Capítol 3. UN FUTUR SENSE FRONTERES:
D’August von Hayek a Francis Fukuyama: Walt Whithman Rostow, Herman Kahn i Anthony Wiener, Daniel Bell, Milton Friedman, Alvin Toffler, Paul Kennedy, Alain Touraine, Manuel Castells i altres. (Pàg. 129 a la 185)


Desxifrar el futur ha estat un dels grans reptes de la intel•ligència humana. Podem rescatar el passat i comprendre el present, però el futur és fosc i enigmàtic, més enllà de la realitat.

A Jacques Attali li interessava el passat perquè permetia trobar un sentit lògic al futur. Però el futur no es matemàtic, ja que mi es podran tenir totes les dades, i a més el futur pot ser o pot no ser. Es pot preveure científicament? Hughes de Jouvenel deia que els estudis prospectius tan sols poden analitzar els futurs que neixen del passat i el present. S’ha de reflexionar i investigar sobre les tendències principals i emergents que poden tenir un impacte decisori sobre un demà en construcció. Paradoxa: cal comprendre el demà per preparar el futur.


Els nous conflictes (Pàg. 130 a la 139)

Francis Fukuyama estava interessat per la relació entre passat, present i futur i va arribar a cinc conclusions. Existia una direcció a la història de la humanitat? Per a ell, això només tenia sentit des d’un procés racional i era l’essència de l’univers. La història era un procés racional amb nus i desenvolupament. Mitjançant aquesta percepció, era possible mesurar la distància fins l’arribada. Cap a on anava? Creia que el procés era ascendent i positiu, que passava d’un estat inferior a un de superior. En quin moment ens trobaven? Després de la caiguda del comunisme, el viatge s’havia acabat. El desenllaç no era categòric: la democràcia lliberal podria constituir un punt i final a l’evolució ideològica de la humanitat i podria marcar el final de la història. Aquesta estaria lliure de les contradiccions internes que afectaven els altres sistemes de govern o, al menys, era capaç de resoldre-les. Fukuyama assegurava que la lògica de la ciència natural moderna sembla dictar una evolució cap al capitalisme. Alvin Toffer i la seva esposa Heidi van certificar que el comunisme va caure pel seu propi pes, i no pas per ser derrotat pel capitalisme.

Les idees de Fukuyama van seduir a tots aquells que van predicar les bondats del sistema capitalista i va enfadar als vells i desconcertats esquerrans. Però Huntington, que era molt més vell que Fukuyama i tenia un currículum molt més voluminós, va dir que Fukuyama no tenia raó, que, derrotat el comunisme, el triomf de la democràcia capitalista no conduïa a la pau i a l’harmonia. Assegurà que els vells conflictes serien substituïts per uns altres de diferents, en les que participarien les civilitzacions i no pas els Estats-nació.

El xoc de civilitzacions (Pàg. 133 a la 135)

Des del segle XVI, Occident havia conegut dos menes de conflictes: els religiosos i els ideològics. Però la consolidació de les nacions i les noves visions seculars del món van substituir les religions per les ideologies. El xoc de civilitzacions intentava explicar els fets que s’havien produït després de la caiguda del comunisme. Huntington pensava que Occident s’havia reconciliat amb si mateix, però s’havia tornat perillós per a les altres civilitzacions.

L’arrel dels conflictes s’hauria de buscar en l’oposició per part d’alguns fonaamentalismes (per salvar la seva identitat) davant el procés d’occidentalització planetària. Per a Huntington la paraula civilització significava la identitat cultural més amplia que posseeix l’individu, inclosa la religió. Les civilitzacions tenien posicions concretes sobre temes determinats, i per això les nacions es debilitaven. I aquesta lluita caòtica entre nacionalismes, regionalismes i religions fragmentades era la base del desordre mundial.

Condoleezza Rice tampoc no estava d’acord amb Huntington. Es van preguntar quins perills podrien sorgir després de la guerra freda, i va assegurar que el 11-S va deixar-ho tot clar: el terrorisme internacional. La complexitat resolta a un instant. Ni Rice ni els seus companys en el govern de Bush creien en el xoc de civilitzacions, però van fer tot el possible per provocar-ho; alguns van arribar a parlar de creuada.

