miércoles, 17 de septiembre de 2008

1. INTRODUCCIÓ


1.1. Objecte del treball de recerca


Amb l’elaboració d’aquest treball de recerca pretenc fer un exercici de reflexió per donar resposta a les meves inquietuds personals sobre la política i la situació del món, així com una visió pròpia i personal, a través de la comprensió i síntesi de les diferents teories polítiques actuals.


1.2. Motiu per escollir aquest treball

El llibre de Teories del desconcert, de Santiago Ramentol, proposat pel meu tutor, donava sortida a les meves inquietuds d’una manera clara i amb un llenguatge divulgatiu. La forma d’assaig periodístic del llibre permetia la meva comprensió i facilitava el seu resum. A més, la presència d’una gran varietat de posicions respecte temes molt diversos permet elaborar una visió objectiva, acurada i complerta del món.


1.3. Exposició de les preguntes centrals


Per què el món està desconcertat?

Vivim en un món cada cop més interactiu i alhora cada cop més individualista. Fenòmens com el de la globalització han canviat per complert l’estructura del món que es coneixia (un món fet de peces que encaixaven entre si formant una imatge global) incorporant noves dimensions a les relacions entre comunitats cada cop menys definides. Es podria dir que s’ha passat d’un món en dos dimensions a un món en quatre dimensions, impossible de ser imaginat o entès per les persones del qual en formen part.

Però què és una peça en un món de quatre dimensions? Cap de les peces d’aquest món no sap exactament quin paper juga, qui és, de quina manera afecta a les altres, o si realment controla la seva pròpia existència. Hi ha greus problemes d’identitat que provoquen sentiments d’angoixa, de por i de desconfiança, i que deriven en constants conflictes, cada cop més complexos i amb més abast.
Molta gent té la sensació que el món actual s’ha complicat tant que ja no es pot entendre, que ja ningú no entén res de res, que s’ha entrat en el caos. Com un cavall desbocat al que, per voler córrer massa, li ha caigut el genet i ara cavalca pels prats infinits sense direcció concreta.

Davant d’aquest caos mundial, les persones es refugien en entorns coneguts als quals saben que poden afectar de manera directa; entorns controlables. Aquest aïllament del context fa que es percebi el món exterior com una realitat llunyana on passen fets negatius, conflictes, guerres i misèries. La gent viu amb l’esperança de que d’aquests fets tan sols arribin les conseqüències positives.

Una altra manera d’afrontar aquest desconcert ha estat buscar un nou genet pel cavall desbocat, un genet fort i autoritari, intransigent, que freni l’animal llançant un àncora al passat. Així doncs, gran part de la gent es refugia en ideologies tancades i sòlides que representen un tronc al qual aferrar-se dins el mar de la complexitat. Aquestes regeixen la vida de la gent que les segueix, són el pilar de la seva existència i en depenen, i a més són la font de la seva identitat. El problema es troba quan els partidaris de les diferents ideologies intransigents lluiten per imposar la seva pròpia, provocant conflictes, sumint el món en la violència i contribuint a la incertesa.

Ningú no ha pensat a regular la velocitat del canvi i gestionar els processos del món simultàniament per tal de fer avançar el cavall cap a una direcció concreta, on trobarà un final definit, conegut i desitjable. No és tan important saber on som com saber a on volem arribar. Sembla que la incapacitat per contestar la primera qüestió fa deixar de plantejar-nos la segona, i la passivitat contribueix al camí cap a l’autodestrucció.

Què es pot fer perquè la humanitat no corri cap a la seva pròpia destrucció? De totes les persones que han plantejat algun model, algun camí a seguir, quin triar? Per què la gent no coneix aquestes opcions? A qui beneficia? Per què encara no s’han pres mesures reals per encarrilar el futur del planeta?


Per què la joventut està desmobilitzada políticament?

Qui és que pot canviar el món? Qui és que pot actuar sobre el futur imminent? Sobre qui està dipositada l’esperança per adoptar mesures per tal d’evitar l’autodestrucció? Qui és que, inundat per l’idealisme i la inconsciència, hauria de desitjar menjar-se el món i millorar-lo? Els joves. I quina mena de món construiran els joves d’avui en dia?

Cada dia es pot veure com la major part dels joves es mantenen aliens a la realitat política que els envolta. Alguns ni tan sols es miren les notícies, i s’assabenten dels nous esdeveniments a través de programes divulgatius, que relaten les noticies ja emeses, des d’un punt de vista humorístic. Constantment són bombardejats amb una munió d’informació que els és disparada des d’infinitat de medis, i molts d’ells han quedat insensibilitzats respecte els conflictes nacionals i internacionals que es van produint, considerant-los llunyans i fora dels seu abast.

Ocupen la seva vida amb altres activitats al voltant de temes quotidians, de l’oci, de la cultura o de l’art, com per exemple els esports, els jocs de taula o de rol, els ordinadors, Internet i els vieojocs, graffiti, manga, la lectura, els estudis... o a vegades simplement en res, passant les tardes mirant la televisió a casa seva.

Clar que sí que és cert que una minoria de joves actuen políticament, ja sigui afiliant-se a un partit i organitzant activitats que pretenen reconciliar la vida quotidiana amb la política, com afiliant-se a organitzacions d’ajuda als més desfavorits i actuant sobre el món per millorar-lo d’acord amb els seus principis. Però aquesta mena de joves són una minoria, i sovint no poden compatibilitzar aquestes activitats amb la vida diària, ja sigui els estudis o la feina.

La política no és present a la realitat social. A les aules no s’educa als joves perquè adquireixin coneixements d’aquest tipus, i la conflictivitat per la falta de comunicació, i sobretot d’informació, entre els diferents grups hi és cada cop present.

Tampoc no és un tema gaire habitual a les llars. En el cas d’Espanya, a més, hi ha una cultura democràtica molt jove, tot just 30 anys, després d’un període de dictadura llarg i summament conflictiu. Abans d’aquesta dictadura va esdevenir-se una Guerra Civil entre dos sectors clarament polititzats. La posterior victòria d’un d’ells va dur a terme un fort procés repressiu contra tota mena de crítica o dissidència i una forta tasca uniformitzadora del pensament de les noves generacions als centres acadèmics.

Tot això ha produït importants conseqüències dins la societat actual que, tot i els primers moments d’exaltació davant el nou ordre polític, encara arrossega la llosa de la passivitat política.

Així doncs, els joves d’avui en dia no troben fàcilment eines per a poder adquirir una cultura política per poder fer front als esdeveniments que es produeixen al món. Davant de la incapacitat per comprendre el per què de tot plegat, aquests han adoptat una actitud d’alienació vers els seus propis drets i obligacions amb la estructura de l’Estat i amb el món que, un cop més, deixen sense control ni direcció.

Si aquests joves són el futur, quina mena de futur ens espera?


Què fa un jove que té inquietuds de justícia política?

Donat el cas que un jove se sentís inquiet per entendre el que passa al seu voltant, i decidís informar-se i agafar les regnes de la seva actuació sobre el món; si passés que, tot i la gran tasca dels mitjans de comunicació, un jove no restés insensible davant els fets que s’esdevenen al món, sinó que tingués voluntat de canviar les coses per tal de solucionar les injustícies i dirigir-se cap a un futur millor; què és el que podria fer? Quines opcions tindria un jove per poder actuar sobre el món?

El primer pas que caldria seguir per dur a terme una actuació política seria el d’informar-se. On podria trobar aquesta informació? O més ben dit, quina informació triar davant la gran quantitat de teories, contrateories, conspiracions, hipòtesis i critiques que hi ha actualment? Com es podria informar sobre política en general, sense trobar una guia per escorçar un procés tan complicat? És un procés que haurà de seguir paral•lelament al model d’educació proposat pel sistema, i al no estar regulat i sintetitzat de manera divulgativa, serà un procés encara més feixuc.

I un cop informat, què podria fer per tal de canviar el món? És veritat que hi ha gent mobilitzada, però són una minoria. Com pot actuar sobre el món una minoria? En un moment de passió i d’energia, podria adoptar l’opció d’informar sobre les seves idees per tal de mobilitzar la gent, però és una tasca enorme i difícil.

Molts d’aquests joves, en comprovar el poc ressò popular, opten per realitzar petites accions a la vida diària coherents amb la seva política per tal d’aportar el seu granet de sorra per millorar el món d’acord amb les seves pretensions, i amb l’esperança de pensar que la suma d’aquestes petites accions afecta de manera significativa al transcurs de la història.

Tenen alguna altra opció? Poden fer alguna altra cosa?


Què és el que pot aportar un text de cultura política per tal de respondre a aquestes inquietuds?

Quan un jove comença a buscar informació sobre política, troba infinitat de textos on es descriuen infinitat de teories diferents i contradictòries, així com una munió de crítiques, rectificacions i idees diàfanes. És un conjunt de doctrines poc organitzades i difícils de trobar de manera separada a la xarxa de publicacions a l’abast de la població mitjana, i no pas de cercles especialitzats.

Quins d’aquests textos triar? Quins llegir? En quin ordre? Amb qui poder discutir les conclusions o reflexions que ens provoquen, per tal de poder elaborar el nostre punt de vista personal?

La major dels textos polítics estan fets amb un llenguatge molt tècnic que incapacita a gran part de la població, i molt més a un jove, per a poder comprendre’ls. Estan totalment allunyats de la realitat quotidiana de les persones, destinats als cercles intel•lectuals i a exercir influència sobre els governants més que no pas a mobilitzar la població i exercitar el seu esperit crític per tal de poder defensar-se ells mateixos o als altres membres de la societat de les injustícies.

Realment poden solucionar els textos de cultura política les inquietuds d’un jove amb una cultura general limitada?


1.4. Mètode de treball

Per elaborar el treball a partir d’un llibre de lectura sobre cultura política, ha calgut fer una lectura exhaustiva per comprendre les idees principals i fer un resum dels seus continguts. La manera de destriar les idees i de reorganitzar-les en forma de discurs al resum conforma el Treball de recerca en si mateix.
A més, per tal d’ampliar els coneixements, s’ha proposat una lectura general d’alguns llibres escrits per autors esmentats a l’obra de Santiago Ramentol, Teories del desconcert, com és el cas de Henry Kissinger.

Finalment, mitjançant aquest aprofundiment dels conceptes, i enllaçant amb les qüestions inicials de la Introducció, s’ha planejat una tasca de reflexió, elaborant d’uns petits assaigs de temes diversos.


1.5. Objectius de la lectura

L’objectiu d’aquesta investigació és principalment el d’informar-me per tal de poder construir un punt de vista general sobre el món a partir de les diferents teories polítiques, mínimament organitzades, d’autors de diverses ideologies, especialitats, països i sectors de la societat.

Així doncs, aquest llibre es converteix en una guia general per tal de dirigir les meves inquietuds cap a uns autors concrets, sobre els quals puc aprofundir segons els meus gustos personals en el futur.


1.6. Desenvolupament de la investigació

El plantejament del treball ha girat des del primer moment al voltant del llibre de Ramentol, però tot i així el tema en si mateix ha restat indefinit fins gairebé al final, amb l’elaboració del treball especulatiu. Així doncs, delimitar i concretar el tema ha estat una dificultat des del primer moment.

Al llarg del la lectura i resum del llibre hi ha hagut un important treball reflexiu en la mesura de que ha anat enllaçant les meves idees preconcebudes sobre molts aspectes amb les diferents explicacions dels diversos autors que les tractaven. D’aquesta manera ha destriat els conceptes que m’han semblat els principals, alhora que també m’han semblant transcendents per el desenvolupament del treball especulatiu posterior. També he anat anotant les referències que després em podrien ser d’utilitat per tal de plantejar els temes de les meves reflexions. D’aquesta manera, el resum del llibre és els cos del treball d’investigació.

