobre comerç i desenvolupament i per la majoria d’instituts d’anàlisi econòmic entre els anys 2000 i 2002. Nacions Unides havia calculat que amb tan sols 90000 milions de dòlars es podria cobrir el nivell de vida bàsic dels habitants més pobres del planeta, una xifra que les gran potències podrien pagar perfectament desviant fons d’altres destins inútils.

Brian Heap assegurava que, a més, les noves tecnologies i l’intervenció genètica provocarien un futur encara pitjor. Hi hauria 2000 milions de persones més que s’alimentarien amb la mateixa quantitat de menjar i amb menys aigua, i no semblava que aquestes noves tecnologies fossin capaces de solucionar-ho.

Ho podria suportar, el planeta? Ramonet pensava que tan sols la societat civil i les organitzacions humanitàries, liderades pels intel•lectuals crítics, podrien salvar-lo. La tasca dels intel•lectuals era la de promoure la cultura i els valors, encara que no confiava en els medis de comunicació. Junt amb Noam Chomsky havia escrit una obra de combat en que acusaven als medis de comunicació de construir els mecanismes de control i legitimació dels interessos econòmics en contra de la democràcia. Chomsky denunciava els dos usos del concepte de democràcia: el que sortia als diccionaris i el que imperava en realitat. La realitat era que governava una elit tecnòcrata i política, composada per uns pocs privilegiats, que considerava que la millor part de la població no estava preparada per a resoldre els problemes que plantejava la complexitat, que mirava amb desconfiança els ritus democràtics. En aquest model els ciutadans eren controlats per una base intel•lectual, sotmesos a la propaganda governamental, distrets per la televisió deixalla i l’espectacle permanent: “el pensament únic”.

Però un altre món era possible. I al voltant d’aquesta frase s’havien creat aquells moviments socials. Havien unit les seves veus a diferents trobades i havien construït un nou paradigma a Porto Alegre. Però les seves idees venien de molt lluny.


Profecies del dia del judici final (Pàg. 194 a la 199)

Les primeres expressions en contra de la societat del consum van aparèixer a principis dels anys seixanta, en ple creixement econòmic. Theodore Roszak havia establert els límits de l’optimisme regnant, i havia acusat l’Estat d’haver-se convertit en una estructura plenament tecnocràtica. El seu llibre, junt amb el de Herbet Marcuse, es va convertir en l’estendard d’una gran part de la joventut universitària d’Estats Units. Marcuse volia relacionar en Marx amb en Freud per a trobar una via llibertària a la revolució. Pensava que tan el capitalisme com el comunisme conduïen cap a un ésser humà esclau i/o unidimensional a causa d’un ús deficient de les tecnologies. Tan sols grups minoritaris, especialment els estudiants, podien assolir l’autèntica llibertat humana i canviar l’ordre establert. Roszak observava desconcertat com els marginats del sistema intentaven alterar el context cultural. Era un moviment estrany i caòtic, fins i tot sense sentit aparent. Alguns d’aquells joves inconformistes predicaven l’abandonament de la modernitat i societat del consum i postulaven el retorn a la natura. Provablement allà van néixer els primers militants ecologistes.

Kenneth Ewart Boulding, economista i pacifista, ja havia considerat un temps abans el planeta com un sistema tancat que s’estava esgotant. Havia proposat acabar amb “l’economia del cowboy”, basada en una abundància il•limitada dels recursos i en la capacitat d’absorbir contaminants i deixalles.

Boulding parlava de la nau espacial Terra, amb recursos limitats i que exigia la col•laboració de tots els ciutadans. Criticava que els èxits econòmics es mesuressin segons el Producte Nacional Brut (PNB) sense donar importància a les seves conseqüències negatives. Apostava per la millora la qualitat de vida i no acceptava la despreocupació pel futur.

Robert L. Heilbroner, eminent economista americà, s’identificava plenament amb Boulding. Assegurava que la crisi econòmica representava el nostre despertar tardà de que vivíem a la nau espacial Terra, on la supervivència depenia de l’equilibri entre la capacitat de càrrega i les necessitats dels habitants. Creia que als anys seixanta ja s’hauria superat el punt límit de la capacitat de la nau i que per tal de superar aquesta amenaça calia que tothom viatgés a una classe única, perquè hi havia molta saturació als tres nivells fonamentals. L’augment de la població posava en perill els recursos i els efectes acumulatius de la tecnologia havia provocat un efecte hivernacle. Va arribar a predir el desglaçament dels pols i l’augment del nivell del mar, i la gana posava en perill l’estabilitat del planeta.

Va predir que la humanitat s’enfrontava al problema més terrible de la seva història, que augmentaria en grans proporcions durant les següents generacions. L’etapa de l’expansió industrial arribava al seu final, i el demà tan sols podria conduir a un estancament de la producció i a un descens del nivell de vida: “Si l’ésser humà vol salvar la Terra, ha de salvar primer el futur de la condemna del present”, va dir.

Heilbroner va anar remodelant les seves idees. Es va preguntar si hi havia alguna cosa més enllà del capitalisme després de la caiguda comunista. La resposta era un sistema econòmic de participació en el que, a partir de mecanismes de mercat, tots els ciutadans prenguessin decisions mitjançant un vot informatiu sobre els temes econòmics que els afectessin.

Però quants ciutadans cabrien a la nau espacial Terra? Paul R. Ehrlich, professor de biologia, va assegurar que el món cauria en la fam als anys setanta: centenars de milions de persones moririen de gana. Més tard, traslladarien la catàstrofe a la dècada dels 80. Va ser objectiu de nombrosos atacs, i la comunitat acadèmica més conservadora el que considerar com el líder de la histèria ecologista. Defensava la necessitat de limitar la població, tan als països desenvolupats, perquè aturava la capacitat de consum, com en els subdesenvolupats, perquè el creixement demogràfic posava en perill el futur de la Terra. Pensava que la revolució verda no podria solucionar el problema de la superpoblació, tan sols retardar el seu esclat definitiu.

Alguns càlculs intel•lectuals afavorien llavors la reflexió des d’una prospectiva crítica. Un grup de científics relacionats amb una important revista britànica ecologista van publicar un llibre que recollia els punts per tal de poder sobreviure a la Terra, i que va rebre el recolzament de coneguts científics, entre ells dos premis Nobel. Els arguments van quedar reflectits a l’anomenada Carta a la Terra, aprovada a Estocolm el 1972. Deia que els éssers humans tenien dret a viure saludablement i productivament en harmonia amb el seu entorn. El dret al desenvolupament havia d’exercir-se de forma que pogués respondre a les necessitats de les generacions presents i les futures. Per tal que hi hagués un desenvolupament sostenible, la defensa del medi ambient havia de ser una part necessària i fonamental, i acabar totalment amb la pobresa una circumstància indispensable. Aquests objectius s’havien d’aplicar a escala internacional. Cada estat estava obligat a cooperar en funció dels seus nivells de desenvolupament i les seves capacitats. S’havien d’eliminar els sistemes de consum i producció insostenibles i fomentar les polítiques demogràfiques apropiades. La Carta proposava també potenciar els coneixements científics entre els ciutadans per tal que poguessin participar als esforços comuns. Instava a la regulació de les relacions entre estats per evitar la transferència de matèries perilloses, així com l’obligació d’informar sobre els desastres ecològics. Per últim també afirmava taxativament que la guerra era l’enemiga del desenvolupament sostenible.