El model de creixement estable al món de Kennedy (Pàg. 135 a la 139)

Com seria possible superar aquest caos? La historia desembocaria en un període global amb Estats Units com a governant indiscutible? La qüestió clau era: Entrat el segle XXI, quines nacions guanyarien i quines perdrien? Kennedy va buscar les connexions causals que permetessin predir la potència i la capacitat de supervivència de les nacions en el futur. I del seu anàlisi es van derivar tres conclusions generals. La primera: la riques i el poder militar constituïen l’eix de supervivència de les nacions. La segona: el desenvolupament cap endins, la centralització i la burocràcia eren l’origen de la decadència de les nacions i dels grans imperis. La tercera: el liberalisme econòmic, el pluralisme polític i militar, i la llibertat intel•lectual permetien l’ascens de les nacions i els imperis. Fukuyama tenia raó.

Kennedy va advertir que, a llarg termini, existia una relació entre l’ascens i la caiguda de la capacitat productiva d’un país i el de la seva potència militar. Encara que aquests fenòmens no es produïen de forma simultània. Quan un conflicte es perllongava es convertia en una prova de la capacitat relativa de cada adversari, i la victòria sempre s’inclinava cap al costat que tenia més recursos.

Segons ell, els desafiaments als que s’enfrontarien els països del segle XXI eren tres: la seguretat militar als seus interessos nacionals, les necessitats socioeconòmiques dels ciutadans i un creixement sostingut.

Davant la complexitat, la major part dels anàlisi acabaven per fer-se un embolic, i Kennedy també, ja que a una entrevista va arribar a dir que veia el món amb quatre o cinc potències sense un líder clar. Davant d’aquest desconcert, va matisar i va desenvolupar els nous eixos del futur, amb una visió més planetària dels nous desafiaments. Va afirmar que el futur de la humanitat no passava tant per les nacions-Estat com per les forces que provocaven el canvi global, perquè afectaven a tots. I va fer una primera relació de les forces globals.

La ciència podria ser un motor del progrés global, però Kennedy va admetre l’existència d’amenaces que podrien fer-ho impossible. Com utilitzar el poder de la ciència i de la tecnologia per a satisfer les demandes planetàries per la població mundial?
La societat global hauria de conciliar els canvis científics i tecnològics amb les formes habituals de fer les coses. Perquè encara que les tendències globalitzadores reduïssin part del control dels governs nacionals, els estats seguirien sent el principal centre d’autoritat i lleialtat.
Seria necessari reeducar la humanitat perquè fos capaç de respondre als reptes: la competitivitat relativa, el problema demogràfic i la seva relació amb el medi ambient i la necessitat de viure a un món més segur. S’havien d’integrar els mercats i les societats.

Kennedy va dividir el planeta en tres grups: els països pròspers, democràtics i desenvolupats, els països pobres, i uns setanta països amb capacitat de creixement i en procés de modernització. Proposava buscar un model de creixement que conduís a un planeta estable.

La seva llista de preocupacions sobrepassava per molt l’any 2000. Els primers científics havien situat el canvi al canvi de segle i de mil•leni, però havien fallat. Què és el que havia passat?


L’any 2000, una fita irreal per a solucionar els problemes mundials (Pàg. 139 a la 150)

Acabada la Segona Guerra Mundial, l’any 2000 s’havia convertit en un repte. Als països rics, la ciència i la tecnologia progressaven, l’economia funcionava, i la dinàmica social combinava igualtat i progrés.

Apareixien anàlisis que preveien greus contradiccions. Però el pensament políticament correcte estava entre l’optimisme radical i l’esperança crítica, entre el determinisme i l’especulació.

Herman Khan i Anthony Wiener van ser els pioners de la perspectiva científica. El canvi de mil•leni era la frontera de la felicitat. Anunciaven la difusió de certa versió secular de l’humanisme, la institucionalització de les innovacions i la perspectiva d’un creixement econòmic incessant. El plantejament portava el segell dels vells lliberals deterministes Friedrich von Hayek, un d’aquests lliberals més significatius, amb una formació molt variada i que havia ocupat càrrecs acadèmics de gran importància.

Hayek va introduir tres variables: individu, llibertat i mercat. La recerca del benestar i l’interès de cada individu permetia millors resultats que l’activitat dels governs. En la seva defensa del individualisme deia que s’havia de passar d’una societat dividida en classes a una societat atomitzava i composada per individus. La tesi central del seu llibre Camí de servitud consistia en una crítica a la planificació econòmica, perquè va unida a la pèrdua de llibertats i al progrés del totalitarisme. Va arribar a comparar el nacionalsocialisme amb els socialismes nacionals.