Alhora he intentat, en la mesura del que m’ha estat possible, ampliar els coneixements sobre alguns autors concrets mitjançant visites a diferents pàgines web extretes de cercadors dins la Xarxa, i també cercant tecnicismes a l’enciclopèdia. Així com també mitjançant lectures globals de llibres proporcionats pel tutor.

En l’elaboració del resum he trobat algunes dificultats lingüístiques en relació a la traducció del llibre, escrit en castellà, al català. És per això que he utilitzat diferents diccionaris i traductors interactius de la Xarxa, que m’han facilitat aquesta tasca.

Finalment, la part especulativa del treball ha estat la més interessant i alhora també la més complicada de realitzar. La gran quantitat de referències assenyalades als marges del llibre ha fet impossible la tasca d’aprofundir-les totes, i ha calgut fer una tria. Un cop feta, també ha calgut marcar uns límits en les divagacions posteriors per tal de no sortir massa del tema del treball, ja de per sí poc concret.

La feina realitzada durant les vacances d’estiu m’ha ajudat molt a l’hora de compatibilitzar el treball amb el primer trimestre però, tot i això, la llarga extensió d’aquest i el fet de que ha estat elaborat per una sola persona ha exigit una gran dedicació per part meva, tant en la tasca reflexiva i divulgativa com en la mecànica a l’hora de traduir i redactar el resum.




2. COS DEL TREBALL DE RECERCA

2.1 Resum del llibre


El treball gira al voltant del llibre titulat Teorias del desconcierto de Santiago Ramentol. El cos del treball de recerca consta de dos apartats generals: el resum del llibre en si mateix i la part especulativa que la segueix.

El text està organitzat en sis capítols que conserven els seus títols originals, traduïts al català. Com que el llibre està escrit en un llenguatge periodístic, més divulgatiu i amè, l’acotació temàtica és dificultosa. Així doncs, dins de cada un dels capítols, i seguint també l’estructura del llibre, hi ha diferents apartats. Aquest cop, però, s’han canviat alguns dels títols perquè els originals són literaris i poc clars, i calien uns de més objectius en concordança amb el caràcter d’un resum. A més, hi ha afegits una sèrie de subapartats, per tal de fragmentar encara més clarament cada un dels temes dins el fil narratiu de l’obra. Al costat de cada un dels capítols, apartats i subapartats, hi ha acotades les pàgines a les que corresponen per tal de facilitar l’ubicació dins el llibre.

Cada un d’aquests capítols correspon, a grans trets, amb una visió del món. Dins de cada un apareixen una sèrie d’autors que tracten un mateix tema amb més o menys diversitat. Ramentol enllaça un i altre, elaborant alhora comparacions i interconexions entre ells. I això ho fa mitjançant preguntes retòriques que troben resposta amb l’autor següent. No és fins al darrer capítol que dóna la seva pròpia opinió sobre aquests temes.




Introducció. EL TEMPS ACCELERAT I LA INCERTESA HUMANA DAVANT LA SEVA INCAPACITAT PER CONTROLAR-LO.
(Pàg. 11 a la 36)



Instal•lats en el limitat i imprecís mirador de la nostra vida quotidiana, observem com el panorama canvia per l'acceleració del coneixement, el progrés de la ciència i l'enorme desenvolupament de la tecnologia. Sentim el vertigen del temps i de vegades lamentem la nostra pròpia impotència. I allò que avui sembla inalterable i fins i tot necessari, demà pot ser dubtós, inestable o superflu. Es produeixen molts canvis, però no endevinem cap a on i si són en direcció correcta.

Abans de parlar del passat, del present i del futur, cal determinar les fronteres del temps. El concepte del temps és fràgil i inestable. Els grecs ja tenien dues nocions del temps: una relacionada amb el pas de la vida i altra amb l'eternitat. Consideraven que el temps era la mesura d'una successió d'esdeveniments, fenòmens i successos en relació amb la consciència del present, en harmonia amb el passat i amb un nexe més o menys llunyà en el futur. Avui se sap que el temps és una de les quatre coordenades observables d'un conjunt continu que els físics teòrics denominen espai-temps. La fletxa del temps sempre assenyala cap a davant. Albert Einstein va descobrir que la dimensió del temps era relativa als sistemes de referència que s'emprin.

La sensació del temps accelerat afecta molt a la societat. Augmenta el risc global, atès que les persones podrien ser incapaces d'assimilar els avanços, i podria augmentar la incertesa. Es preveu que si no es canvien els models es produirà una ruptura; l'ésser humà ja no dominaria el temps accelerat.

Però és possible domesticar el temps i controlar el ritme del canvi? Dominar el passat, present i futur, conèixer la complexitat, és una tasca impossible. Res del que passa té una sola causa. Del passat hi ha minucioses anàlisis basades en abundants documents, del present es creen infinits testimonis i dipòsits, però del futur no hi ha res definitiu. Llavors, sembla que ens desplacem d'un món de certeses a un món de probabilitats, fundant la ciència de la complexitat, on les fluctuacions locals podien tenir un gran paper en el futur. Així, la incertesa resol en part el problema, superant els límits de la vella metafísica.

Els científics i pensadors actuals usen potents eines d'anàlisis de la realitat i d'obtenció de coneixements, arribant a predir no tan sols els canvis previsibles i suaus, sinó també els canvis sobtats. I ara sabem que el demà és més complex i inesperat del que creien els prospectius del segle XX. Han canviat molts conceptes: la sort, associada amb l'atzar, s'ha substituït per una idea de racionalitat que ja no té per què anar associada a certeses.

Així, el gran somni de la prospectiva actual és el d'abordar el futur tal com ho fa la història, amb ambició integral. Però hi ha dos greus obstacles: la impossibilitat de conèixer totes les variables i la dificultat per a dominar el ritme del pas del temps.


Conflictes entre civilitzacions (Pàg. 18 a la 25)

La història recent és una mostra de la incapacitat humana per a domesticar i dictar el demà. El món occidental va anunciar durant dècades la derrota del comunisme enfront del capitalisme, però la caiguda de la Unió Soviètica va agafar a tots desprevinguts. La guerra freda havia sumit al món en una llarga etapa bipolar d'equilibri i linealitat, d'equilibri delicat. El segle XX ha estat el més salvatgement cruel de tota la història de la humanitat: dues guerres mundials, nazisme, feixisme, stalinisme, etc. Amb la caiguda del comunisme milions de morts van quedar diluïts en un mar ideològic, i es va confondre erròniament democràcia i capitalisme.

Quines serien les condicions de seguretat en un món immens en grans processos de canvis? Calia redefinir els límits de la confrontació internacional. A partir de llavors els conflictes serien, fonamentalment, entre civilitzacions.

Es va començar a parlar de crisis, al•legant que s'havien perdut les referències i s'estava buscant un sentit, buscant una vegada més les causes. Es va parlar de xoc d'integrismes, que la causa era un problema tradicional i permanent com les creixents desigualtats entre les societats i en el seu propi interior, així com una deshumanització del món. Però després del 11 de setembre de 2001 es va produir un reforç del conservadorisme radical i de la burocràcia, alimentats per la por global, una por que va afectar des de la vida quotidiana les relacions internacionals, reforçant l'exclusió dels països del tercer món i les mesures de seguretat, constituint també la violació d'alguns drets dels individus per part de països com EUA, que no va acceptar l'autoritat del Tribunal Penal Internacional.

Els Estats Units tenen un nacionalisme amb un fort caràcter messiànic, destinat a salvar a la humanitat de les amenaces del mal i a defensar els valors de la civilització occidental. Idealisme? Valors? No, tan sols el vell instint de supervivència de les societats més poderoses, amb l'objectiu que tot segueixi més o menys igual.


Els motors del canvi (Pàg. 25 a la 29)


Manuel Castells diu que hi ha tres grans processos independents que actuen com a motors del canvi: la revolució de les tecnologies de la informació, les crisis econòmiques i les seves reestructuracions, i finalment el naixement de moviments socials innovadors.

La revolució de les tecnologies de la comunicació és un dels casos més evidents de l'acceleració del ritme del temps, i té el seu màxim exponent amb Internet a la dècada de 1990. Ja feia temps que s'havien situat les comunicacions en el centre de l'horitzó, passant d'una economia de producció d'articles a una economia basada en la informació, on la gestió, la qualitat i la velocitat de les comunicacions seran els factors clau de la competitivitat. Avui dia hi ha normatives per al desenvolupament de les comunicacions i projectes a escala global per a intercomunicar-nos plenament, així com infinitat d'aparells com antenes, satèl•lits, cables, sistemes mòbils, etc. La intel•ligència artificial havia abandonat els vells projectes d'intentar imitar i fins i tot superar la ment humana, per a centrar-se la seva atenció en la resposta als problemes pràctics que planteja la comunicació del futur. Però algunes d'aquestes noves tecnologies de la informació havien impulsat el procés globalitzador. I aquesta globalització, en el món ric, ha estat compatible amb la segregació i la individualització.

S'està creuant el llindar d'una gran revolució planetària? Totes les revolucions han desembocat en canvis fonamentals en el món de la comunicació, la diferència entre aquesta i les altres dues radicaria en el fet que ara la informació seria l'eix del canvi.


El laberint de la complexitat (Pàg. 29 a la 36)

No se sap què passarà demà, hi ha excessives variables complexes, així com massa amenaces, per a intentar aproximar un disseny. La desaparició de la guerra freda no ha significat la desaparició dels conflictes internacionals, ni tan sols la desaparició de l'amenaça nuclear. Infinitat de problemes i catàstrofes poden alterar radicalment els camins de la història; només faltava el terrorisme real i l'imaginat.

Tampoc se sap com serà l'estructura social que acollirà l’anomenada revolució de les comunicacions i els altres avanços de la tècnica i la tecnologia. Tots els canvis originen turbulències, intents de monopolització i de domini, fins i tot xocs dramàtics. Ja s'està assistint a una etapa de fragmentació social, basada en la inadaptació de les estructures i els sistemes, en la universalització dels fenòmens, els problemes i els conflictes. S'ha entrat en el laberint de la complexitat i no s'albira l'autèntica sortida, potser mai no es torni al món simple de la realitat sense matisos.

Però es pot preveure el futur? Es pot conèixer la complexitat? La complexitat és un problema fonamentalment filosòfic, però també matemàtic, físic, biològic i històric. Els científics donen voltes al problema, els matemàtics permeten amidar sistemes complexos (dinàmica caòtica, lògica difusa, fractals, estructures disipatives, sinergisme, teoria de les catàstrofes, etc.), i els informàtics confien en els ordinadors d'última generació, especialment en el camp de la intel•ligència artificial (sistemes experts, tractament del llenguatge, reconeixement del parla, visió artificial i comunicació en general). Encara s'està en la prehistòria d'aquestes propostes, però la suma d'esforços pot obrir, algun dia, la porta de la nova arquitectura per tal aproximar-se a la complexitat

Quines equacions seran capaces d'explicar la realitat profunda de la vida i la destinació de la societat? Quina llei ha permès passar de les partícules més elementals a un tros de matèria complexa com l'ésser humà? Els deterministes pensaven que si es coneixia el funcionament dels àtoms, es podria establir el comportament de les molècules; i si es dominava el món de les molècules, es podrien controlar totes les cadenes que formaven la matèria viva. I es podria arribar a preveure el futur de la humanitat? La teoria quàntica i el principi d’incertesa van demostrar que això era pura fantasia, ja que existien variables gairebé infinites. Quan ens referim al futur, cal advertir que es parteix de la impossibilitat d'abastar tota la complexitat.