Un món injust i en crisi (Pàg. 199 a la 210)

Tots aquests somnis topaven amb la realitat d’un futur encara no dissenyat. Roszak havia denunciat una creixent tecnoburocratització del sistema.

El 1972 el dòlar va patir una forta devaluació del deu per cent. Allò va ser un autèntic toc de gràcia per a l’economia occidental, que encara no tenia gaire confiança en el futur. George Schultz, secretari del tresor dels EUA, es va veure obligat a anunciar un canvi de paritat amb l’or. Després arribaria la crisi del petroli; set anys després, el mateix or costava gairebé vuit vegades més. Des de 1934, el dòlar, la moneda d’intercanvi i de fixació de valors, no havia patit cap canvi, i va caure un mite. Els especialistes van témer el pitjor: quan un sistema es veia forçat amb tanta assiduïtat a ajustar la seva moneda base vol dir que estava en una crisi. A mitjans dels setanta ja s’havia començat a parlar de crisi i d’inflació. Un alt càrrec del Tresor britànic va opinar que aquesta inflació podria portar a la dictadura. Va ser una crisi que va agafar per sorpresa a gairebé tot el món.
Els experts acceptaven l’existència d’un dilema teòric: en cas de crisi, o s’aplicava una economia de tipus inflacionista, o s’adoptava una política d’equilibri i de contenció dels preus i els salaris, amb la contrapartida d’un estancament econòmic. Però ni tan sols havien imaginat un model en que tot es produís alhora; el van anomenar estamflació. L’economista nord-americà John Kenneth Galbraith havia advertit que aquesta crisi demostrava la impotència del sistema, ja que no era possible aconseguir una estabilitat als preus, mantenint alhora un creixement constant i la plena ocupació.

En definitiva, la estamflació estava tirant per terra la planificació metòdica i a més impossibilitant l’aixecament de l’economia cap a un creixement racional i interromput, estava debilitant la confiança en les monedes i desalentant l’estalvi. La major part de l’inversió del sector privat es destinava a fins generalment improductius, ja que es tractava de treure profit a una situació de desequilibri permanent.

Els teòrics més notables reconeixien el seu desconcert davant les noves malalties de l’economia, els marxistes clàssics tornaven a sostenir que el capitalisme havia iniciat el seu definitiu camí cap a la defunció. No es podia entendre aquest desconcert. El capitalisme havia patit diferents crisis semblants: al crack del 1929, els experts havien optat per l’intervenció de l’Estat en el control de l’oferta i la demanda mitjançant una política pressupostaria i dels impostos, el pla Keynes. Però aquest fenomen de l’estamflació va originar diferents interpretacions: per uns, calia reformar completament el sistema o fins i tot substituir-lo; per uns altres era necessari tornar al passat, perquè era el keynesianisme el responsable de l’inestabilitat i la crisi. Van guanyar aquests últims, els ultraliberals. Però la proposta d’un model alternatiu no va desaparèixer del tot. Alguns analistes van exigir que es revisessin les bases del capitalisme per tal d’acabar amb els plantejaments teòrics sense base real. Els partidaris d’aquests canvis radicals (New Left) van condemnar els principis de la llibertat de mercat, la planificació centralitzada, els monopolis, l’economia de la guerra, les desigualtats socials i regionals, la degradació del medi ambient, la concepció del consum com una cosa primordial per a la felicitat humana, i van abogar pel naixement d’una nova economia.

Entre 1971 i 1973 la societat opulenta i consumista es trobava en un procés de desmoronament. Augmentaven les desigualtats socials i els governs optaven per disminuir les inversions públiques; preferien sacrificar aquestes necessitats abans que reorientar el consum cap a béns més necessaris i perllongables. Els tecnoburòcrates van quedar atordits: no van optar per les fonts alternatives d’energia, van intentar solucionar els problemes del Tercer Món donant pals de cec, van posar al poder dictadors obedients... i també van fracassar.
L’augment del preu del petroli va provocar una inflació a escala mundial i efectes catastròfics en les economies més dèbils del món desenvolupat. Però van ser els països subdesenvolupats els que van rebre de debò. Els països productors van prometre ajudar, però els pobres es van endeutar. La crisi del petroli va afectar molt a les economies del Tercer Món, ja que efectuaven els seus intercanvis i mantenien les seves reserves en dòlars; i això va suposar un augment en el seu deute. A més, una bona part del deute estava gestionada per les institucions financeres internacionals, controlades per les grans potències econòmiques. En tan sols mig segle, els països pobres no van poder sortir del predomini d’un sector agrari feudalitzat que depenia fonamentalment dels interessos de les grans companyies transnacionals i el preu dels productes manufacturats que els arribaven del nord.
La venda de cereals d’Estats Units cap a l’Unió Soviètica havia deixat al mercat pràcticament sense reserves de gra, i els Estats Units van recomanar oficialment als pagesos que deixessin sense cultivar el 25 per cent de la superfície agrícola útil per tal de protegir el nivell dels preus. Els països Europeus destruïen els stocks de mantega que no podien vendre mentre que als continents del Sud la gent moria de gana. Ningú no va trencar el cercle viciós de pobresa a escala internacional.

Les conferències de Bandung havien posat sobre la taula els problemes dels pobres, i moltes colònies van aconseguir una independència teòrica. Però la situació de fons va persistir, els nous centres de decisió van emparar estructures injustes de poder. Les grans potències van dividir el planeta en zones d’influència i van organitzar guerres per a donar sortida a l’excedent de la producció d’armament.

Tenien raó els informes del Club de Roma quan reclamaven un nou ordre econòmic a escala internacional, però ningú no va optar per aquest model. La Comissió Trilateral va assumir la decisió de flexibilitzar i intensificar els intercanvis comercials. Però això tampoc no era una solució. Les propostes dels trilateralistes es van veure superades per les de polítics més conservadors que llavors van optar per defensar els sistema a capa i espasa.

Era tan injusta la distribució dels aliments que les ments més perverses de la CIA van començar a estudiar un nou tipus d’arma tan o més destructiva que la bomba atòmica. Els analistes de la CIA pensaven que ela Terra es trobava en un període de preglaciació i pensaven que aquest canvi climàtic afectaria a l’Unió Soviètica, Canadà i Xina, i que tan sols podrien escapar eventualment a les conseqüències els grans productors d’aliments: Estats Units i Argentina. Aquesta escassetat d’aliments provocaria enfrontaments entre nacions, i Washington tindria virtualment el poder econòmic i polític del qual depenia la vida de milions d’afamats.