Era un neomarginalista pur. El marginalisme era el valor subjectiu de les coses, la utilitat marginal que els bens aportaven a un consumidor concret sense tenir en compte la quantitat de feina necessari per la seva producció. També era neomarginalista optimista, tenia molta fe en el mercat, i va arribar a proposar la privatització de l’emissió monetària. Reconeixia que el mercat no era perfecte, però cridava l’atenció en que els ciutadans, de forma espontània, havien establert normes de conducte que permetien el seu desenvolupament, una mena de mà invisible.

Des del punt de vista polític, va ser un lluitador permanent contra qualsevol versió del socialisme; privilegiava la llibertat civil sobre la llibertat política i defenia el dret privat com a base de la llibertat. Coincidia amb Adam Smith en que l’Estat tan sols havia d’intervenir per garantir la llibertat individual. La seva fe en l’individu el situava davant la concepció d’un govern mundial. No negava la necessitat d’organitzar la política a nivells superiors, però els governs propers al ciutadà eren els que podien garantir la seva intervenció.

Karl Popper també seguia aquest corrent, però era més crític. No estava contra els objectius del marxisme, sempre que fossin sotmesos al mètode científic d’assaig i error. Des del punt de vista humà i social, la falibilitat conduïa a la tolerància i al convenciment que l’altre podia tenir raó; les bases de la democràcia i la pau. També estava d’acord en que l’intervenció de l’Estat havia de ser en allò que fos estrictament necessari, però a més de defensar la llibertat havia de garantir la justícia, i aquest objectiu trobava el seu paradigma en la democràcia.

Però Hayek volia arribar més lluny i va influir en altre autors. Jean-François Revel plantejava la superioritat del capitalisme democràtic davant el comunisme. Hayek creia que les formes aparentment intermitges eren variables del liberalisme; no existia una tercera via entre socialisme i capitalisme.

El Premi Nobel d’Economia Milton Friedman, amb la seva dona Rose, havia escrit que la llibertat tan sols es podia garantir a partir de l’autonomia econòmica. Ell havia estat conseller del candidat ultraconservador Barry Goldwater, inspirador de la política econòmica de Nixon i mestre d’economistes de dictadures d’Amèrica Llatina. La seva idea era aplicar idees monetaristes en contra del keynesianisme regnant. Segons ell, el capitalisme occidental s’havia vist amenaçat per l’excessiva intervenció estatal. La veritable força del capitalisme es trobava en la capacitat que oferia a les persones que cooperessin entre sí a través del marcat lliure. John Maynard Keynes pensava que el capitalisme era inestable per naturalesa i que l’Estat havia d’intervenir per estabilitzar el sistema. Friedman deia que la política monetària ho permetia com a mecanisme autorregulador, i que la intervenció estatal era una força desestabilitzadora. Afirmava també que el mercat lliure garantia l’equilibri social, i assegurava que a cap altre lloc era tan gran la diferència entre rics i pobres com als països que no acceptaven el lliure mercat. També opinava que l’inflació era sempre un fenomen monetari i que era necessari fixar a llarg termini una taxa de creixement de la quantitat de diners. Nixon li va fer cas i no va sortir bé.

Els anys posteriors a la guerra, amb aquest bagatge ple de potents arguments a favor del mercat i el capitalisme, es va produir un moviment intel•lectual que dibuixava el món de color de rosa.

Colin Clark, economista d’origen australià, havia anomenat tres tipus de sectors econòmics: el primari (agricultura i pesca), secundari (indústria) i terciari (serveis) i havia estat un pioner en mesurar el grau de desenvolupament segons la renta per càpita. Era un optimista irreductible. Preveia unes possibilitats il•limitades de població al planeta perquè la producció d’aliments i de matèries primes augmentava més de pressa que població; el creixement demogràfic estava fent al món més ric i pròsper. Va proposar un model de creixement predeterminat en cinc estadis: societats tradicionals, en condicions prèvies per l’enlairament, en situació d’enlairament, de camí a la maduresa i societats en l’era del consumisme de masses. Aquest periple històric va rebre el nom de salt de les tanques o les fronteres.