Hem explicat que, en els sistemes complexos, l'experiència demostra que les anàlisis deterministes no compleixen totes les expectatives en els estudis de prospectiva social que presentin molts elements d'incertesa: com l'evolució de l'economia, els fenòmens polítics i socials, els fluixos comunicatius, etc. Els ordinadors, per potents que siguin, són incapaços d'oferir escenaris exactes i precisos.

La complexitat d'un sistema no s'explica solament per l'enorme quantitat d'elements que el conformen. Un sistema totalment interconnectat o gens interconnectat permetria anàlisis deterministes. El problema dels sistemes complexos és que hi ha punts interconnectats i altres que no ho estan, s'observen variables, interferències, canvis insospitats i petites variacions en les condicions inicials amb diferents direccions i intensitats, que tenen conseqüències imprevisibles. Els sistemes complexos no es poden resoldre mitjançant equacions lineals; la linealitat implica proporcionalitat, correspondència entre causa i efecte, mentre que les funcions no lineals estableixen relacions incongruents. Les equacions diferencials no lineals no tenen generalment solucions explícites.

El grau de mutabilitat de la societat actual i de la del futur fa que la no-linealitat sigui difícil de calcular. En realitat, i a curta distància, tant el present com el futur ofereixen aspecte d'un caos. La paraula caos no inclou inevitablement el concepte de desordre. Alguns experts sostenen que com més caòtic és un sistema més informació produeix, és la concepció del caos com un inesgotable oceà d'informació. Hi ha dos enfocaments per a l'anàlisi del caos: el primer diu que el caos no és allò que s'oposa a l'ordre, sinó justament el precursor de l'ordre, arribant a afirmar que un sistema ordenat suficientment complex com per a reflectir-se en ell mateix, no pot ser totalment ordenat, ha de contenir trets estranys i caòtics. El segon deia que dintre dels sistemes caòtics hi ha un ordre ocult, estructures perfectament codificades anomenades atractors estranys, tendències generals que poden emergir del caos.

Així doncs, els sistemes caòtics són impredictibles, encara que analitzables. Complexitat, ordre i caos. Por, desconcert i esperança. L'objectiu d'aquest llibre consisteix principalment a buscar les arrels del caos, de l'ordre, del desconcert i de la por. I a partir d'aquí, proposa explorar el futur. Examinem les propostes de pensadors contemporanis que han reflexionat sobre la societat del demà i el paper de la ciència i la tecnologia en el desenvolupament del futur.




Capítol 1. ELS NEOCONSERVADORS:
De Henry Kissinger a Condoleezza Rice: Paul Wolfowitz, Donald F. Runsfeld, Robert Kagan i altres. (Pàg. 37 a la 76)



Formació i trajectòria de Henry Kissinger (Pàg. 37 a la 52)

A la dècada dels vuitanta, a la Casa Blanca, s’elaborava l’Informe per al president, quatre exemplars de les anàlisi secretes fetes pels serveis d’intel•ligència sobre els esdeveniments mundials de les últimes vint-i-quatre hores. Un d’ells, el més gran, era resumit per Henry A. Kissinger qui s’encarregava de processar la màxima informació i utilitzar la més útil, per després donar-lo al president Richard Nixon. Kissinger s’havia convertit en el personatge clau a la presa de decisions a la ombra d’EUA i del món; ell analitzava i decidia la política exterior dels EUA i va ser el pare del globalisme imperial.

Kissinger era un professor universitari amb una mentalitat rígida i quadriculada. Va néixer a Fürth, Baviera, a Alemanya, el 1923. Com que el seu pare tenia antecedents jueus, van haver de fugir de l’Alemanya nazi i emigrar a Estats Units, però tot i que el seu pare i el seu germà van patir el terror antisemita, Kissinger deia que no recordava res d’aquella època, que no s’havia adonat de res del que havia passat. Patia llacunes selectives que eren la manera d’amagar el seu passat. Tot i així, la seva infància va quedar reflectida als seus escrits: por a les revolucions, al desordre, fatalisme de cara al futur, sentiment de soledat i sobretot la prepotència. A una entrevista amb la periodista Oriana Fallaci va dir que ell era com un cowboy que guia la caravana i va davant sol amb el seu cavall. Nixon es va enfadar, i Kissinger va negar haver-ho dit.

La metàfora de l’oest ha estat adient a la política internacionals d’Estats Units. Robert Kagan deia que estats units actua com un sheriff internacional autoproclamat però normalment benvingut que intenta imposar una mica de pau i justícia al que veu com un món sense llei, on cal destruir i dissuadir als malfactors, generalment a punta de pistola.

A la segona Guerra mundial Kissinger va servir a l’exèrcit de sergent com a professor d’història d’Europa i agent del contraespionatge. Alguns biògrafs han dit que va seguir a la nòmina dels serveis secrets a la seva etapa universitària.

Als quaranta-sis va aconseguir una beca per a estudiar a Harvard i va destacar pels seus anàlisi sobre política internacional i per investigacions sobre la història de la diplomàcia. Al principi va centrar l’interès en Immanuel Kant i G. W. F. Hegel, però també el van atraure les idees de Osward Spengler i A. R. Toynbee. Spengler era seguidor del pensament irracionalista, biologista i pragmàtic. Pensava que la història es podia comparar als organismes biològics perquè dins un procés que acaba en el desgast i la decadència, i va anunciar el triomf del realisme escèptic sobre el racionalisme optimista i romanticisme. Toynbee no tenia aquesta visió biologista amb un destí ineludible. Kissinger, però, no admetia la decadència i mort de les civilitzacions, pensava que l’ordre sempre superava al caos i que sempre es retornava a l’equilibri. Tampoc no estava d’acord amb la metafísica de Kant perquè donava poca importància al lliure albir, a la voluntat de l’ésser humà. Kissinger era més proper a Hegel, i creia en una història preordenada però sense un final establert. A cada època sorgia una civilització que transmetia l’esperit històric a la següent, el leadership, i aquest era Estats Units. En aquest aspecte, Kissinger donava molt poca importància a l’opinió dels ciutadans.

Pensava que la diplomàcia era una feina exclusiva a una elit selectiva i privilegiada. A la seva tesi doctoral va parlar d’un món restaurat, en el sentit de restablir l’ordre. Hi exposava el seu model d’acció diplomàtica, basada en un sistema de conferències: els assumptes internacionals no s’havien de resoldre a base de guerres o pactes entre sobirans, sinó a través de pocs homes que establien les regles del joc; negociar, utilitzar subtilment les amenaces, reconciliar interessos entre les grans potències.

Klemens Metternich-Winneburg, austríac d’origen renà, compte i després príncep, amb un joc diplomàtic tan complicat com brillant, va tenir un paper molt destacat a l’Europa del segle XIX. Es va oposar als principis revolucionaris de llibertat i del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Va defensar als sobirans absolutistes i va imposar el dret d’intervenció en aquells països en el que es produïssin moviments liberals o nacionalistes. Robert Steward Castlereagh, bescompte i segon marquès de Londonderry, com a ministres d’assumptes exteriors va construir i mantenir la gran aliança que va vèncer a Napoleó mitjançant una diplomàcia secreta amb tendència a mantenir un ordre equilibrat a Europa. Tant Metternich com Castlereagh van aparèixer a diversos articles de Kissinger, i van ser la base de la seva ideologia.

Kissinger admirava el realisme de Metternich; per a Kissinger, ser realista era, en el fons, com ser conservador. També la concepció del govern com un art, la capacitat de manipular el criteri dels altres i l’habilitat per a la matisació, que amb subtils diferències permetia arribar a conclusions raonables. També compartien el menyspreu pel poble i l’obsessió per l’ordre. En l’aplicació de les seves idees, Kissinger mai no va pretendre destruir el sistema soviètic. L’estabilitat era precisament aquest sistema de bipolaritat pastada.

Va aconseguir una plaça com a professor de Harvard, on va rebre la influència dels catedràtic William Yandel Eliot. Eliot el va recolzar per a fundar i dirigir el Seminari Internacional, a través del qual va conèixer a intel•lectuals, diplomàtics i figures polítiques nacionals i estrangeres. Cap a 1954, Kissinger va ser proposat per a dirigir la revista del Consell de Relacions Exteriors Foreign Affairs, la qual va ser la seva gran plataforma. Allà hi va conèixer a personatges amb capacitat de decisió política i econòmica, entre ells David Rockefeller.

La publicació de Armes nuclears i política internacional (ANPI) va ser un capítol significatiu en el desenvolupament intel•lectuals de Kissinger, que explica les accions de la guerra de Vietnam. Sostenia que les armes nuclears tàctiques podien frenar l’avenç del comunisme al món. Després va admetre en públic que s’havia equivocat, però Nixon i el general Alexander Haig defensaven en algun moment crític de Vietnam aquesta teoria. Però les grans potències van desestimar aquesta via per por a un possible holocaust.

Kissinger mai no pensava en els danys humans. Confiava sempre en que, després de qualsevol tipus de conflicte, sempre hi hauria una elit política i diplomàtica que negociaria la pau final. Pensava fins i tot que una guerra atòmica generalitzada podria ser suportable, donat que ell entenia que la humanitat recuperaria els nivells anteriors en un període no més enllà de vint anys. La teoria de l’hivern nuclear destrossaria aquesta visió. Kissinger rectificaria més endavant. Segons ell el concepte de guerra nuclear limitada, era la d’una sense un front definit, on el protagonisme recauria a petites unitats mòbils i amb gran autonomia, amb el recolzament fonamental de l’aviació.

Al seu llibre Armes nuclears i política internacional també exposava una de les doctrines adoptades pels sectors més conservadors dels EUA, rere el concepte de leadership: els interessos d’Estats Units estaven per sobre de tot, ni tan sols els aliats tenien veu o vot. I pels que no eren aliats, una política agressiva. Donald Runsfeld, Paul Wolfowitz i Condoleezza Rice, amb Jorge W. Bush, aplicarien més endavant el mateix criteri: el dret dels Estats units a definir i establir, de forma unilateral, els seus interessos vitals a qualsevol part del món, i a defensar-los sempre que ho consideri necessari, fins i tot amb l’ús de la força o les institucions internacionals. Runsfeld havia establert una filosofia fundacionalista que deia que un cop enderrocat el comunisme, la missió dels EUA era crear un nou sistema de relacions internacionals sota el seu domini. Kissinger aprovava aquestes idees, i va proposar que no es respectessin les sobiranies nacionals, i que estats units assumís sense complexos la direcció d’un imperi mundial.

La fundació Rockefeller va oferir a Kissinger la direcció sobre els estudis de política exterior respecte els aspectes militars de la seguretat internacional. A partir de llavors es va obsessionar amb el perill de que la Unió Soviètica avancés als Estats Units en ciència i tecnologia i els superés en capacitat de destrucció. La força militar soviètica, en sacrificar el sector civil en economia, creixia a un ritme superior al de els EUA. Així que va dissenyar el dret d’intervenció immediata amb forces capaces d’imposar la seva força amb discriminació i versatilitat. Runsfeld i Dick Cheney van establir en concepte de guerra peemtive (amb dret preferent) que era una guerra preventiva (prevemtive), una resposta bèl•lica total a un possible amenaça.

Arthur Schlesinger Jr., historiador, assessor de Kenedy i guanyador de dos premis Pulitzer, va ridiculitzar aquesta situació comparant-la amb la pel•lícula Minority Report per demostrar que la certeses sobre les prediccions és il•lusòria i que el futur sempre estava ple de sorpreses. També havia escrit un llibre contra l’enorme poder acumulat pels presidents davant el congrés i el pobles d’Estats Units.

Kissinger tampoc no estava totalment d’acord amb el concepte de guerra preventiva, perquè una solució militar oberta evitava el subtil joc diplomàtic i les intervencions secretes, molts més barates, senzilles i efectives.