I quina autoritat seria capaç de redistribuïr la riquesa? Estarien disposades les grans potències a assumir les decisions de l’ONU? La resposta era que no. L’augment de la presència dels països pobres a les Nacions Unides va inquietar als països rics; Kissinger fins i tot va amenaçar amb abandonar la ONU. Però els grans van mantenir sempre el seu dret a vet, que impedia decisions que perjudiquessin els seus interessos.

Els sectors més progressistes del món acadèmic postulaven refer l’arquitectura internacional i l’adopció d’un nou dret que permetés superar les velles asimetries econòmiques a escala global. Ni tan sols les Nacions Unides tindrien poder per a obligar a complir aquests drets, ni les grans potències interès en executar-los.

James Tobin, Nobel d’economia, va proposar un impost a les transaccions en el mercat de divises per a salvar les desigualtats internacionals. Era una idea moderada i inclòs realista, però no li van fer cap cas. La gent decisiva a l’esfera financera internacional i els ministres de finaces més importants del món estaven contra l’impost.

Samir Amin havia parlat d’una lluita de classes a escala internacional, que podia desestabilitzar el sistema. Volia fomentar el lliure comerç internacional i la competència honesta entre mercats sense els efectes perversos de l’especulació. Mai no va pensar que la seva proposta fos revolucionària, però és que el sistema no estava disposat a cedir ni un gram de poder.

També els països de l’òrbita soviètica passaven una situació compromesa. Galbraith havia establert un paral•lelisme entre el lliure mercat i la planificació comunista. Alguns especialistes ja assenyalaven que si no es modificava el model, la tassa de creixement no podria assumir una resposta adequada a les necessitats de la població. També a la Unió Soviètica hi havia inflació, però en secret.

Crisi en l’economia capitalista i cisi en la comunista, el marxisme aplicat moria com a alternativa, el van matar els comunistes.


1968, l’invasió de Txecoslovàquia i el declivi de la URSS (Pàg. 210 a la 215)

Budapest, 1956. L’aixecament d’octubre havia acabat. Un confús ventall de militants de diferent tipus units pel desig de llibertat, havien pagat amb les seves vides aquells sublevació que va commoure al món. Cap país sota l’àrea d’influència de l’URSS podia moure’s. Interrogats per la policia estalinista sobre les crides d’auxili enviades a les centrals sindicals dels països occidentals, van al•legar que el mateix Lenin havia parlat extensament sobre la solidaritat internacional obrera. “No s’ha de prendre totes les paraules al peu de la lletra”, van dir els agents.

Si s’analitza amb més deteniment l’aplicació de la doctrina marxista-leninista, s’observa que la repressió es va orientar no tant cap aquells que pretenien acabar amb el socialisme sinó contra aquells que intentaven fer-lo més autèntic; els corruptes es van mantenir inamovibles fins el final.

1968 va ser un any ple de fets inesperats: assassinat de Martin Luther King, revolució a París, protestes juvenils a les universitats contra la guerra de Vietnam, rebel•lió dels universitaris espanyols, matança d’estudiants a la plaça de les Tes Cultures de Tlatelolco a Mèxic, i els carros de combat del Pacte de Varsòvia van envair Praga. Per què Occident va tancar els ulls?
Segons la versió de diversos observadors i els testimonis posteriors, Leonidas Bréznev, secretari general del Partit Comunista soviètic, havia fet una discreta consulta al president nord-americà Lyndon B. Johnson, que havia respost que tenia via lliure, ja que Txecoslovàquia corresponia a la URSS dintre el repartiment de zones d’influència. Johnson, a les seves memòries, va afirmar que molt pocs sabien que es produiria l’invasió; aquesta declaració no coincidia amb els informes secrets coneguts dels serveis secrets. Segons ell, va rebre un missatge del govern de l’Unió Soviètica en que deia que s’havia llençat una agressió contra el govern de Txecoslovàquia, i que aquesta es va dirigir als estats aliats demanant ajuda directa, fins i tot de forces militars.
Sigui o no certa la versió d’una prèvia consulta amb resposta positiva, l’Administració nord-americana va tenir avís d’aquesta invasió i no va comunicar la notícia al govern de Praga. La veritat és que, no tan sols el govern legal txecoslovac no havia demanat ajuda a ningú, sinó que el Parlament de Praga, reunit més tard en la semiclandestinitat, va rebutjar unànimement l’invasió. Més tard, tots els seus diputats van ser expulsats.

L’invasió de Txecoslovàquia va ser considerada com l’aplicació de l’anomenada doctrina Bréznev sobre la sobirania limitada. Llavors negaven l’existència d’aquesta doctrina, al menys com una formulació explícita, i fins i tot afirmaven que xocava amb el caràcter jovial de Bréznev. Però els que el coneixien millor sabien que, rere el seu somriure bromista, amagava un temperament fred i calculador, i per sobre de tot militar; el seu lema era la disciplina.

Mijaíl Andreievich Suslov, considerat el cervell gris de Bréznev, era qui dibuixava els vents doctrinals (el Kissinger soviètic). Partia de tres principis bàsics: el d’ajuda mútua (entre Estats socialistes), el d’internacionalisme proletari (liderat per l’URSS) i el de sobirania. Per ajuda mútua entenia el dret a intervenir en els problemes interns dels països aliats, sempre que la presència hagués estat reclamada pel govern legítimament establert. En el cas de Txecoslovàquia, el pla no va resultar del tot, perquè cap dels dirigents de primera línia no va acceptar de fer la trucada. Tan sols Husak es va presentar com a avalador de la versió del Kremlin. Al cas de Polònia, ni tan sols això.

A les dues últimes dècades d’existència de la URSS es va fer evident que l’estalinisme no havia mort el 1953 amb la desaparició patètica del seu creador, ni tampoc quan en Kruschev va presentar el seu cèlebre informe al XX Congrés del Partit Socialista. El terror incontrolat i massiu seria substituït per una altre més subtil, que interpretava la crítica i la dissidència com una malaltia mental, i els drets humans més fonamentals no van ser reconeguts ni aplicats. En ple declivi, el règim va mirar cap al passat. Bréznev va perdre el control, ningú no era capaç de preveure el futur.

Kissinger pensava que hi havia URSS per estona. Brzezinski i Huntington havien avisat de nombroses esquerdes que no permetrien aguantar-la molt de temps. La uniformitat aparent i forçada dels dirigents soviètics constituïa una espessa cortina.

Isaac Deutscher va establir una comparació entre les revolucions francesa i russa, entre el bonapartisme i l’estalinisme. Concloïa que la revolta dels seus propis estats satèl•lit havia contribuït a la caiguda de l’imperi napoleònic. En el cas de la URSS no va ser exactament així, però gairebé.


Idees per a un creixement zero (Pàg. 215 a la 227)

A principis de la dècada de 1980, la situació no estava per a bromes. El 1978, l’economista José Luis Sanpedro havia dibuixat un escenari depriment. Reflexionava en que, si pensàvem en els aliments, la penúria serà crònica; si ens fixàvem en l’atur, no es podia corregir fàcilment; el progrés tècnic era justament la causa principal de l’atur; i respecte l’imflació, no es podien acceptar les tesis monetàries de Milton Friedman.