Aquesta idea de les tanques va il•luminar el programa polític de John Fitzgerald Kennedy. Rostow va ser nomenat Conseller de Planificació del Departament d’Estat i va ser l’artífex de la coexistència pacífica entre blocs. Creia que hi havia una relació entre les guerres i el pas d’una època a una altra, i que la societat de consum era la millor garantia per a la pau perquè feia societats més satisfetes i els ciutadans tenien molt a perdre. Va coincidir amb Brzezinski, Bell i altres en les característiques de l’última etapa de consum de masses. Dibuixava una societat en la que s’anava reduint l’horari de feina fins poques hores a la setmana i amb problemes per a omplir el temps lliure. Preveia que a l’any 2000 hi hauria una illa bastant gran de riquesa envoltada d’un cert grau de misèria relativa, però fins i tot els països pobres gaudirien d’una millora en el nivell de vida.

Herman Kahn i Anthony Wiener van seguir el model de Rostow. Van establir cinc categories segons la renta per càpita: societats preindustrials, d’industrialització parcial o de transició, industrials, de consum de masses i societats postindustrials. Els van ploure les crítiques.

Kahn era defensor del creixement econòmic indefinit, i creia que a finals del segle XX, el món estaria al seu expenedor, arribaria a la societat de la riques absoluta. Creia que el capitalisme era la resposta a tots els problemes i refutava a aquells pessimistes davant l’injusta distribució de la riquesa, el creixement de la població i el consum de bens innecessaris. Però va arribar l’any 1971 i la crisi del petroli. I Kahn va haver de canviar els terminis i allargar l’etapa de transició 40 anys. A partir d’allà la humanitat entraria a una etapa de prosperitat i plaers.
Mantenia que s’acabaria arribant a una societat posindustrial, el pas de l’edat espiritual a la secular, en la que la fe descansaria en la ciència i la tecnologia i on l’aliment moral seria el desig de treballar, el respecte a l’autoritat i la identificació amb l’Estat-nació. En aquesta transició hi hauria una institucionalització del canvi tecnològic, la derrota del socialisme davant el capitalisme, domini de la cultura occidental, augment de la taxa de creixement de la població, solució tècnica als problemes mediamebientals, pèrdua de la importància econòmica dels sectors tradicionals en favor de nous sectors emergents. La realitat ha estat molt més complexa. En una de les seves prediccions posteriors, Kahn va haver d’admetre la possibilitat que es produïssin més crisi econòmiques i polítiques, però tan sols fins a finals del segle XX. Va admetre que els governs dels països industrialitzats i superdesenvolupats patirien crisis i perills, amb augment de la inflació i on el sistema seria vulnerable. Però mai no va perdre l’esperança.

Per a aconseguir aquesta classificació i projectar el futur, Kahn i Wiener havien utilitzat els ordinadors disponible a l’època i van obrir nous camins en la prospectiva científica. L’optimisme de Kahn i Wiener va ser superat pels soviètics, que garantien l’accés a una societat perfecte.


La societat postindustrial (Pàg. 150 a la 162)

Seria tan prospera aquella societat del futur? La teoria sociològica de Daniel Bell partia d’una critica profunda al comunisme. Constatava el final del pensament polític i sociològic basat en els racionalismes del segle XVIII i els irracionalismes del XIX. El títol del seu llibre (La fi de la ideologia. Sobre l’esgotament de les idees polítiques dels anys 50), fora de context, va originar molts malentesos i interpretacions errònies. Concebia la ideologia com un sistema aparentment científic que intentava donar una visió totalitzadora de la societat, una contraposició a la teoria de Marx i Engels. Marx pensava que les velles ideologies tan sols servien per què la classe dominant justifiqués la seva posició, d’aquí que tan sols el comunisme pogués ser considerat una teoria científica. Bell creia que aquest model estava basat en un principi únic i indiscutible, i la seva aplicació conduïa al totalitarisme.

I el vell capitalisme? Bell va analitzar la societat nord-americana dels anys 50 i va observar que el capitalisme familiar s’havia transformat en un de grans empreses, una disminució econòmica del sector primari, un Estat que feia d’àrbitre econòmic, una diferenciació entre la classe rica i la dominant i que la societat havia substituït els vells valors puritans per l’hedonisme i el consum.