Kissinger es va aproximar a la Casa Blanca de Kenedy com a consultor especial en matèria de política militar i seguretat, però no va destacar en aquesta tasca. Després d’un any, se’n va anar o el van fer fora. Llavors va visitar Europa i va insistir en la idea de la utilització d’armament nuclear tàctic com a resposta a una amenaça soviètica. Però els analistes de més pes va argumentar que la solució nuclear, per més limitada que fos, tan sols podia conduir a una guerra total.

El 1964, després que Kenedy fos assassinat i substituït per Lyndon B. Johnson, el Consell de Relacions Exteriors va encarregar a Kissinger un estudi sobre les causes de la desconfiança entre Estats Units i Europa. Partia de la base de que els EUA tenien el monopoli del poder però l’havien utilitzat malament o, el que es pitjor, no l’havien utilitzat. Y Europa no era una entitat, sinó un conjunt de diferents punts de vista. En el fons Kissinger tenia por a una Europa unida perquè podia esdevenir un competidor.

A finals de 1968, l’ambaixador a Vietnam va enviar a Kissinger a Saigón per analitzar la situació de Vietnam. En aquesta època va entrar al món de Nelson Rockefeller, i va ser un amor a primera vista.

Dividia el món en dos grans potències que el dominaven: Estats Units (líder d’Occident) i la Unió Soviètica. El seu article sobre Vietnam seria tot un programa polític que no trigaria massa a aplicar. Iniciava el seu estudi a partir del fracàs de les operacions desenvolupades fins aleshores; deia que s’havia aplicat una estratègia tradicional a un problema diferent. Kissinger volia compatibilitzar la màxima destrucció, fins un grau insuportable, amb les negociacions. L’objectiu final seria la retirada gradual de les forces estrangeres i la promoció d’un acord polític entre les forces combatents a Vietnam del Sud. Proposava la convocatòria d’una conferència quatripartita i després una conferència internacional per a garantir l’acord.

Rockefeller va incorporar aquesta proposta al seu programa electoral. Quan va presentar la seva candidatura per a la nominació republicana, Kissinger va ser el seu conseller en política internacional, però Rockefeller va ser derrotat per Nixon.

El paper de Kissinger al govern nord-americà i a la política internacional (Pàg. 52 a la 59)

Kissinger havia menyspreat a Nixon i fins i tot l’havia maltractat verbalment. Nixon tampoc no havia amagat el seu odi cap els intel•lectuals, especialment els que provenien de Harvard. Però les successives derrotes el van convertir en un gran encaixador, i va veure en Kissinger el seu conseller ideal. Kissinger va ser de Seguretat Nacional entre 1969 i 1973, i secretari d’Estat fins 1977, quan va haver de marxar.

Es presentava a ell mateix com un intel•lectual fred, un professor que exercia provisionalment de polític, amb una concepció molt conservadora i deshumanitzada de les relacions internacionals i obsessionat en esquematitzar i simplificar els conflictes. Era un pragmàtic que mai no es deixava endur pels ideals. La seva visió moral del món era la de que tan sols era bo el que es podia fer realitat. Una de les característiques de la seva acció va ser la permanent contradicció entre la seva obra acadèmica racional i científica, molt acurada i sòlida, i la seva actuació política, sovint irreflexiva i feta amb precipitació. Kissinger defensava, com Metternich, que el poder havia de concentrar-se en poques persones. Pretenia construir una mena de gran aliança secreta que governés el món sense cap mena de control democràtic, basada fonamentalment en la diplomàcia secreta.

Durant la guerra freda, Kissinger va limitar la seva estratègia a l’enfrontament entre les dues grans potències de l’època: la Unió Soviètica i Estats Units; segons ell, un món equilibrat que estava totalment ordenat. Es va qualificar aquesta idea com a diplomàcia del terror, perquè admetia l’ús de la força i la promoció de les dictadures quan algun país pretenia sortir de la lògica del poder entre les dues grans potències militars.

Kissinger menyspreava les normes internacionals, i per això criticava la rigidesa de la burocràcia a les relacions exteriors, que impedia aplicar concepcions noves al marge de les ideologies; deia que hi havia massa complexitat en la presa de decisions. Ell establia tres tipus de societats: burocràtico-pragmàtiques (EUA i la resta de països desenvolupats), burocràtico-ideològiques (URSS i països comunistes) i les revolucionario-carismàtiques (països del Tercer Món que aprofiten la bipolaritat per exercir pressió sobre les grans potències). L’obsessió de Kissinger era posar una mica d’ordre en un món militarment bipolar però políticament multipolar. El seu lema era el d’un ordre internacional estable sota el lideratge dels Estats Units (leadership). S’havia de mantenir el linkage (enllaç) un sistema tancat amb quatre components: una pax americana, una visió oligopòlica del globalisme, una estratègia basada en l’utilització de la potència militar d’Estats Units, i una tàctica que basculés entre l’ús de la violència i la persuasió mitjançant el raonament. Aquest ordre havia de basar-se en els interessos de les grans potències. Ell deia que l’interès no és necessàriament amoral i que les conseqüències morals podien sorgir d’actes interessats, i que, per tant, els principis morals no poden condicional l’acció política; que l’acció política no es pot analitzar a trossos, sinó segons els resultats finals: aquesta norma es va anomenar realpolitik; intervencions amorals als conflictes. El 1973, Kissinger va obtenir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Le Duc Tho. Mai aquest premi no va estar tan desprestigiat. El dirigent nord-vietnamita el va rebutjar; Kissinger no.

Daniel Ellsberg, qui va facilitar els papers del pentàgon sobre Vietnam a la premsa, havia treballat amb Kissinger a Harvard, i va arribar a la conclusió que l’obra de Kissinger era mediocre ja què no tenia cap originalitat com a intel•lectual; tots els seus treballs eren extremadament derivatius. L’escàndol del cas Watergate també va esquitxar la figura de Kissinger, però se’n va sortir hàbilment evitant la sospita.

Cristopher Hitchens, deia al seu llibre Judici a Kissinger que aquest havia de comparèixer com a criminal de guerra davant el Tribunal Internacional de Justícia. L’acusava d’haver boicotejat les negociacions de Vietnam amb Johnson com a president per a beneficiar a un Nixon que llavors era candidat; la pau s’hauria pogut firmar el 1968 i no el 1973, evitant centenars de milers de víctimes. Kissinger va rebutjar el Tribunal Penal Internacional i es va mostrar contrari a que existís, llavors i al futur, qualsevol tipus d’instància judicial mundial. Ella mateix acceptava la possibilitat de que es cometessin errors per part de les administracions a les que havia servit, però es preguntava si els tribunals eren el lloc adient per a determinar el que va passar.

Durant la presidència de Ronald Reagan, Kissinger va tornar com a conseller de política exterior, amb mols menys poder, i finalment es va retirar als seus negocis privats. Va fundar l’empresa Kissinger & Associates, i avui en dia guanya molts diners assessorant a les grans empreses i cedint els seus contactes internacionals per a usos purament comercials, escriu articles als grans diaris d’Estats Units i figura com a pare dels membres dels govern de George Bush. En Bush va voler premiar-lo amb la presidència de la comissió investigadora del 11 de setembre. Al principi va dubtar, però després va considerar exagerades les exigències de transparència plantejades pel Congrés i va rebutjar l’oferta. Provablement es va retirar de l’escena per sempre. Va distribuir les seves memòries en tres volums, destinats a netejar una imatge èticament molt deteriorada i a justificar una actuació política amb dubtosos resultats. L’obra va rebre una munió de crítiques duríssimes. “Estic segur –va reconèixer Kissinger davant d’Oriana Fallaci- que quan deixi el meu càrrec enyoraré el poder”. I aquest podria ser el seu epitafi.


El globalisme imperial i els seus seguidors (Pàg. 59 a la 70)


Les idees de globalisme imperial de Kissinger van influir en molts intel•lectuals i polítics que després van ocupar àrees de poder a l’Administració nord-americana. El sots-secretari de Defensa Paul Wolfowitz, el vice-president Dick Cheney, el secretari de Defensa Donald H. Rumsfeld, l’assessora de Seguretat Nacional Condoleezza Rice i el mateix Jorge Bush, estaven vinculats als interessos del petroli. Tots ells defensaven l’intervenció unilateral nord-americana als conflictes militars i el no sotmetiment a les lleis internacionals en ens àmbits de la sobirania de Washington. I tots ells arribarien a alts càrrecs de poder on es prenien grans decisions.

Rera aquest quintet titular conservador, estava la resta de l’equip. Karl Rove, que va atribuir el cas Watergate a una conspiració de liberals i comunistes, va ser qui va ordenar a tots els candidats republicans a la renovació del Senat i la Camera de representants que basessin la seva campanya electoral en Iraq i el terrorisme, i que acusessin d’antipatriotes els demòcrates. Richard Pearl havia estat secretari de defensa de Ronald Reagan i era un radical bel•licista; era partidari de que Israel es desfés de Yasir Arafat i tornés a ocupar militarment Cisjordània i Gaza.

El cercle de reflexió de Bush (think tank) era l’elit del neoconservadurisme nord-americà, però hi havia dos vessants: la nova dreta (universitats de la costa Est, laica i liberal) i cristians fonamentalistes (dels cinturons bíblics del sud, protestants, amb l’objectiu d’imposar l’oració a les escoles i puritans). No concordaven massa, tan sols en política internacional.

Els antecedents d’aquesta nova dreta eren Allan Bloom, William Krsitol i Albert Wohlstetter. Hi havia algunes diferències amb Kissinger, però calia filar molt prim. Wohlstetter no estava d’acord amb la teoria de la destrucció mútua assegurada, era partidari d’acceptar desenvolupar guerres limitades amb armes nuclears tàctiques i armes intel•ligents de gran precisió. Preferia trencar els acords amb L’URSS i així desenvolupar la indústria armamentística. Kissinger no arribava a tant, però jugava amb els conceptes. Reagan els va aplicar amb l’inici de l’anomenada Guerra de les Galàxies.

La nova dreta dominava diversos medis de comunicació i ocupava alts càrrecs en instituts d’investigació, era globalista, partidària de la presència hegemònica nord-americana al món i abominava de l’estat del benestar.

Els atemptats del 11 de setembre van significar un fort canvi estratègic per a tots ells; havia tornat la por. S’havia de respondre al setge contra el món lliure amb una nova geometria que dividia el món en bons i dolents (eix del mal). La gestió de la por s’havia d’iniciar amb un control social més estricte, amb una vigilància permanent davant l’amenaça dels diferents. Condoleezza Rice havia descrit aquesta estratègia “no abraçar la vulnerabilitat com una mena de causa moral”.

Aquesta estratègia de la por va buscar frases que impactessin a tots els sectors socials. Es va buscar un nom adequat al conflicte. Eliot Cohen, conseller estratègic de Rumsfeld, va proposar parlar de quarta guerra mundial, perquè la tercera la va guanyar Estats Units contra el comunisme. El president Bush fins i tot va parlar de Creuada, però va haver de rectificar. Davant aquesta preferència per la guerra, les arts diplomàtiques desapareixien. Abans de l’amenaça terrorista, la mateixa Rice havia advertit del perill que significava la nova Rússia per als interessos dels EUA per tal de seguir amb la política de seguretat i la carrera d’armament. Era una seguidora de Kissinger, deia els mateixos arguments tres dècades després.

Però quin era el destí d’aquest imperi global profundament nacionalista? Tancar-se a l’uniteralisme excloent i no compartir el poder planetari? Llavors, tot i que ara segueixi tenint el lideratge mundial, podria ser el començament de la caiguda.