La teoria capitalista no havia digerit les transformacions del món, però se seguia mantenint perquè convenia amb els interessos creats. Hi havia una erosió d’allò vell i una emergència d’allò nou, una mena de laberint sense sortida. Sanpedro deia que la crisi dels setanta era singularment greu perquè era global, paraules pronunciades anys abans pel Club de Roma.

L’informe del Club de Roma (Pàg. 216 a la 219)

El Club de Roma constituïa un centre d’estudis integrat per un centenar de personalitats, intel•lectuals, investigadors i empresaris de diferents ideologies i cultures i interessats pel futur de la humanitat.
Així que els analistes van treballar amb els millors ordinadors de la època, elaborant in informe sobre els límits del creixement de la humanitat on es feia un inventari sobre el que podia passar al món cap a l’any 2020. Assegurava que si no es prenien les mesures preventives necessàries el futur estava amenaçat amb amenaces naturals que no es podien evitar, com la gana, les malalties i la mort. L’informe, que va ser molt discutit pel mètode utilitzat i per la incredulitat de les seves conclusions, plantejava un futur depriment. La crisi s’iniciaria a la frontera de l’any 2000, amb el seu punt culminant en el 2020, en que es traspassaria el límit en que la humanitat estaria destinada a desaparèixer.

Les primeres víctimes serien els països pobres, però aviat tot el món estaria afectat per la tragèdia. L’informe considerava la Terra com un sistema finit i tancat (com deia Boulding), definit per uns límits a partir dels quals la vida es faria insuportable. Pot ser que la Terra sí que tingués capacitat per a mantenir als 7000 milions d’habitants que llavors predeien que hi hauria l’any 2000, però aquest era el límit de la suportabilitat, i a partir d’aquí tot seria imprevisible. L’informe utilitzava cinc variables que tenien relació entre sí: la demografia, la producció d’aliments, la inversió de capital, el consum de recursos no renovables i la contaminació. Calia un creixement zero als països industrials i desenvolupats per tal de millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans del món.

Les crítiques que es van fer no van treure valor als problemes que el Club de Roma havia plantejat; els mateixos autors van proposar buscar un nou model més exacte.

L’estudi va donar la raó a nombrosos grups, més o menys dispersos, que van manifestar el seu pessimisme sobre el futur de la humanitat. S’oposaven a les guerres, denunciaven l’aniquilament sistemàtic del medi ambient, condemnaven les injustícies. L’informe alertava d’una diferència abismal entre els països desenvolupats i subdesenvolupats si es mantenia la mateixa tendència.

L’estudi sobre els límits del creixement va exercir una forta influència sobre els governs de tot el món, que van començar a frenar les estratègies expansionistes i a posar més atenció al creixement sostenible, van començar a invertir en investigació per a protegir el medi ambient, les grans empreses van controlar la qualitat dels seus productes, i en general es va ajustar el sistema de creixement econòmic desbocat.

El segon informe del Club de Roma (Pàg. 219 a la 220)

Sicco Leendert Mansholt, polític i economista holandès, va escriure una carta al llavors president de la Comissió Franco Maria Malfatti en la que defensava el primer informe del Club de Roma, al•legant que la orientació general era tan evident que els podia servir de base per a les seves discussions i estudis.

Mansholt pensava que per a aconseguir l’estabilitat era necessari donar prioritat a la producció d’aliments i augmentar l’oferta de bens immaterials evitant la producció dels no essencials, amb l’objectiu de allargar la duració de la vida de tots els bens de equip, de lluitar contra la contaminació.

Mansholt tan sols confiava en Europa, perquè considerava que Estats Units era incapaç d’adoptar aquestes noves línies d’actuació. Fins i tot pensava que aquesta revolució necessitava un nou Marx que elaborés una proposta intel•lectual. Va rebre atacs des de l’extrema dreta i des dels comunistes.

Al seu llibre/entrevista La crisi de la nostra civilització, Mansholt es mostrava desesperançat. Assegurava que tan sols una gran catàstrofe que actués com electroshock podia sacsejar la gent perquè es despertés, i que no es començaria a fer res fins que no passés una catàstrofe.

Revisió de l’informe per Mihajlo Merasovic i Eduard Pastel (Pàg. 220 a la 223)

Els debats suscitats van obligar al Club de Roma a millorar les seves hipòtesis i les seves conseqüències. D’allà va sorgir la feina dels professors Mihajlo Merasovic i Eduard Pastel, que van fer uns sèrie d’anàlisis que abordaven el futur de la humanitat no com un tot homogeni, sinó com un conjunt de parts que es relacionaven de manera complexa, reconeixent la diversitat que hi havia al món.

El model també representava el món con un sistema amb parts interactives i independents entre si. Es basava en dades disponibles i en la comprensió del procés de desenvolupament de totes les disciplines científiques pertinents, a més de reflexar la naturalesa adaptativa, així com el caràcter subjectiu de qualsevol sistema que involucri elements humans.

Es distingien deu àrees geogràfiques diferents. Van utilitzar cent mil equacions, que els van permetre analitzar totes les regions del planeta, tenint en compte la possibilitat de decisions alternatives, els problemes de gana, la població, l’energia, l’escassetat de matèries primeres i les relacions econòmiques internacionals.

Van concloure que, encara que no hi hagués una gerra mundial atòmica, l’existència de la humanitat tal com la coneixem estarà amenaçada si no es trobava la solució a aquest conjunt de problemes. Creien que si no es solucionaven els problemes plantejats no hi hauria un desarmament militar i espiritual, i les disparitats acabarien per empènyer la humanitat cap a la destrucció. En el fons, el mateix.

Aurelio Peccei, llavors president del Club de Roma, resumia les conclusions: la primera era que no hi havia cap remei excepte en la cooperació mundial a llarg termini, i la segona que el cost de les demores en patiment humà seria monstruós.

Merasovic i Pestel advertien que la successió clara de crisis era la més clara indicació de que la humanitat es troba en un gran obstacle a la seva evolució històrica, i afegien que una manera de fer realitat les profecies del judici final era ignorar les indicacions de perill i recórrer a la fe. En canvi, si iniciàvem a temps un nou camí de desenvolupament, es podia salvar a la humanitat de les catàstrofes. El concepte de desenvolupament orgànic que proposaven era perquè el món emergís com un sistema de parts independents i harmonioses, aportant cada una la contribució pròpia del seu gènere.

El tercer informe del Club de Roma (Pàg. 223 a la 227)

Les primeres reaccions governamentals es van anar diluint el la política quotidiana, i al juny de 1978 el president del Club de Roma va afirmar que a la humanitat li quedaven uns deu anys per a canviar el rumb de la humanitat si desitjava sobreviure. Un any després repetia que si no érem capaços d’actualitzar els seus sistemes educatius, ens trobaríem a una situació semblant a la dels dinosaures, que per no haver-se pogut adaptar als canvis van desaparèixer de la Terra.