Per què aquest canvi? Bell va crear el concepte de principi axial, que no era la causa dels canvis, sinó el seu motor. S’havia de buscar el principi central i no el principal, i va establir les eres axials. La primera havia estat la segona meitat del mil•leni aC (cultura grega, literatura, filosofia i ciència) i la segona havia estat la revolució industrial. La era axial del futur s’anomenava societat posindustrial. Bell proposava un treball de prospectiva social a través del present.

Advertia que el model d’aquesta tenia un caràcter transitori, amb canvis constants. Anotava l’existència de tres esferes: naturalesa, ciència i tecnologia, i societat. En aquesta nova societat posindustrial el principi axial seria el coneixement, el motor de l’innovació social i la formulació política. La primera característica era que la força laboral s’ocupava en els serveis. La societat s’organitzava al voltant del coneixement teòric per a aconseguir el control social, la direcció en la innovació i el canvi. I això renovaria les estructures i les relacions socials. Anunciava la codificació del coneixement en sistemes abstractes o símbols. També deia que el poder de les nacions estava lligat a la seva capacitat científica, i que la societat posindustrial seria una societat del coneixement en dos sentits: perquè les innovacions derivarien en l’investigació i el desenvolupament i perquè la càrrega de la societat estaria en el camp del coneixement.

En aquest sentit, Bell criticava la societat tecnotrònica de Brzezinski, perquè desviava el focus del canvi del coneixement a la tecnologia, una mena de determinisme tecnològic. Bell creia que les societats posindustrials podrien planejar i controlar el creixement tecnològic; calia un mecanisme polític que fes estudis i criteris per regular les noves tecnologies. Naixeria també la “tecnologia intel•lectual” per identificar i instrumentalitzar estratègies per a elegir racionalment en el joc entre les persones i la natura, ordenar la societat de masses. Intentaria trobar el model que permetés mesurar la racionalitat dels motius de l’ésser humà perplex.
Bell feia una critica molt dura a la vella i nova cultura capitalista. Denunciava que hi havia una llavor d’irracionalitat a la societat posindustrial: la idea de l’autonomia de l’individu. Veia una gran contradicció entre el capitalisme modern que buscava l’eficàcia i la cultura moderna que buscava la realització personal. Al passat, cultura i societat anaven units: la moral cristiana, el valor del treball i l’esforç en la primitiva societat industrial. Però la idea metafísica d’una persona que participava en una naturalesa comú es convertia en una preocupació única per l’autorrealització de l’individu. Aquest model va possibilitar el desenvolupament del capitalisme que es fonamentava no en la satisfacció de les necessitats, sinó dels desitjos, però alhora es veia frenat per l’ètica restrictiva i puritana del cristianisme protestant. Però el progressisme anava guanyant progressivament a la ètica. El plaer es convertia en la moda i la meta de la vida. Contradicció: hedonisme desenfrenat per aconseguir la autorrealització consumista irrestrictiva. Bell navegava entre l’optimisme i el pessimisme. Tendia a menysprear la feina dels popularitzadors de la societat posindustrial. Però al final prevaldria la racionalitat de l’ésser humà.

El shock del futur, de Toffler (Pàg. 156 a la 159)

Alvin Toffler estava poc preocupat pels problemes ètics. Tampoc no formava part del món acadèmic. Era un optimista, però no ocultava la seva inquietud davant l’existència de sistemes polítics obsolets, incapaços d’adaptar-se a la societat de la informació. Preveia nombrosos conflictes deguts a la imprevisibilitat a la que s’estava arribant. No era com John Naisbitt, que a canvi de diners predicava les bondats del capitalisme, jugant amb diversos indicadors inconnexes que suposadament demostraven el triomf del mercat sobre l’economia social i creant una mena de catecisme popular per a la religió capitalista. Toffler no era tan agosarat, havia treballat com a periodista, i des del principi el seu interès es va centrar en el futur, en la natura i el sentit dels canvis que es produïen, en les formes d’adaptació dels individus i les societats.