Antoni Negri i Michael Hardt creien que s’havia de parlar d’un nou tipus d’imperialisme més difús, sense territori ni centre visibles, que establia un nou ordre mundial. Philip Bobbitt i Michael Howard havien escrit que l’Estat-mercat havia estat substituït per l’estat nació, i algú (EUA) havia d’estar disposat a defensar aquest nou ordre fins i tot amb la força. Emmanuel Told pensava que no es podia parlar d’un imperialisme tancat en ell mateix que actuava sense consens i de forma aïllada, ja que estats units depenia molt més de la resta de països que els altres imperis de la història. El politòleg nord-americà Charles A. Kupchan anunciava un xoc de civilitzacions entre Estats Units i Europa.

Collin Powell, secretari de Defensa, va obligar al govern Bush a prendre la via intermitja entre un unilateralisme perillós i un col•laboracionisme suïcida. Washington podia actuar militarment sol, però no políticament. Els més conservadors van dir que les idees de Powell eren una trampa, i hi va haver problemes amb Condoleezza Rice, tot i que ella ho va desmentir.

Robert Kagan, al seu llibre Poder i debilitat, acusava a Europa d’adoptar una actitud còmoda a les relacions internacionals: mentre Estats Units gastava diners per defensar el Vell Continent contra l’amenaça soviètica, els europeus s’entretenien a construir la seva societat del benestar. Donald Rumsfeld parlava despectivament de “la vella Europa”, i el filòsof francès André Glucksman veia una Europa dividida entre els que consideraven a Bush com a principal enemic i els que creien que era Sadam Husein.

Kissinger havia dit que Estats Units gaudia d’una preeminència no igualada ni tan sols pels gran imperis passats, i Condoleezza Rice estava d’acord. Rice deia que hi havia una tendència a substituir el concepte d’interès nacional pel d’interessos humanitaris o interessos de la comunitat internacional, que la convicció de que Estats Units exerceix legítimament el poder tan sols quan ho fa en nom d’alguna cosa o d’algú més tenia profundes arrels en Wilson i indicis al govern de Clinton, i que tot i que no hi ha res dolent en fer alguna cosa que beneficiï a tota la humanitat, és una cosa secundària.

Oficialment, els interessos eren la lluita contra el terror i contra les armes de destrucció massiva en mans de països irresponsables. Per tant, si no hi havia armes, no hi havia guerra. Però Al Jamani, ex ministre d’Aràbia Saudí, després de criticar Sadam Husein, va assenyalar un interès més productiu i rentable: el petroli. Georges Friedman, president d’una empresa d’anàlisi de política internacional va dir que les armes de destrucció massiva eren la raó per a la guerra, però no la seva raó. Jefrey D. Sachs va presentar un informe on deia que Iraq era essencial per al subministrament des d’Orient Pròxim (tenia les segones reserves més grans del món) i per motius econòmics Estats Units no podia permetre que Sadam Husein desenvolupés aquesta riquesa.

Estats Units es trobava cada cop més sol. Emmanuel Told havia dit que Estats Units s’havia adonat que no podia prescindir del món. Powell no anava massa lluny: aisllatcionisme no, intervencionisme sí. Kennedy pensava que els grans imperis sempre havien tingut molts enemics que combatre i molts problemes que resoldre, i Estats Units també estava abocat a combatre múltiples enemics: Iraq, Iran, Corea del Nord i els nous terrorismes. Al final es preguntava si es podria sortir d’aquests malabarismes estratègics mundials, i la resposta era que no. Edward Gibbon havia advertit que els imperis prevalien si no intenten traspassar les fronteres del que és possible; Roma va conquerir el món en defensa pròpia.

Havia agafat Estats Units aquest camí? No se sap, perquè tampoc no havia creat una base intel•lectual sòlida que permetés veure cap a on anaven. Bob Woodward, deduïa l’existència d’una potent màquina de guerra amb una economia sòlida, però conduïda per personatges mediocres i d’idees simples. El mateix Bush va confessar que ell actuava visceralment. I així es va fer el concepte de eix del mal, provinent d’un dels redactors dels seus discursos. Per evitar la concentració de països islàmics i la sensació de Creuada cristiana, també va entrar Corea del Nord.


Naixement i declivi del somni americà (Pàg. 70 a la 76)


Era Estats Units realment un imperi?

Michael Ignatieff pensava que no, i pretenia que deixés de ser una república per convertir-se en un. Si suposem que sí que ho era, llavors era un imperi en decadència, tal com deia Gibbon?
Immanuel Wallerstein va insistir en un debilitament progressiu d’Estats Units com a potència planetària, perquè els factors polítics, econòmics i militars que van provocar la seva hegemonia són els que provocaran el seu enfonsament.
Kenneth Galbraith i Noam Chomsky ho corroboraven, Galbraith deia que era l’economia nord-americana i no pas la seva posició militar la que estava en declivi, i que una política econòmica d’alt consum i baixa inversió havia deteriorat la seva competitivitat.
La pujada va començar quan Estats Units i Alemanya es van aprofitar de la crisi de l’economia britànica per tal d’ocupar progressivament les quotes del mercat mundial. Wallerstein deia que els dos grans conflictes del segle XX van ser una sola guerra de trenta anys entre Estats Units i Alemanya, amb períodes de pau i crisis locals. La competició va adquirir caràcter ideològic amb la pujada del nazisme a Alemanya. Estats Units va sortir indemne de la catàstrofe i Europa no. Després va arribar l’equilibri del terror amb la URSS. Washington va destinar molts diners per a la reconstrucció d’Europa i Japó per tal que tornessin a tenir la capacitat de consumir els productes nord-americans que es produïen. Però Wallerstein deia que aquest èxit dels EUA després de les guerres portava el germen del seu declivi, ja que és una potència sense autèntic poder, un líder mundial a qui ningú respecte i segueix, un país que navega enmig un caos planetari i que és incapaç de dominar.

Vietnam va ser un retrocés en el seu statu quo i un autèntic forat pressupostari. A més, els moviments del 68 van desesestabilitzar la presència hegemònica del liberalisme centrista com a proposta ideològica mundial legítima. Estats Units no havia tingut res a veure amb la caiguda del comunisme, i tan sols hi havia assistit desconcertat sense resposta. Encara més, Wallerstein sostenia que la caiguda del comunisme significava també la caiguda del liberalisme, ja que feia desaparèixer la justificació de la ideologia de la hegemonia nord-americana.

Els atemptats havien trencat la potència d’Estats Units i havien consolidat el poder dels falcons a Washington. Els falcons eren els que pensaven que Estats Units s’havia de comportar com una potència imperial per dues raons: perquè ningú no els diria res i perquè sinó el món els marginaria. Però Wallerstein creia que la caiguda arribaria pel desprestigi moral i de l’economia; mentre estats units potenciava el desenvolupament de la tecnologia militar, els competidors es centraven en una tecnologia d’utilitat social. El mateix Mijaïl Gorbachov es preguntava quina necessitat tenia Estats Units d’iniciar una nova carrera armamentística. Ni tan sols Donald Rumsfeld ho sabia, deia que el desafiament a aquest nou segle es protegir la seva nació contra allò que és desconegut, que no se sap, que no es veu, inesperat, i que calia acceptar riscos i provar coses noves per tal de dissuadir i vèncer als enemics que encara no han arribat; tota una confessió pública de paranoia.

Erich Fromm, psicoanalista i filòsof nord-americà d’origen alemany, va dir que tota aquesta paranoia derivava en una tendència aïllacionista, i que els mecanismes de projecció a les relacions internacionals ho feien en acusar als demés dels problemes propis i dividir el món en bons i dolents. Tot això es tradueix en idees simples i clares, que projecten la seguretat de bon rendiment polític, i que poden desembocar a comportaments fascistes. Gorbachov acusava als governants de Washington de carregar l’atmosfera de pors injustificades, i Wallerstein deia que els falcons ultraconservadors enfonsarien Amèrica i de retruc perjudicarien la resta del món.

Philip Winsor enllaçava amb Wallerstein quan deia que Estats Units ja no governava, degut a que un grup de potències menors havien recuperat la llibertat d’acció i a que la guerra s’havia democratitzat, que estava a l’abast de tothom. Ja no hi havia superpotències, el poder s’havia diluït, tan sols quedava confusió i falta de sentit.

Però el declivi també tenia un flanc ideològic, ja que a força d’utilitzar la seva influència, sobretot militar, els EUA havia originat malestars i ressentiments creixents, acusant Washington de passar per alt el paper dels valors, sobretot dels drets humans i de promoció de les democràcies.

Javier Solana va respondre als unilateralistes amb les paraules de Tucídides fent referència als atenesos: “La present prosperitat havia convençut (...) que res no se’ls podria resistir i que podrien aconseguir allò impossible i impracticable per igual, sense importar que ho fessin amb medis generosos o inadequats. La raó per això va ser el seu extraordinari èxit, que els va fer confondre la seva força amb les seves esperances”, i Solana va acabar dient que “El preu de la grandesa és la responsabilitat”.

Norman Mailer va dir que Estats Units era l’Imperi Romà del segle XXI, un imperi que provocava rebuig. Recordava que, l’any 2003, quan el diari Time va preguntar a Internet quin país representava més perill per a la pau mundial, un 84% dels vots havien dit que era Estats Units, per davant de Corea del Nord i Iraq. Jorge W. Bush es va defensar dient que no es poden solucionar els problemes tan sols amb paraules, que tan sols podia guiar-se pel seu instint, que era el producte de l’època de Vietnam. Era un missatge pels vells multilateralistes desocupats.




Capítol 2. TERCERES VIES:
De Zbigniew Brzezinski a Anthony Giddens: Samuel Huntington, Cyrus Vance, Walter Mondale, Andrew Young, Arthur Schlesinger, Robert B. Reich, Jacques Attali i altres. (Pàg. 77 a la 127)


Formació i biografia de Zbigniew Brzezinski
(Pàg. 77 a la 79)

Des del punt de vista intel•lectual, Brzezinski era superior a Kissinger. El seu ventall de preocupacions era més ampli i la seva formació més diversificada, amb una idea de la veritat molt més relativa, i tot això va provocar episodis d’enveges. Brzezinski sempre començava els discursos admetent la dificultat d’analitzar un món cada cop més complex, mètode que indignava a Kissinger. També va influir molt en el desenvolupament de les relacions internacionals, tot i que no va ser tan conegut. Va dissenyar el globalisme trilateral.

Zbigniew Brzezinski no era nord-americà d’origen. Havia nascut a Varsòvia el 1928, i havia vingut a Estats Units el 1953; va adoptar la nacionalitat nord-americana el 1958. Va ser fundador i secretari general de la Comissió Trilateral i conseller de Seguretat Nacional amb Jimmy Carter, tot i que ja havia col•laborat amb diverses administracions. Mai no va aconseguir la Secretaria d’Estat.

Ordenava el seu pensament al voltant de tres eixos bàsics: el pas d’una societat industrial a una posindustrial, el fracàs del sistema comunista i la societat globalitzada i sense fronteres. En un principi preveia la desaparició de les fronteres entre política interna i internacional, i anunciava el predomini d’un sistema amb característiques globals, també en l’economia i les ideologies. Advertia sobre la progressiva desaparició dels Estat-nació i la formació de sistemes més amplis de cooperació amb noves lleialtats. A causa d’això, el dilema Europeu era problemàtic, però el cas d’Estats Units no, perquè era un país immens, i com que reunia tots els recursos es possible que mantingués l’estatu de gran potència.
Brzezinski deia, com Manuel Castells, que la globalització no era incompatible amb la fragmentació de les relacions internacionals.