El tercer informe del Club de Roma, del 1976, va ser coordinat per l’economista holandès Jan Tinbergen, fixava la seva atenció en l’ordre econòmic internacional i reclamava un canvi radical. Jan Timbergen era de la mateixa escola d’origen keynesià que l’economista nord-americà Paul Anthony Samuelson, i ambdós també premis Nobel d’economia.

Samuelson considerava que la quantitat de bens i serveis materials, el Producte Nacional Brut (PNB) no servia per a mesurar el benestar econòmic d’un país; ell preferia parlar de benestar Econòmic Net (BEN). Era el PNB menys els costos socials i els danys ocasionats al medi ambient. Defensava un model d’economia mixta entre capitalisme i socialisme; pensava que els desequilibris es resoldrien gràcies a la tendència del model mixt al seu propi reajustament. Creia que l’economia estava al servei de la humanitat i havia de servir als seus desigs; havien de ser els ciutadans, i no pas els tècnics o els polítics, els que havien de decidir si s’havia de donar prioritat al PNB o al BEN.

Samuelson no es va apuntar a la teoria del creixement zero promulgada pel primer informe del Club de Roma perquè la considerava perillosa si no s’aplicava amb moltes precaucions.

Jan Timbergen, en canvi, estava bàsicament d’acord amb els tractats del Club de Roma. Al seu opuscle sobre la perspectiva distingia dos conceptes fonamentals: les previsions, que no incloïen un canvi de règim socioeconòmic; i els plans, que sí implicaven canvis substancials en el marc constitucional. El futur podia no ser previst, però sí planificat, i per tal de planificar-lo era necessari descobrir les tendències de canvi en les societats. Detectava quatre grans tendències de canvi: l’explosió científica, les grans diferències entre rics i pobres, la polarització política i ideològica, i les amenaces al medi ambient.

Era necessari escollir entre més producció o més temps lliure, escollir la forma de família i el creixement de la població, la distribució de la renda i la despesa pública. El marge de maniobra en aquestes eleccions era petit, a mesura que les limitacions es feien més rigoroses.

Timbergen, com Samuelson, era partidari de l’economia mixta. Creia que les seves recomanacions no es podien aplicar si es mantenia si es mantenia un marc internacional clarament injust i no adequat al procés de globalització del capital. Proposava l’existència d’un govern mundial democràtic.

També es va encarregar de coordinar el Tercer Informe del Club de Roma, que intentava diagnosticar l’ordre internacional dels següents quaranta anys i havia de proposar medis de convergència amb la finalitat de reduir les desigualtats i reorganitzar les institucions existents. L’informe es va dividir en quatre parts: la primera demostrava la necessitat d’un nou ordre polític i econòmic internacional que establís per consens els problemes fonamentals de la humanitat; la segona estudiava les formes en que s’havia de dur a terme aquest canvi; la tercera exposava les propostes d’acció a curt, mig i llarg termini; i la quarta contenia els informes tècnics elaborats pels grups de treball. Aquest informe admetia que era necessari harmonitzar interessos molt diversos (especialment la relació de dependència entre els països subdesenvolupats respecte els desenvolupats), i en aquest sentit defensava l’establiment d’un Nou Ordre Econòmic Internacional. Timbergen va arribar a proposar la redacció d’una carta de Drets i Deures Econòmics dels Estats i unes noves regles de les relacions internacionals.


La cultura ciutadana contra la llei de la selva (De la 227 a la 232)

John Kenneth Galbraith, professor d’economia canadenc, va fer una critica a l’economia capitalista, en especial al mercat. La seva producció es podria resumir en tres apartats: l’economia dels Estats Units i en general del món capitalista, la preocupació pel passat i pel futur, i les seves obres d’activitat diplomàtica i política. Entre la comunitat acadèmica no va tenir massa recolzament per la seva actitud poc ortodoxa i per ser un divulgador de coneixements considerats exclusius.

Es confessava keynesià, però crític. Pensava que el sistema no podia assolir una estabilitat als preus mantenint la plena ocupació i el creixement constant. Propugnava una democratització profunda de totes les estructures de l’Estat. Rebutjava el model neoliberal, observant amb preocupació com era acceptat com un dogma (pensament únic); es feia servir el neoliberalisme com una estratègia política de legitimació d’un estat injust de les coses.

Galbraith es preocupava especialment per les desigualtats provocades pel capitalisme. Aquest gran problema deslegitimava el sistema, i calia buscar solucions que ajudessin a superar aquestes diferencies com noves polítiques fiscals, noves inversions socials i retalls al pressupost militar. Però aquestes propostes no es podrien dur a terme dins la cultura capitalista, així que s’havia de canviar el sistema. Negava que existís una autonomia del mercat; fins i tot creia que el mercat sense control conduïa, en nom de la llibertat, a un sistema delictiu. Un mercat lliurement desregulat no tan sols provocava marginació, sinó fins i tot autodestrucció.

També va intentar superar la nova dialèctica entre capitalisme i socialisme. Pensava que s’havia arribat a un punt de no trobada entre una civilització industrial, tecnològica i científica, i una civilització humana i comunitària; s’havia de trobar un punt d’unió que permetés integrar-les. Va cridar l’atenció sobre el perill que suposava que les grans empreses aspiressin a disposar de mecanismes de control social i amenacessin el sector públic. L’únic obstacle que podien trobar a l’hora d’obtenir aquest poder tan gran estava en mans de l’Estat regulador, que podia trobar un equilibri i enfortir el sistema democràtic de control.

Un altre informe del Club de Roma sobre cultura (Pàg. 230 a la 232)

Segons Galbraith, el model neoliberal era essencialment suïcida, i aquesta era precisament la principal preocupació d’un altre informe del Club de Roma sobre cultura. La conclusió acceptada per tots va ser que la civilització es sosté, individual i col•lectivament, sobre l’egoisme, el domini i l’exaltació de la competitivitat. I s’havia de canviar aquest paradigma.

L’informe qüestionava el sistema de valors vigents i els sistemes educatius sobre els que s’assentava. L’home modern no havia aconseguit adaptar la seva forma de pensar ni de comprendre la realitat que ell mateix havia creat. Respecte el terreny concret dels recursos energètics i alimentaris, deia que no s’havia pensat que estaven destruint, sense cap dret, bens que no pertanyen a una sola generació, sinó que són patrimoni de totes les generacions. També deia que era necessari que l’home aprengués a completar-se intel•lectualment i a tenir capacitat d’anticipació, així com l’accés a un sistema d’aprenentatge que permetés adaptar-se a situacions canviants presentava moltes dificultats; es tractava d’adaptar els centres d’ensenyament superior i d’investigació als reptes de la nova societat.

L’informe defensava també un nou tipus de participació ciutadana en la presa de decisions polítiques que superava el simple dret a vot de les democràcies formals. Tan sols així l’ésser humà podria superar aquest gran abisme entre el seu immens poder i la seva incapacitat de utilitzar-lo intel•ligentment.