Toffler va causar un autèntic impacte amb El shock del futur, on feia un balanç d’aquests canvis i en preveia de nous. Acceptava la hipòtesi de Bell de que la humanitat estava en un període de transició d’una era industrial a una posindustrial. Deia que la humanitat patiria un gran cop, perquè seria incapaç de processar de forma immediata els canvis i l’enorme quantitat d’informació necessària per a comprendre’ls. Creia que el procés d’adaptació seria desigual; els que no s’adaptessin quedarien en permanent desconcert i marginats. Toffler apostava per un creixement més lent i segur per a poder determinar els seus efectes a llarg termini i evitar la desintegració social.

Observava que la societat industrial es basava en uns principis que no servien en la societat posindustrial. Hi havia l’ideal d’un operari especialista i una total dependència del rellotge. El creixement del mercat havia provocat una concentració de la població, del treball i del capital, i aquesta concentració va derivar en el naixement del concepte d’eficiència. L’eficiència requeria un centralització en la presa de decisions, i tots aquests principis havien significat un augment de la burocràcia i de la massificació. La societat posindustrial, en canvi, permetia l’individualització del consum. Els temps podia ser relatiu, i s’adaptava en cada funció i en cada cas. Requeria un treballador més multifuncional. La tecnologia i la ciència feien un tipus de societat basada en la diversitat i el desenvolupament de la personalitat. El procés de fabricació massiva estava condemnat a mort. Les feines més repetitives les farien els robots. Els eixos de la societat del futur: participació, descentralització i dinamisme. Les noves tecnologies, a més, permetien una major participació política amb el ciutadà. Hi hauria una nova dinàmica social que afectaria àmbits com la política, la família i els estudis. I es produiria una reducció del paper dels vells Estat-nació.


La renovació en les estructures de poder (Pàg. 159 a la 162)

Alain Touraine també havia reflexionat sobre les característiques de la nova societat, i era més crític que Toffler. Deia que a finals del segle XX, s’assistia a una crisi en els models de desenvolupament dels anys 80. Les transformacions de la tercera revolució industrial configuraven un nou model encara indefinit. En aquesta nova societat es produiria una presència emergent de les organitzacions de la societat civil, que exigirien una democratització dels sistemes de poder.

Toffler coincidia en que el canvi de poder es caracteritzaria per una ruptura total amb les velles formes d’exercir-lo. El coneixement era la clau del canvi i la font democràtica del poder. Toffler distingia entre l’ordre socialment necessari i l’ordre sobrant, l’ordre sobrant era aquell que no era en benefici de la societat, sinó d’aquells que controlen l’Estat. Observava que el poder deixaria de ser monolític, perquè no podria escapar a la dinàmica de canvis. Aquest fenomen originaria conflictes, però era un fenomen social inevitable i fins i tot necessari.

Pensava que la igualtat total dins una societat era un indici d’absència de dinàmica de canvi. I el que sí podia considerar-se immoral és que un sistema consagrés i justifiqués la mala distribució dels recursos. Tant l’escassa com la excessiva centralització del poder eren perilloses. Arribava a dir que existia una base moral per oposar-se a un règim que imposés un ordre excessiu.

La nova societat necessitava directius que pensessin en termes no lineals, amb estructures cada cop més flexibles, i que la corresponsabilitat i comunicació fossin les seves noves habilitats. I el mercat per a ells era tan sols un instrument que podia fallar o millorar-se. Toffler era un optimista previngut respecte les forces de l’ésser humà i el progrés de la humanitat per a superar els problemes. Encara que no ocultava les dificultats en l’adaptació als canvis.


El final de la història, de Francis Fukuyama (Pàg. 162 a la 168)

A principis dels anys 70, Francis Fukuyama va començar la seva carrera analitzant els fets dels últims quinze anys. Va escriure un article observant que a la democràcia lliberal no li quedava cap altre rival ideològic ni en el terreny polític ni en l’econòmic, i això no havia estat previst per ningú. Assegurava que la història s’havia acabat. Aquest article va provocar diverses crítiques i controvèrsies, però Fukuyama pensava que l’única crítica desfavorable amb arguments sòlids era de Samuel Huntington. Fukuyama va explicar que el triomf rotund de la democràcia i del mercat no volia dir que no existissin situacions injustes o problemes socials; el final de la historia no era el final des problemes, però que les dificultats no provenien del sistema, sinó de l’aplicació deficient dels seus principis d’igualtat i llibertat. Ell no entenia la història com una successió de fets, si no com un procés únic, evolutiu i coherent. Aquest procés evolutiu no havia de seguir una línia recta, però la evolució de les societats no podia ser infinita; quan l’home hagués obtingut els seus anhels més profunds i fonamentals, seria al final de la història (Kant, Hegel, Marx). Defensava que la història tenia una direcció; la ciència natural moderna donava a la historia humana dels passats segles direcció i coherència. Si l’home era un animal econòmic, el procés de la evolució hauria de ser similar al de les cultures i societats. Huntington discrepava, però Fukuyama deia que hi havia molts camins, però que tots arribaven a una democràcia lliberal capitalista. Fukuyama plantejava si existien prou contradiccions en que aquest sistema com per assegurar que seguiria evolucionant fins arribar a un nou ordre més elevat. Contestava que no, que els problemes no eren contradiccions i que el mateix sistema podria resoldre’ls.