La nova societat tecnotrònica (Pàg. 80 a la 87)

Brzezinski sostenia que en un futur els factors que influirien sobre les persones i les societats serien la ciència i la tecnologia. S’arribaria a una societat tecnològica governada per l’electrònica, una societat tecnotrònica on el coneixement científic no tal sols augmentaria la producció, sinó que influiria en tots els aspectes de la vida. S’impartirien estudis avançats per a tothom, en un programa d’actualització permanent, i la ciència s’aplicaria en la millora de les condicions humanes. Posteriorment Brzezinski expressava preocupació pel futur de la humanitat, i es preguntava si els éssers humans aprofitarien les opcions que donaven els avenços científics i tecnològics. El fet que aquestes opcions existissin no produïa més felicitat i autoestima a la gent, ja que l’ésser humà sempre havia tingut el desig de comprendre el seu origen, conèixer el seu destí i entendre el seu entorn. Brzezinski agafava moltes idees de Hegel: la història humana era una crònica del seu camí cap a l’emancipació, la llibertat i la igualtat. I les religions van ser les que van ajudar a fundar aquest sentiment universal, la concepció d’una igualtat sobrenatural, més enllà dels límits de la vida física. Brzezinski apel•lava a un retrobament entre allò material i allò espiritual, i postulava un humanisme racional i internacionalista.

Deia que en una etapa de transició convergien tot tipus de societats, i això derivava en el caos i el desordre, no excloïa que es produïssin crisis. La creació d’una xarxa de coneixement global permetria la integració i agrupació de coneixements, es formarien elits internacionals amb un idioma específic, i tot això podria provocar conflictes entre aquestes elits cosmopolites i les masses mobilitzades per interessos nacionals o per líders nacionalistes. A la societat tecnotrònica la mà d’obra industrial es traslladaria als serveis. L’automatització i la cibernètica substituirien les persones. La televisió crearia una mena de sistema nerviós global. La societat estaria més preocupada per la mobilitat laboral, el naixement i mort de les especialitats, la velocitat als canvis, l’oci i l’obtenció de beneficis que no pas per l’ocupació o desocupació (aquí no va encertar). El coneixement seria accessible a escala mundial i un instrument de poder, i l’educació seria universal. Brzezinski va ser un dels pares de la idea de societat de la informació. Les comunicacions estimularien les respostes socials dinàmiques i canviants, i les respostes tancades construïdes a traves d’ideologies es declinarien. Les masses participarien de debò als conflictes polítics, i la investigació per a fins humans i millora de la qualitat de vida serien un imperatiu moral. Tot i que acceptava que el Tercer Món seguiria sent marginat, va anunciar la fi de les epidèmies i les fams el 1985. No va encertar gaire. En aquestes societats les classes dirigents canviarien, serien les elits intel•lectuals adquiririen poder a traves del coneixement. Les universitats consolidarien el seu paper des de dins la societat com a reserves de pensadors.

L’efecte acumulatiu de la societat tecnotrònica podria marcar l’inici d’una comunitat global, o també fragmentar la humanitat en petites comunitats; caldria un equilibri entre l’internacionalisme i aquestes noves comunitats, que no tenien per que ser les mateixes que els vells estats. L’amenaça del caos provenia de les contradiccions; aquesta societat també era desconcertant i indeterminada, però alhora es crearia una consciència global sobre els problemes bàsics de la humanitat.

El globalisme trilateral (Pàg. 83 a la 87)

Brzezinski, a la seva etapa com a professor, va comparar el globalisme imperial font el globalisme trilateral. Proposava que si els EUA, Europa i Japó, en igualtat de condicions, apostessin per les noves tecnologies, la Unió Soviètica no podria amollar-se a aquesta revolució tecnològica i, per tant, l’amenaça de la URSS no era ideològica sinó militar. Brzezinski creia que calia cooperar amb la Unió Soviètica en activitats científiques i culturals, perquè l’obertura perjudicaria la seva burocràcia. També anunciava una pèrdua d’influència de l’URSS i d’Estats Units sobre el món, i preveia l’atracció d’Europa de l’Est cap a les llibertats i el progrés de l’Oest. Va encertar.

Respecte la resta del món, Brzezinski era sorprenent fins i tot entre els sectors liberals, perquè deia que les transformacions que es produïen a diversos països pobres no eren una amenaça i que no hi havia justificació per intervencions militars directes.

El 1977, quan ja era conseller de Seguretat Nacional amb Carter, i davant la pregunta de quina seria la resposta del govern nord-americà si els partits eurocomunistes arribaven al poder a Europa, Brzezinski va respondre que seria una tonteria intervenir directament en els assumptes interns d’altres països perquè podrien convertir als partits eurocomunistes en símbol de la identitat nacional. A més, deia que si arribaven al poder i respectessin les normes democràtiques, no hi hauria cap intervenció secreta dels EUA per desestabilitzar aquests règims. Això xocava totalment amb l’anomenat factor K (de Kissinger), la secreta decisió que impedia (com fos) l’arribada al poder dels comunistes a Occident. A més, Brzezinski pensava que tenir relacions de poder amb Amèrica Llatina tan sols conduiria al fracàs, s’havien d’establir relacions d’igualtat i destinar més ajuda per al seu desenvolupament. També pensava que Estats Units havia de dur una actitud menys polititzada en les relacions comercials i en ajudes a l’estranger, s’havia de revisar el concepte de seguretat internacional i disposar l’exèrcit tan sols en zones estratègiques. A Brzezinski li interessava la zona continental euroasiàtica, ja que tenia gran part de la població i dels recursos de la Terra. Era partidari d’una Unió Europea forta i propera al model americà, però es mostrava més prudent amb Rússia. Admetia la complexitat de Xina i deia que se l’havia d’acceptar tal com era, sempre que no posés en perill els interessos globals. Defensava la necessitat que Estats Units compartís el seu poder amb altres potències emergents, sobretot Europa.

Des del punt de vista polític, l’obra de Brzezinski girava entorn del triomf de la democràcia sobre tots els tipus de dictadures, com després farien altres autors com Samuel Hutington i Francis Fukuyama. A la seva obra Poder polític, establia els eixos del que ell anomenava “humanisme racional”, que acceptava la diversitat cultural i econòmica al món i potenciava l’interès pels valors humans i socials. Al contrari que Kissinger, ell proposava la promoció i enfortiment de les democràcies primer als països d’òrbita occidental i després al món. L’organització social que ell defensava era una llibertat d’acció per a una lluita competitiva i franca que imposés el respecte a tots els drets i que estigués garantida per una constitució.


Brzezinski i l’universalisme anticomunista (Pàg. 88 a la 93)


Brzezinski feia una crítica severa i implacable al comunisme, però també reconeixia les aportacions positives de Karl Marx en els anàlisi de la societat. L’URSS podria haver-se convertit en un autèntic model social per a la solució dels dilemes de l’home, però Lenin i Stalin havien matat aquesta possibilitat; havia sacrificat la consagració a l’humanisme universal amb el nacionalisme rus del marxisme-leninisme.

El marxisme simplificava la realitat. La suposada necessitat de planificació i la dictadura del proletariat van permetre l’imposició de la voluntat de la burocràcia comunista. El creia que el responsable d’aquestes deformacions va ser Lenin, i el resultat va ser l’estancament tecnològic i econòmic.

Brzezinski havia estudiat a fons la realitat soviètica, i coincidia amb alguns antiestalinistes europeus com Jean-François Revel. Revel deia que el món evolucionava cap al socialisme, i que el seu principal obstacle no era el capitalisme sinó el comunisme. Coincidia amb Brzezinski en la idea d’una societat socialista i democràtica de caràcter planetari, i hi va predir la subordinació dels vells Estats nacionals. Estats Units, amb tots els defectes, era el far de la llibertat global, per això no entenia l’obsessió antiamericana tan estesa al món.

Brzezinski no trobava estrany que una política de glasmost (obertura informativa) fes caure els sistema; la innovació tecnològica, cultural i científica era incompatible amb l’estalinisme. Però ell no era anticomunista, de fet deia que el marxisme va contribuir a un esforç reflexiu per entendre el present i el passat, que va ser la millor manera d’explicar la realitat, que va infondre moralitat a la política, una crítica a les institucions antiquades, i havia obert l’internacionalisme a la gent en una època d’odis nacionalistes.

Perquè Brzezinski era, sobretot, internacionalista. I s’inclinava per l’herència cristiana que compatibilitzava el lliure albir amb l’igualtat. Comparava la cúria amb el Kremlin, perquè eren dos sistemes molt tancats. Però l’església va saber canviar, al menys llavors. En el moviment comunista, les pressions venien de la perifèria cap al centre. Però Brzezinski no va saber preveure el retrocés de l’església amb Joan Pau II. Brzezinski creia que el marxisme derivava de l’ètica judeocristiana, i tot i la critica al leninisme, es mostrava comprensiu amb les idees de Marx. El problema era quan aquest factor de progrés social i econòmic s’utilitzava per governar.

Tot i això, va arribar a sostenir que sense el comunisme, Rússia s’hagués convertit en una potència nacionalista i imperialista molt més perillosa per les relacions internacionals. Però el saldo era terrible: deu milions de ciutadans executats o morts en camps de concentració, i tot això per aconseguir una industrialització i un creixement que altres països van aconseguir amb molts menys costos socials.

¿Però podria la Unió Soviètica fer la revolució tecnotrònica? No, tan sols quan trenqués amb l’herència estalinista. I ell i Huntington ja ho havien previst a la seva obra Poder polític tres dècades abans de la caiguda. També van analitzar les teories sobre la convergència dels sistemes nord-americà i soviètic, i es van decidir per la defensa dels drets humans i la democràcia a tot el món. Més tard plantejaven eliminar les dictadures al món occidental, ajudar als partits democràtics i advertir als militars amb tendències intervencionistes que no tenien el recolzament de Washington. Suggerien enderrocar tota la feina que havia estat fent Kissinger.

Tan sols des d’aquesta coherència interna es podria criticar a l’URSS per no respectar els drets humans, per no respectar les llibertats bàsiques i per no impulsar reformes democràtiques. Això significava no acceptar l’existència de blocs inamovibles. L’impuls de l’innovació científica i tecnològica, la globalització de les comunicacions, de la cultura i els intercanvis econòmics, provocarien l’enfonsament del comunisme.

Brzezinski defensava el lideratge dels Estats Units, però d’una manera diferent a Kissinger. Com a centre de la revolució tecnològica, impulsaria un canvi constructiu basat en la investigació científica i tecnològica i en un humanisme racional capaç de compatibilitzar la llibertat amb la igualtat. Però alhora acceptava que Amèrica alimentava el materialisme i la vulgaritat, que mina les creences tradicionals sense substituir-les per unes altres, fet que provoca un efecte d’una Amèrica ambivalent.


La necessitat d’uns nous valors al món occidental (Pàg. 83 a la 102)


Va ser Samuel Huntington qui, el 4 de juliol de 1978, va fer una diferenciació clara entre els moralistes i els realistes en la política exterior nord-americana. Des de el final de la Segona Guerra Mundial, la introducció dels drets humans s’havia de veure com un intent de restablir cert equilibri en la política exterior del país, i el de reintroduir consideracions i principis morals que s’havien diluït durant la guerra freda. Segons ell, la moralitat era la base de l’eficàcia.

Al seu llibre Tercera Onada havia reflexionat sobre la capacitat d’expansió de la democràcia, i observava un tímid avanç en trenta països entre 1974 i 1990; la tercera onada era el procés de democratització mundial. La primera onada estava lligada a la creació d’Estats nacionals durant la revolució anglesa, la segona s’havia desenvolupat just després de la Segona Guerra Mundial i la tercera havia començat a Portugal amb la Revolució dels Clavells. Aquestes transicions trencaven els esquemes i la visió escleròtica de l’escena internacional de Kissinger, i Huntington, en canvi, considerava aquests canvis molt positius.

Per a Brzezinski les noves democràcies eren una manifestació del triomf de l’humanisme racional, que subratllava la diversitat i la igualtat s’aconseguia amb l’obertura del coneixement i l’educació.