Demà sempre es tard per a la pau (Pàg. 232 a la 236)

Un nou humanisme? Frederico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO, es va convertir en un defensor dels drets humans, de la justícia internacional i de la pau. El seu llibre Mañana siempre es tarde era un advertiment sobre la importància de la feina de cada un en la lluita per un horitzó més obert que permetés a la humanitat sortir del pou. Però el compromís personal de Mayor Zaragoza va ser especialment amb la pau, i per això també presidia la xarxa Ubuntu, que reunia les organitzacions no governamentals més importants i les personalitats més preocupades pel futur del planeta.

Mayor Zaragoza recollia el legat dels grans moviments pacifistes que es van produir després de la Segona Guerra Mundial, perquè en el marc d’aquell desplegament d’eines de destrucció massiva, veus poderoses de científics es van alçar contra la nova guerra; científics com Albert Einstein, Max Born, Niels Bohr, Joseph Rotblat i molts altres van composar la llista d’aquells que van lluitar de manera exemplar contra l’ús destructius dels seus descobriments.

Pugwash, la consciència dels científics i un exemple (Pàg. 233 a la 236)

Manifestacions com la Conferència de Pugwash i una sèrie de reunions que la van seguir, l’actitud plena de coratge dels metges que lluitaven contra la guerra atòmica i les activitats d’algunes federacions internacionals de científics, van original una presa de consciència ciutadana, perquè les propostes que provenien del món de la ciència solien causar un fort impacte i tenien una gran credibilitat.

Pugwash va ser la consciència dels científics i va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1995. La història d’aquest moviment pot ser un exemple del que els científics podrien fer per a pressionar als poders públics i per a comunicar les seves inquietuds i els seus coneixements a la societat.

Tot va començar el 1955, quan el filòsof i matemàtic britànic Bertrand Russell i el físic Albert Einstein van entendre que la comunitat científica internacional no podia estar al marge del desenvolupament de la guerra nuclear i dels perills d’un enfrontament entre els Estats Units i la Unió Soviètica. El debat entre científics s’havia iniciat molt abans, en el moment d’aplicar el resultat dels treballs del Projecte Manhattan a Hiroshima i Nagasaki. Alguns científics es van mobilitzar. Bertrand Russell havia dit que els científics havien d’assumir les seves responsabilitats i utilitzar els seu prestigi per influir sobre els polítics. Va enviar una carta a Einstein, en la que el convidava a convocar una conferència de científics per tal de prevenir una guerra nuclear. La iniciativa va rebre nous recolzaments i el manifest es va fer públic el 9 de juliol de 1955. Rotblat, professor honoris causa de la Universitat de Londres i lector del document, va ser el president del moviment Pugwash a partir de 1988.
Els membres de Pugwash van estar presents a tots els debats sobre temes de desarmament, i avui en dia compta amb més de 3000 científics de tot el món i ha organitzat més de 220 conferències.
La hipòtesis de l’hivern nuclear va constituir un altre exemple de l’impacte públic i social de les opinions expressades pels científics. Tan sols la formulació d’aquesta hipòtesi va obligar a canviar les grans línies estratègiques de les potències nuclears abans que es consumís la guerra freda, i va fer desaparèixer el vell concepte de guerra atòmica suportable.

Davant de tanta amenaça generalitzada, Mayor Zaragoza va trobar les seves raons en la defensa de la persona: la guerra significa morts d’innocents, i cada innocent no és tan sols un individu, sinó una persona sobirana, capaç de viure i d’estimar; cada persona és un monument còsmic. La guerra matava el futur.

En canvi, no resultava fàcil definir la pau. Es podia fer des d’un punt de vista negatiu: absència de guerra o de violència, o des d’un punt de vista positiu: col•laboració harmònica i constructiva, una situació caracteritzada per un elevat grau de justícia i una expressió mínima de violència. Però Mayor Zaragoza preferia una definició que va expressar al seu llibre Mañana siempre es tarde: la pau es una de les condicions essencials de la plena realització dels drets humans.


Moviments alternatius (Pàg. 236 a la 246)

A l’anomenat multiunivers de nivell dos es dibuixava un futur poc prometedor. Els països rics s’havien acostumat a viure en una situació de confort relatiu, els conservadors vivien del conte del pensament únic i l’esperança en un futur millor.

La inquietud de la vella esquerra (Pàg. 236 a la 242)

Les velles reivindicacions dels anys noranta s’havien assentat en els nous moviments alternatius. Aquests estaven formats principalment per alguns ciutadans de la generació del 68, aquells qui havien confiat el els partits de l’esquerra i s’havien sentit decepcionats, i per joves que havien pres consciència política a partir de la crítica a la mercantilització. Aquests moviments alternatius suscitaven evidentment el rebuig de la dreta antiga i moderna, però també incomodaven a la vella esquerra.

La inquietud de la vella esquerra va quedar reflexada en un al•legat de Jorge Semprún, un ex-militant comunista i escriptor. Es referia a la celebració, a la localitat francesa de Aveyron, del trenta aniversari del moviment pagès contra el camp de maniobres militar. Va expressar, amb una certa actitud despectiva, que allà estaven aquells que pretenien construir un pol d’activisme a l’esquerra de l’esquerra, al marge d’aquesta, i si cal contra ella. També va dir que els manifestants eren abstencionistes, i va insinuar que ells eren els responsables del triomf de la dreta l’any 2002, de la crisi del Partit Comunista i dels avanços de Le Pen. Semprún també lamentava que aquests moviments tan heterogenis trobessin el seu enemic comú en l’economia de mercat, i utilitzava el fracàs del comunisme com a argument a favor de l’economia de mercat. Va concloure que, entre Marx i José Bové, es quedava amb el primer.

Suposem que l’existència d’un mercat fos una condició fins i tot necessària per al desenvolupament econòmic. Això no gramatitzava, en si mateix, la construcció d’un sistema democràtic, ni tan sols l’enfortiment de la llibertats bàsiques. El premi Nobel d’Economia Joseph E. Stiglitz, admetia que la globalització debilitava les democràcies i erosionava les cultures. Susan George definia la globalització mercantil com una ofensiva en curs per la qual el contracte social era el mercat. José Vidal Beneyto escrivia que del que es tractava era de limitar la vigència del mercat als intercanvis que tenen lloc en l’espai econòmic, evitant que envaís altres àmbits de la societat.

El mercat no era una garantia de gairebé res, funcionava perfectament sota una dictadura. Provablement Marx era més coherent que Bové, i també tenia una capacitat intel•lectual infinitament superior, però era el mentor doctrinal de la vella URSS que, evidentment, no va esdevenir una democràcia exemplar.