Per tal de respondre a part de les objeccions sobre el seu final de la història, Fukuyama proposava un desenvolupament de la ciència natural com a exemple del caràcter orientat i coherent de la historia. I la lògica de la ciència moderna semblava indicar un procés cap al capitalisme, l’únic sistema capaç d’impulsar economies complexes i base del globalisme. En canvi, no conduïa necessàriament a la democràcia política. Popper, Brzezinski i Huntington discreparien. Y Fukuyama matisaria dient que la ciència no es podria desenvolupar sense una lliure circulació de les idees. La democràcia arribava, segons ell, de mà del desig humà de reconeixement (Hegel). Fukuyama establia dos forces que movien l’evolució de la humanitat: la lògica de la ciència moderna i la lluita pel reconeixement. Més enllà de la pròpia lluita per la supervivència, aquesta aspiració havia provocat guerres cruels i sanguinàries, però aquestes batalles quedaven neutralitzades per una societat igualitària on tothom es reconegués mútuament. Des d’aquest punt de vista, els drets humans no eren medis per arribar a alguna cosa, si no fins. Així, aquest duet de forces havia provocat el final de les tiranies (dreta i esquerra) i el triomf de la democràcia lliberal capitalista.

No hi ha notícies que Fukuyama es retractés mai de les seves idees. Però havia admès des del començament que al seu model quedaven algunes preguntes sense resposta. Podria la igualtat i la llibertat una societat estable on l’home estigués totalment satisfet? O potser la condició espiritual del nou home, privat de la seva lluita per la dominació, derivaria cap a un nou caos violent?


Les conseqüències de les noves tecnologies (Pàg. 168 a la 176)

Què era exactament la societat de la informació? Marshall McLuhan s’havia interessat sobre l’impacte dels nous “medis elèctrics” sobre la conducta de l’individu i la societat. Descrivia tres moments històrics en la historia de la humanitat: el pas a la paraula, alfabet i escriptura, el pas de l’escriptura a la impremta, i el pas de la impremta als medis elèctrics. Els medis de comunicació determinaven els comportaments dels individus i les societats, i la forma en que es transmetia la informació condicionava el seu contingut. Què passaria amb els medis elèctrics? En el fons, creia que la nova societat televisiva potenciaria la llibertat de l’individu, abans cegat per l’alienació i la fragmentació dels coneixements impresos. La cultura escrita seria probablement substituïda per la nova cultura visual basada en la percepció sensorial; però aquesta visió optimista seria ràpidament desmentida per l’experiència, que dibuixava un entorn alienant, mercantilista i passiu, dominat pels medis audiovisuals, on el ciutadà pensava que era lliure mentre estava més esclavitzat que mi. La comunicació estava articulant un sistema caòtic a partir de l’aplicació de les noves tecnologies; una xarxa que enllaçava individus, societats i continents sense límits aparents.

Manuel Castells i els seus col•laboradors van elaborar un model per a esbrinat l’impacte social de les noves tecnologies de la informació. Analitzava de forma interdisciplinària el canvi de civilització que s’expressava en els canvis en la producció i la relació social, i sostenia que aquest canvi provocaria una crisi. Es proposava analitzar l’arquitectura de la nova societat, després estudiar com reaccionaven els moviments socials, així com el problema de la identitat i la cultura, i finalment es preguntava si sobreviurien els vells models d’Estat i com s’enfrontarien a la crisi les estructures. Aquest estudi investigava les tendències en les diferents zones del planeta, fins i tot en algunes nacions sense estat.