Però la historia no havia seguit aquest camí, i Brzezinski tornaria a analitzar el nou ordre després del comunisme, a la vigília del segle XXI, com una mena d’auditoria sobre les seves previsions. Assenyalava la fragmentació creixent del planeta: la desunió europea, situació explosiva a països islàmics, augment de la diferència entre països rics i pobres i de l’inestabilitat política als antics satèl•lits de l’URSS. Advertia també sobre el declivi dels valors d’Occident sense solucions de recanvi, i també sobre el creixement de grans zones en situació de mera supervivència.

Jacques Attali, economista francès i intel•lectual polifacètic, també havia advertit sobre el caos. Aplicava la teoria de la informació a la política i a la economia, basant-se en els conceptes d’ordre i soroll. Quan intervenia el soroll (allò dolent) generava un desordre, però també podia crear un nou ordre. Per això la crisi no era ni bona ni dolenta, era un estat permanent sense el que res avançaria. Se sentia atret pel passat per trobar sentit al futur; creia que es podia fer prospectiva barrejant ciència i historia. Observava dos grans blocs de poder: Japó al Pacífic i Europa a l’Atlàntic, i presentava un futur ple de contradiccions.

Brzezinski afirmava, en contra de Fukuyama, que la historia no s’havia acabat, sinó que s’havia comprimit, i el signe clar era la discontinuïtat. Si Estats Units no restablia la centralitat d’alguns valors morals, el seu domini s’acabaria. Aquests valors s’havien de basar en cinc principis: definir els límits entre els interessos interns i externs, compatibilitzar les aspiracions individuals i les necessitats socials, buscar un equilibri entre riquesa nacional i pobresa global, combatre l’alteració irresponsable de l’ambient físic i humà, y assumir activament la defensa del patrimoni natural i de l’autenticitat de la identitat humana.

Arthur Schlesinger era un dels grans pares del liberalisme (progressisme) nord-americà. Va escriure un article sobre la guerra preventiva que va fer mal als conservadors, en que comparava Iraq amb l’atac preventiu dels japonesos a Pearl Harbor. Deia que la guerra preventiva es basava en la presumpció il•lusòria de que es podia preveure amb certesa el que passaria. La seva carrera li havia ensenyat que el futur estava ple de sorpreses i es burlava de totes les certeses. Deia que la guerra preventiva era il•legítima i immoral.

Jimmy Carter havia publicat un brillant article el 2002 en que acusava als neoconservadors d’ignorar la lluita pels drets humans i d’introduir el nou argument dels interessos espuris. No hi havia cap punt de convergència entre Brzezinski i Kissinger, igual que tampoc n’hi havia cap entre Bush i Carter; està pendent un anàlisi comparatiu dels seus respectius treballs intel•lectuals.

Els diari New York Post s’havia mostrat contrari a tot allò que representava Jimmy Carter, que no responia als perfils que demanava l’enorme poder conservador nord-americà. Carter tenia una obsessió que alterava als sectors més ultradretans nord-americans, i era que Estats Units defensés els drets humans arreu del món.

Andrew Young acabava d’admetre que a les presons d’Estats Units hi havia presos polítics, no per les seves opinions, però sí per ser pobres. Un parlamentari conservador va arribar a dir que els pobres no representaven el poble americà. Els dirigents republicans agitaven pancartes demanant el retorn de Nixon, i ell va dir que Carter havia perdut tant de terreny que els republicans estaven en la millor disposició per a tornar amb força a les següents eleccions presidencials de 1980. Per un cap va encertar; i a Moscou es fregaven les mans. Carter sempre havia estat un estrany a la Casa Blanca, i hi va haver qui va dir que l’únic balanç positiu va ser que durant el seu mandat no havia mort cap soldat americà. Reagan va guanyar amb molta diferència.

S’ha d’esperar que la distància demostri que Carter va ser un dels millors presidents que ha tingut Estats Units. Mentre Kissinger va obtenir el Premi Nobel de la Pau mentre exercia el seu poder arbitrari, indigne i injust, ell va obtenir el premi per l’activitat mediadora als conflictes posterior al seu mandat. Els medis van qualificar la presidència de Carter com a dèbil.

Brzezinski defensava una visió moral de les relacions internacionals. El govern de Carter va atacar la Unió Soviètica per no respectar els drets humans, i això va desconcertar Bréznev i la cúpula soviètica, acostumats al tripijoc d’interessos entre el binomi Kissinger-Nixon. Brzezinski creia que el sistema soviètic estava debilitat i no suportaria la pressió de la societat científic-tecnològica i que l’estratègia dels drets humans enfonsaria les dictadures.

Kissinger al•legava que s’havia de mantenir un statu quo internacional invariable, que la zona d’influència d’Estats Units s’havia de preservar encara que fos amb l’imposició de règims autoritaris. Brzezinski defensava els drets humans i la promoció de democràcies. Kissinger considerava qualsevol revolució una amenaça contra l’estabilitat internacional. Brzezinski pensava que aquestes eren una oportunitat, i que era bo treure aquesta bandera de les mans de Moscou.


La Comissió Trilateral (Pàg. 102 a la 113)


Qui hi havia rere els liberals globalistes? Qui havia canalitzat la caiguda de Nixon i havia propiciat la difusió del cas Watergate? La Comissió Trilateral, nascuda el 1976 a mans de David Rockefeller.

A principis dels setanta, amb la crisi del dòlar i del petroli, el sistema Keynes s’havia esquerdat. Tot això coincidia amb la presidència de Nixon, amb Kissinger com a cervell gris i amb la presidència interina de Gerald Ford, que s’havia fer càrrec de greus conflictes interns i externs.

La crisi del petroli havia obert una etapa de desconcert a tot el món. La derrota de Nixon i a Vietnam havia causat una fort commoció en el sistema nord-americà i havia minvat la seva capacitat de lideratge al món. Alhora, s’accentuava el procés d’internacionalització del capital (globalització); les grans empreses nacionals es convertien en internacionals i el proteccionisme agonitzava. S’estava dibuixant un nou ordre mundial basant en l’intercanvi trilateral del capital al marge dels governs; el model de Brzezinski. I el banc de Rockefeller era uns del que col•laborava amb més entusiasme en aquest procés. Els analistes observaven com el creixent impuls dels avanços de la ciència i la tecnologia exercia una gran influència a la nova societat, i ja situaven el coneixement i la informació coma motors del canvi.

Davant una situació de crisi cada cop més complexa, Nixon i els seus assessors van presentar el 1991 la seva nova política econòmica. Es tractava d’una devaluació dissimulada del dòlar i en el recàrrec d’un deu per cent a totes les importacions (més proteccionisme). Europa i Japó no van amagar el seu enuig. Va representar un fort cop per a les companyies transnacionals i va provocar reaccions immediates; les critiques van inundar els medis de comunicació de referència i a les revistes especialitzades i de caire acadèmic. Kissinger no va saber preveure aquest garbell.

A finals del 1973, en plena polèmica, es va produir la crisi del petroli. Els països de la OPEP van augmentar el preu del petroli i el sistema es va trontollar, i va suposar el fi d’un creixement il•limitat dels països desenvolupats. Aquell mateix any es va crear la Comissió Trilateral, que responia a una temptativa del capitalisme per a buscar sortides a les crisis del dòlar i el petroli i de tot el sistema. Rockefeller va nomenar Brzezinski secretari general.

La Comissió detectava l’existència de tres centres de poder mundial (Estats Units, Europa i Japó) capaços d’imposar nous camins a les relacions internacionals; la consolidació del mercat global. Reunia a tres-centes personalitats: intel•lectuals, professors universitaris i polítics de diverses tendències, representants de grans companyies transnacionals i sindicalistes. Quan un membre de la Trilateral arribava a un càrrec de govern al seu país abandonava provisional o definitivament la Comissió.

La Comissió es proposava uns objectius fonamentals: promoure la feina conjunta de reflexió entre personalitats de les potències per a la resolució de problemes comuns i del món i una projecció social de les solucions influint directament a les polítiques internes dels països i el desenvolupament de les relacions internacionals. Respecte el futur, promovia la confecció d’anàlisi sobre les expectatives a curt, mig i llarg termini. Volien construir un món segur a partir de la interdependència mútua, controlant l’ingerència dels governs als intercanvis comercials, aconseguir una reducció dels aranzels sobre els productes industrials, integrar les economies de les tres potències i incorporar els països subdesenvolupats a l’economia global.

Brzezinski havia construït l’escenari polític ideal per a la Comissió: defensa dels drets humans, enfrontament amb els països que no els complien, substitució de les dictadures per democràcies “governables”, recolzament actiu als partits de centre, foment de la cultura i la investigació i control dels abusos de la societat de la informació. El treball de la Comissió consistia en elaborar diferents estudis sobre diversos temes que es publicaven en una sèrie de papers de treball titulats The Triangle Papers. Les conclusions de les grans reunions anuals es publicaven a la seva revista.

La Comissió no dictava polítiques ni dirigia l’ordre mundial, però pretenia induir decisions concretes; i moltes recomanacions van ser adoptades per molts governs del món. Però la Comissió Trilateral va altar al primer pla de l’opinió pública amb l’arribada del vell trilateralista Jimmy Carter a la presidència, amb el qual van ascendir al poder altres membres.

El 1978 la Comissió va recollir el certificat d’existència mediàtica; fins aleshores s’havia mantingut mig amagada, però tots els observadors van assegurar que la filosofia trilateral s’havia consolidat. Els grans medis de comunicació van començar a preguntar-se què era exactament la Comissió Trilateral, i van començar a proliferar les visions sensacionalistes a molts diaris. Al marge d’aquestes, s’ha d’admetre que els antecedents més propers de la Comissió s’haurien de buscar a la Societat Mont Pelerin i al Grup Bilderberg, destinades a defensar el sistema capitalista conta les amenaces de l’esquerra.

Nixon estava condemnat. Qui havia precipitat el cas Watergate? Per què Washington Post i New York Times van permetre que dos periodistes de segona fila continuessin amb l’investigació? A què es deu la fulgurant ascensió de Jimmy Carter? Se sap sobre un extens informe, pagat per David Rockefeller, sobre el perfil del futur president segons els gustos del nord-americà mitjà, després les traumàtiques experiències de Vietnam i el cas Watergate. Carter era el candidat ideal.

Kissinger havia deixar una herència prou pobre per als interessos de les transnacionals; aquell cowboy solitari tan sols havia aconseguit reforçar la divisió del planeta en dos blocs hegemònics, a costa de la llibertat i la justícia.

Sobre la seva relació amb Kissinger, Brzezinski no havia amagat el seu distanciament ideològic, ni tampoc la falta de sintonia personal. Havia assegurat que ell no era el successor de Kissinger, sinó el seu antecessor, i que mentre Kissinger era un empleat de Rockefeller, ell era el seu soci.

Alguns anàlisi van dir que el trilateralisme era una operació de cirurgia estètica del capitalisme; es tractava de conservar els vells valors i buscar respostes a les contradiccions del sistema.

Brzezinski va dir que vivíem en un món en creixent complexitat, on el poder d’Estats Units no és tan decisiu com ho va ser. Al•legava que el país s’estava recuperant d’una crisi filosòfica i cultural, i que això podria provocar un major desig de demostrar que els Estats Units té la força, la voluntat i el sentit de la direcció per a protegir els seus interessos. Deia que en el futur potser haurien de formular una política que seria difícil d’explicar, per tal d’afrontar les tendències socials e històriques del estranger.

S’estava fent el joc a les companyies transnacionals? Hi havia indicis preocupants. Les grans empreses transnacionals es movien amb total llibertat per sobre de les fronteres, buscaven zones amb sistemes fiscals menys rigorosos, països amb mà d’obra barata. S’havien infiltrat fins i tot en els organismes internacionals i practicaven una estratègia de tràfic d’influència, de suborns i fins i tot de cops d’estat.