L’elecció dels líders es feia segons una pràctica rígida; tots els ciutadans podien ser membres del Partit, que donava una sèrie de prerrogatives i avantatges seguint una estricta escala jeràrquica. L’afiliació requeria passar per una sèrie de filtres laberíntics, i un cop a dins, d’iniciava un joc pervers d’influències. El filtre estava pensat amb consciència i no es diferenciava gaire de la forma d’organització de les grans empreses multinacionals, que no són precisament un model de democràcia. Amb totes aquestes mesures de precaució era molt més fàcil que ingressés una persona ambiciosa i sense ideologia que no pas un crític de la ortodòxia oficial. Els candidats no s’apuntaven per convenciment, sinó per tal de fer carrera política o administrativa. Els ciutadans no sempre tenien accés a productes de primera necessitat i sobrevivien en un món d’apatia política. Participaven indiferents a ritus totalment desprestigiats, subordinats al que deia la propaganda oficial.

Aquells tecnoburòcrates que participaven en aquest immens joc de mentides es van adaptar perfectament a la nova situació de mercat postcomunista i van acumular grans riqueses. Potser caldria revisar amb lupa el pensament de Marx.

Fins i tot un especulador amb pretensions humanistes com George Soros, que havia fet interessants reflexions sobre el capitalisme global, havia admès que el fonamentalisme del mercat era amoral. La por al predomini de la dreta no serveix com a excusa per defensar una esquerra desfasada i criticar als que buscaven un pensament alternatiu.

Edgard Morin, amb una biografia semblant a Semprún, tenia una opinió més flexibles sobre els moviments alternatius, la seva crítica a la mercantilització de la societat era més dura i va ser expulsat del Partit Comunista per la seva visió heterodoxa. Havia participat amb Noam Chomsky a diversos debats en els que es tractava la renovació de la vella esquerra.

Recolzaments als moviments alternatius (Pàg. 242 a la 246)

Noam Chomsky era un dels líders intel•lectuals d’aquells moviments. Creia que, tal i com estava ordenada la societat intel•lectual, el món es dirigia cap a la barbàrie. Chomsky havia alterat l’escenari lingüístic cap a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta amb la publicació de dues obres en les que va exposar la seva teoria generativista estàndard, la gramàtica generalitzada transformacional, on deia que totes les llengües s’assemblaven en la seva estructura profunda universal que ja existia dins el cervell humà i que era heretada.

Chomsky es va convertir en la consciència crítica de qualsevol neoimperialisme, i especialment el nord-americà. Assegurava que la nova barbàrie no havia estat creada tan sols pel terrorisme internacional, sinó també per les grans potències, i especialment per Estats Units, amb un ús mal fet de la força. Considerava que, amb la caiguda del comunisme, Estats Units podia dedicar la seva gran força a la defensa dels seus interessos a tot el món, el mercat lliure. Per tal de controlar la situació, calia un desplegament militar d’alta tecnologia i accelerar les despeses en defensa. Assegurava que, sense despeses militars, Occident entraria en una etapa de declivi que provocaria una forta crisi.

Naomí Klein havia escrit dos llibres que destrossaven els mites de l’economia de mercat i que havien causat un fort impacte. L’autora reflexionava sobre les marques, el paper de les grans companyies transnacionals en el mercat mundial i l’actitud dels consumidors. Denunciava que la presència de les marques havia canviat profundament les característiques del mercat: els productes es venien per la marca i no pel contingut. També havien desnaturalitzat el mercat mitjançant la publicitat, i denunciava l’agressivitat del neoliberalisme contra els individus. Klein confiava en la capacitat crítica i de canvi dels moviments alternatius de consumidors.

Susan George, filòsofa nord-americana, havia escrit una novel•la-assaig en el que dibuixava un escenari, no tan allunat de la realitat, on els experts en economia capitalista arribaven a la conclusió que la economia globalitzada no podia assegurar la supervivència de tots els éssers humans, pel que elaboraven un sofisticat i terrible pla d’extermini per reduir la població mundial.

George no desitjava la destrucció total del mercat, tan sols una reforma. Demanava una tornada a l’esperit del keynesianisme per tal de reactivar l’economia mundial La seva proposta de firmar un pacte planetari per tal de salvar el futur no va tenir cap repercussió.
Alain Touraine buscava com sortir d’aquest domini neoliberal sense caure al comunisme. Plantejava si la societat encara tenia la capacitat de canviar, i veia una oportunitat en la diversitat de moviments alternatius.

Pierre Bourdieu considerava que el neoliberalisme posava en perill els drets socials que havien costat tantes lluites històriques. Les teories neoliberals solien anar acompanyades de complicats càlculs matemàtics que demostraven les seves bases, i que causaven un fort impacte en la tecnocràcia política, però que, no obstant, els resultats eren totalment utòpics.

Jürgen Habernas estava bàsicament d’acord. Assegurava que la globalització econòmica destruïa la constel•lació històrica que havia fet possible el compromís social de l’Estat. I encara que aquesta convenció no representava la solució real als problemes, al menys els mantenia dins uns límits acceptables.

Com que l’Estat nacional s’havia vist desbordat a les seves capacitats per una economia globalitzada, calia una transferència a instàncies supranacionals de les funcions que fins llavors havia assumit l’Estat. Creia que els mercats globals havien d’estar reglamentats per instàncies polítiques, i plantejava la necessitat d’una nova forma d’integració social basada en una solidaritat cosmopolita.


Els medievalistes (Pàg. 246 a la 254)

Alguns intel•lectuals havien advertit del perill que suposava el ritme de vertigen amb el que es produïen els canvis. Al no dominar el temps accelerat, l’ésser humà corria el perill de perdre el control. I el shock podia ocasionar una gran ruptura social a escala planetària. Alguns pensadors van dir que la història entrava a un túnel fosc semblant a l’Edat Mitjana; eren els medievalistes.

Vaticinaven des de perspectives diverses, el retrocés de la civilització científica i tecnològica. La crisi conduiria a la dissolució dels vincles socials, la privatització del poder i un retorn als conflictes neofeudals sagnants entre grups competidors. A més, això podia passar a la Xarxa, mitjançant la creació de zones feudals virtuals.

Edgard Morin ja havia imaginat aquesta possibilitat, i es referia a l’Edat Mitjana com a etapa de transició. Però no es veia clarament una sortida, un segon Renaixement semblava improbable, però tots els grans canvis a l’historia s’havien produït a partir de l’improbable.