Ara exigien un ordre internacional obert, i Rockefeller les presentava com impulsores del desenvolupament mundial i defensores dels drets humans. Els documents de la Comissió Trilateral anomenaven insistentment l’atenció sobre els perills que comportava la “democràcia extrema” i “democràcia excessiva”. Apostaven per una democràcia “governable”, sense que el concepte mai no quedés excessivament definit.


La definició trilateral del món aplicada a la política del partit Demòcrata nord-americà (Pàg. 113 a la 123)

La definició trilateral del món va impregnar la concepció de les relacions internacionals del partit Demòcrata. Bill Clinton corresponia a una mena de via social-demòcrata a l’americana. Hi havia una consciència de relativitat i de vulnerabilitat del poder imperial perquè apareixien nous països emergents que podien canviar aquest escenari, i una preocupació per la imatge històrica.

Clinton, aconsellat pel senador J. William Fulbright, preferia que Estats Units fos un amic comprensiu de la humanitat que un mestre sever i orgullós. La paraula clau era la interdependència: s’havia d’escollir la cooperació davant el conflicte, i tot això s’havia de desenvolupar dins les institucions, especialment dins la ONU. Coincidia amb el programa de Cyrus Vance, secretari d’Estat amb Carter. Madeleine Albright, secretaria d’Estat amb Clinton, ho va resumir en “multilateralisme i intervenció per valors”. Tot herència de Brzezinski.

Andrés Ortega va especular sobre què hagués passat si Clinton o el seu vice-president Al Gore haguessin presidit Estats Units després de l’11 de setembre. Potser, tot i intervenir també a Afganistan, el govern hagués donat prioritat a la lluita contra Al Qaeda i hagués intentat desactivar altres conflictes amb l’ajuda de l’ONU, amb una mica més de reflexió i moralitat. Al Gore hagués estat un president interessant, perquè significava la continuació del pensament de Brzezinski. Lester Carl Thurow i Robert B. Reich representaven el sector ideològic derrotat.

Lester Carl Thurow era admirador del model econòmic europeu, tot i que respectava el lliure mercat, defensava un cert intervencionisme per respondre a la nova fase de la historia. La nova economia passava pels paràmetres d’investigació i desenvolupament, i per afrontar aquest repte calia alta capacitació dels treballadors i especialització flexible. Era el discurs de Gore.

Robert B. Reich també era un admirador de l’economia de mercat de trets europeus, i un crític feroç del liberalisme. El mode racional que defensava havia de basar-se en el pensament abstracte, en el coneixement sistemàtic, en l’experimentació científica i en la col•laboració. Deia que no es produiria una divisió entre treballadors intel•lectuals o manuals, sinó entre serveis locals i internacionals. Criticava amb ferocitat l’economia de l’especulació, amb grans beneficis immediats però que no aportava res al benestar general. Atacava també el dogma conservador segons el qual al reduir els impostos als rics es creava automàticament més riquesa; la realitat solia demostrar que els rics es feien més rics i els pobre més pobres.

Era necessari revisar el concepte de mercat, que havia de servir per augmentar el nivell de vida de la població. Proposava que les empreses multinacionals deixessin de fer negocis a curt termini i promoguessin les noves tecnologies i els nous consums; l’economia havia de ser global de veritat, per sobre de la d’Estats Units. L’economia capitalista havia esborrat les fronteres, i les barreres aranzelàries les àncores que empobrien les nacions. Tot i això, Reich no era partidari d’un liberalisme pur a escala mundial: proposava ajudes als països amb menys potencial econòmic, però demanava que el món acceptés la globalització i repartís els guanys.

La tercera via d’Anthony Giddens (Pàg. 118 a la 123)

Anthony Giddens, autor de Tercera via: més enllà de la dreta i de l’esquerra, reflexionava sobre això i intentava buscar una sortida a la vella esquerra democràtica i havia influït molt en el nou laborisme britànic, però què volia dir una tercera via?, i què podia haver més enllà de la dreta i de l’esquerra? Igual que la Comissió Trilateral, ell defensava els partits de centre.
Giddens va començar per analitzar la social-democràcia clàssica i la seva incapacitat per a respondre als nous reptes del segle XXI. Un Estat que protegís als ciutadans des de que naixien fins que morien responia a una visió polaritzada de les relacions internacionals. La societat canviava: les economies no eren tan sols nacionals, les burocràcies estatals es desfeien, els mercats de feina ja no eren homogenis ni estables, la dona havia entrat amb força al mercat laboral i l’estructura familiar se’n ressentia. La resposta neoliberal no servia, però trobava un recolzament social potent.

P L. Berger, psicòleg i teòleg de Boston, creia que el procés globalitzador es produïa a traves dels mecanismes d’integració econòmica, però també a través de la cultura, amb una important influència religiosa. El sociòleg britànic David Martin xifrava en 250 milions el número de persones a les que la cultura religiosa (a vegades sense saber-ho) havia modelat les seves actituds morals. De fet, l’ètica protestant, era un expressió perfecta del capitalisme modern. Giddens assenyalava que la devoció pel lliure mercat i la defensa de la família, i la nació tradicionals, eren contradictòries. L’antic ordre xocava amb la nova realitat de la societat globalitzada. I, a més, no hi havia consciència ecològica.

Giddens, amb la tercera via, pretenia donar resposta als cinc grans dilemes: la globalització, la relació entre llibertat individual i comunitat, el significat de la vella divisió entre esquerra i dreta, la capacitat d’acció política i els problemes ecològics. I proposava dos lemes bàsics: Cap dret sense responsabilitat, cap autoritat sense democràcia. Però aquesta mena de desenvolupament tan sols es podria produir en una economia mixta que busqués l’equilibri entre els sectors públics i privats, però tenint en conte l’interès públic. Proposava canvis conceptuals, equiparant la igualtat a l’inclusió, la capacitat d’integració de la ciutadania a l’espai públic. I, a més, la política de la tercera via havia d’acceptar algunes de les crítiques de la dreta a l’estat del benestar.

Considerava pertinents les àrees en les que el govern podia ajudar a crear llocs de feina: iniciatives empresarials d’innovació tecnològica amb obertura de petits negocis, educació permanent (cognitiva i emocional), projectes públics on empreses s’encarreguessin d’àrees antigament estatals, estímul de la mobilitat social i protecció de la família (compatibilitzar feina i educació dels fills). La societat del benestar no era tan sols l’Estat, sinó que s’estenia més enllà, la responsabilitat personal es convertia en focus principal del desenvolupament social; el benestar positiu.

Giddens defensava el concepte de nació cosmopolita i pluralisme cultural, ja que el multiculturalisme i el pluralisme donaven respostes adequades al problema de la immigració. Una nació cosmopolita necessitava valors nous en els quals tothom pogués creure, una identitat còmode per a tots els ciutadans, i l’acceptació d’una certa ambigüitat i diversitat cultural. També implicava una democràcia cosmopolita que funcionés a escala global, encara que signifiqués cedir aspectes de les velles sobiranies, així com una regulació dels mercats a escala global (un Consell de Seguretat Econòmica a la ONU).

L’anomenada trobada progressista celebrada a Londres a mitjans de juny de 2003, convocada al voltant de la tercera via, reunia a persones aparentment diverses ideològicament. No va trobar un consens total: hi ha haver crítiques d’obsessió centrista, els països llatinoamericans es van queixar que el sistema econòmica internacional els havia convertit en laboratoris de receptes de desastres econòmics i els africans van parlar directament d’explotació per part de les grans companyies transnacionals. Però els representants dels països desenvolupats van seguir en la mateixa dinàmica. Peter Mandelson, un dels grans teòrics de la tercera via, havia facilitat una fórmula: serveis públics universals, millora de vida en els nens, innovació científica, noves regles de joc per a la immigració, màxima transparència d’empreses públiques i privades, nova ètica ciutadana i sostenibilitat mediambiental. Res nou, la tercera via connectava totalment amb Zbigniew Brzezinski.

La Comissió Trilateral i les democràcies liberals (Pàg. 123 a la 127)

El segon flanc de la Comissió Trilateral estava ocupat pels drets humans i la democràcia. Huntington es mostrava optimista, però no ignorava les dificultats d’un model que no sempre es consolidava. S’anunciava una nova era de la democràcia. ¿Però quina mena de democràcia? Una democràcia governable. Aquest caràcter podria ser l’expressió d’una voluntat restrictiva. Partia de que les eleccions no garantien una autèntica democràcia, i era necessari assegurar que res ni ningú poguessin imposar un dogma sobre la resta.
Les democràcies lliberals tenien un punt dèbil, tenien al seu interior governs, grups i persones que soscavaven els ciments del sistema. I això era objecte de debat dins la Comissió. Aquesta democràcia raonable havia d’impedir l’accés als radicals, defensés la llibertat i perseguís a tots aquells que atemptessin contra els drets humans. Però hi havia una fràgil frontera entre el concepte de democràcia governable i el de controlable.

Giovanni Sartori advertia sobre la fragilitat de la democràcia. I acusava al papa Joan Pau II d’impedir el control demogràfic. Sartori havia advertit que la democràcia podia fracassar, perquè de tots els sistemes era el que més depenia de la intel•ligència. Creia que tan sols hi havia una democràcia: la lliberal. Segons ell, un dels grans desafiaments de la democràcia provenia dels medis de comunicació, i Alvin Toffer havia portat la paradoxa fins l’absurd quan deia que si intentàvem controlar als medis, posaríem fia a la democràcia, però si no ho fèiem, els medis destruirien la democràcia. Ell responsabilitzava de la degradació de la democràcia al pas d’un humà lector (lectura, abstracció, conceptualització i racionalització) a un d’ocular (televisió).

Pierre Bordieu explicava com la televisió havia alterat móns tan diversos com la política, el pensament, la literatura i l’art. Neil Postman deia que la televisió estava imposant els arguments emocionals per sobre els racionals, i ningú no sabia quines conseqüències tindria això en les escales de valors. La Comissió Trilateral es va decantar, al principi, per un cert control de la cultura, inclosos els medis. Però aviat es va adonar del perill que això comportava per als somnis lliberals.

I ningú no va fer res. Sartori proposava uns medis de comunicació forts, encara que no sa sap què volia dir. Silvio Berlusconi feia coincidir l’exercici del poder amb el poder dels medis. I Maurice Duverger havia advertit que els medis de comunicació i la televisió tenien la tendència a substituir de manera natural als partits polítics.

Robert A. Dahl plantejava set valors que havien de guiar l’acció social: la llibertat, la racionalitat, la democràcia, la igualtat en drets i deures, la seguretat, el progrés i la inclusió apropiada i no forçada dins un grup de pertanyença. Però sense una autèntica informació als ciutadans, no era possible construir un ordre autènticament democràtic.

Giddens havia afirmat que la crisi de la democràcia ve perquè no és prou democràtica, i suggeria que l’autoritat de l’estat ha de ser renovada, postulant alternatives al procés tradicional de votació. El govern havia d’establir un contacte més directe amb els ciutadans, i els ciutadans amb el govern mitjançant els “experiments de democràcia”. També proposava una família democràtica: igualtat, respecte mutu i autonomia.

Mailer afegia: “Com la democràcia és noble sempre està en perill (...). Per a la majoria de la gent, si es tenen en compte els instints més baixos (...) la forma natural de govern és el fascisme. (...) La democràcia és un estat de gràcia que tan sols aconsegueixen els països que posseeixen gran quantitat d’individus disposats no tan sols a gaudir de la llibertat, sinó treballar durament per a mantenir-la”. ¿Era la democràcia el final de la historia?