La metàfora de Roberto Vacca (Pàg. 247 a la 252)

Roberto Vacca va establir la metàfora. Un dia de dur hivern a un gran ciutat es produïa la coincidència d’un embús a l’autopista principal, una paràlisi al tràfic ferroviari degut a una vaga i, per conseqüència, una falta de canvi de torn en els controladors de l’aeroport que no han pogut arribar-hi. Els controladors del torn anterior estarien ja cansats i es produirien accidents d’avió, un dels quals cauria damunt una línia d’alta tensió i es s’aniria la llum generalment. Els carrers els bloquejarien i hi hauria un gran caos automobilístic. Hi hauria una forta paràlisi i la feina es relentitzaria, es recomanaria tornar a les cases, i la gent acapararia aliments i es produirien alguns saquejos a les botigues. Faria fred, la gent encendria focs per escalfar-se i es produirien algun incendis que els bombers no podrien apagar perquè no es podria circular pels carrers. La xarxa telefònica es col•lapsaria i l’alarma s’aniria estenent a tot l’Estat. Apareixerien les primeres víctimes, que no es podrien dur a hospitals o cementiris, i la població lluitaria per la seva supervivència. Ni la policia ni l’exèrcit podrien arribar a les zones de conflicte, i els delinqüents crearien el caos. El número de morts i ferits augmentarien, i començarien a sorgir les epidèmies. Hi hauria una crisi total al sistema polític i sorgirien subsistemes autònoms amb milícia i administració de justícia pròpies. Tot sistema econòmic i social cauria definitivament i la població abandonaria les ciutats. El poder cauria en mans de senyors feudals en petites àries fortificades. Seria una nova edat mitjana.

L’escenari de Roberto Vacca era una metàfora sobre la fragilitat dels eixos al voltant dels quals girava el sistema. Paul Virilio i Susan George també havien suggerit la possibilitat d’un accident global com, per exemple, una crisi bursàtil a Estats Units; regnaria el caos.

Partint de la hipòtesi de Roberto Vacca, quatre autors reflexionaven sobre el futur medieval. Umberto Eco, historiador medievalista, semiòleg i escriptor, va plantejar l’existència d’un paral•lelisme entre l’Europa medieval i la societat contemporània, especialment en la sensació d’inseguretat, l’existència de sectes marginals, el caràcter visual de la cultura, el recurs del principi d’autoritat i el gust pel formalisme en la reflexió intel•lectual. Furio Colombo va analitzar les contradiccions econòmiques i tecnològiques de les grans empreses transnacionals, i va arribar a les conclusió que es disputaven els atributs dels poders de l’Estat. Francesco Albertoni va observar una clara tendència a la decadència el els grans països industrials. Y Giuseppe Sacco va criticar durament l’estructura de les ciutats, que eren la causa de la ruptura del consens social, la multiplicació de les identitats culturals i dels codis de conducta.

Roberto Vacca pensava que la era tecnològica propiciava una degradació dels sistemes socials típics, que estaven condemnats al colapse. Defensava la creació d’institucions equivalents a les comunitats monàstiques, que en períodes de decadència podien mantenir amb vida i transmetre els coneixements. Eco pensava que alguna cosa semblant podia passar, una crisi de la pax americana (la caiguda de la gran pax romana va provocar el començament de l’edat mitjana). Va dir que tampoc no calia descartar un enfrontament entre Occident i Orient, perquè tot el planeta era fràgil. Però era difícil que es produís perquè una gerra global significaria la derrota de tots.

Umberto Eco pensava que la força de la cultura, científica i humanística, podria acabar amb l’incertesa, podria evitar el xoc entre civilitzacions. Deia que era necessari proporcionar als professors i els educadors de tot el món les eines intel•lectuals per a formar els joves per tal de fer-los comprendre que la diversitat no era un obstacle per a una vida en comú.

Neil Postman, crític, escriptor, pedagog i teòric de la comunicació, anava més enllà i assegurava que la degradació afecta al present. Els éssers humans vivien en unes tecnòpolis: una societat i un sistema que es perpetuava a base de traslladar la sobirania de les institucions socials a qualsevol tipus de tecnologia. S’havia passat d’una societat que es servia de la tecnologia a una altra que estava conformada per la tecnologia.

L’anomenada Tecnòpolis s’estructurava a partir d’una tecnologia totalitària. Els tecnopolites pensaven que l’eficiència era l’objectiu principal de la feina i del pensament. Postman argumentava el que ell anomenava els tres grans errors del cientifisme: creure que els mètodes de les ciències naturals es podien aplicar a l’estudi del comportament de l’ésser humà i que els seus assumptes no estaven determinats per cap llei natural; generar principis correctes que es puguin usar per organitzar les societats sobre una base racional i humanitària, o sigui, creure que es podia controlar el comportament humà per mitjans tècnics; i finalment creure que la fe en la ciència podia servir com a sistema de creences global que donava sentit a la vida.

El paper de la televisió en la degradació del pensament (Pàg. 252 a la 254)

En una obra Postman es preguntava de què rèiem i per què havíem deixat de pensar, i va trobar la resposta a la televisió, perquè aquesta era la principal responsable de la degradació del pensament. Utilitzava un llenguatge discontinu i fragmentat que desbordava la realitat i la convertia en ficció. Postman creia que el medi era la metàfora.

En aquest punt, el sociòleg francès Pierre Bordieu coincidia amb Postman. Acusava al periodisme contemporani de seguir el joc als governs neoliberals, que utilitzaven els medis de comunicació per a imposar les seves idees entre els ciutadans. Els medis presentaven una representació del món com un entreteniment, reduïda a les anècdotes més que no pas a les qüestions de fons. Quan els medis donaven prioritat a les desgràcies i als desastres espectaculars produïen un efecte desmovilitzador en els ciutadans. Els escàndols polítics sortien a la llum, no pas per tal de millorar el joc democràtic, sinó per morbositat, i creaven alarma social contra la política en general, un desencant que sempre beneficiava a les polítiques conservadores.
Armand Mattelart anava més enllà. Afirmava que la cultura, controlada des de la televisió, anava en contra de la democràcia. Aquell món internconnectat que es presentava com la utopia, era una manifestació del poder de les grans companyies transnacionals de la informació. Acusava a la publicitat d’haver traspassat les fronteres pròpiament comercials i d’haver-se convertit en una eina de disseny del comportament humà de la vida quotidiana i de la construcció de sistemes de comunicació globals.

Naomí Klein connectava amb aquestes idees. Per Mattelart, la globalització tan sols vinculava el planeta a escala econòmica, i convertia la cultura en un producte merament mercantil; es buscava una identificació entre el ciutadà i el producte.

Chomsky admetia que els grans medis eren uns instruments estratègics de poder, subordinats als grans poders polítics i econòmics. A més, procuraven crear ciutadans apàtics per tal que no participessin de forma activa en els processos de presa de decisions. L’acumulació dels medis amenaçava la pluralitat i era un atemptat contra la llibertat d’informació.

Umberto Eco parlava de banalització mediàtica. Postman denunciava l’excés d’informació i la falta de mecanisme per impugnar-la.

Ramonet, ordre i desordre (Pàg. 254)

Ramonet assenyalava l’existència de dues grans amenaces en el món: l’ordre i el desordre. L’ordre es configurava en la globalització mercantil que intentava crear un mercat únic i una cultura única i homogènia, plena de ciutadans consumidors, inscrits en el sistema de producció. El desordre es basava en la incertesa i en el risc sense resposta.

Així doncs, s’acumulaven els riscos i seguia sense trobar-se una resposta. Hi hauria alguna sortida? Bertolt Brecht havia dit que la més difícil situació era aquella en que allò nou no acabava de néixer i allò vell no acabava de morir.