Castells assegurava que, als 70, la revolució que van suposar les noves tecnologies va provocar una reestructuració del sistema capitalista, que va desembocar en un model de desenvolupament informacional, clau per a la renovació, extensió i potenciació del capitalisme. En la nova societat, la indústria del coneixement es convertiria en la principal font de productivitat, els generadors i transmissors del coneixement estaven a l’eix del canvi (Bell).

Localitzava cinc característiques bàsiques que modelaven el nou paradigma tecnològic/informacional: les noves tecnologies utilitzaven la informació com a matèria prima, produïen efectes en tots els aspectes de la vida, propiciaven la interacció i la interconnexió, tenien una naturalesa plàstica que reconfigurava i reorganitzava permanentment la xarxa, i tenien efectes de convergència que feien un sistema de sistemes integrats (globalització) i alhora fragmentats (descentralització). Dins d’aquest marc es produïen algunes paradoxes: la globalització era compatible amb la segmentació i la individualització i amb l’exclusió de grans àrees. Castells advertia que dins d’aquest sistema la irrellevància era més perillosa que la dependència.

A partir d’aquí, la nova economia informacional desembocava en que el vell model tradicional d’empresa vertical, jerarquitzada i centralitzada no servia i la interconnexió es convertia en la clau de la flexibilitat organitzativa; l’objectiu consistia en generar coneixement i processar la informació amb eficàcia. Aquesta societat alterava però no substituïa el mode de producció dominant. Les conseqüències del canvi no sempre eren positives, perquè també generaven una provable reducció de l’estat del benestar i l’extensió del model ultraliberal nord-americà.

El nou ordre econòmic informacional redefinia també un nou model de cultura amb canvis en el sistema de codis simbòlics i de comportament: Internet era el paradigma. Va néixer com una eina de comunicació científica entre els informàtics dels centres de investigació, coordinats pel Departament de Defensa d’Estats Units. A finals dels anys 70 i principis dels 80, les noves tecnologies van arribar a comunitats alternatives (segona fase) i es va entrar en un període llibertari. Aquesta visió de la xarxa com un espai social generalitzat es va anar estenent a tots els aspectes de la vida quotidiana (tercera fase): la comercialització d’Internet. La quarta fase va ser l’aplicació als serveis públics com l’administració, l’educació i la salut. Castells creia que la cultura virtual global transformaria radicalment l’espai i el temps, i anunciava que les ciutats i els estats quedarien obsolets. S’estava dibuixant un món basat en una espècie de comunitat de comunitats global.

Nicholas Negroponte coincidia amb el model de Castells, però era molt més optimista; assegurava que els instruments que utilitzaven els ciutadans prendrien decisions autònomes. Les noves tecnologies, unides al desenvolupament de la ciència, estaven produint canvis en les formes de viure i d’entendre la realitat. Perquè la ciència permetia conèixer millor el món i la tecnologia permetia transformar-lo. Concebia el concepte de “factor multiplicador” de una tecnologia com el numero de cops que era capaç de millorar la funció o l’objectiu que se li havia assignat; la revolució de les tecnologies de la comunicació introduïa el factor multiplicador valorat en un bilió. Negroponte admetia també que un mal us podia provocar més destrucció en el medi ambient, l’esgotament dels recursos i més desigualtats. I criticava la organització social dominant, que permetia aquells impactes negatius. Però confiava que el pas de l’àtom al bit conduiria a un futur ple d’esperança. Coincidia amb Castells en que es produiria un autèntica revolució cultural en l’esfera del poder polític, i també una nova concepció del temps i de l’espai.


Entre la decadència i la ruptura dels valors (Pàg. 176 a la 183)

Fukuyama congeniava amb Castells i Negroponte i afegia una nova revolució fundamental: la de les biotecnologies. Li preocupaven alguns aspectes negatius de la nova societat: l‘augment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana, el declivi dels models de família, la decadència dels valors morals, la falta de confiança en les institucions i el triomf de l’individualisme sobre la comunitat. Expressava una visió pessimista perquè aquests fenòmens estaven interrelacionats i a vegades enllaçats per causa-efecte. Havia deixat de creure en l’ordre espontani dels ultraliberals, que deia que es produïa en situacions molt concretes i que en els altres casos resultava en situacions pernicioses per a la societat. Estan les societats capitalistes a ser cada cop més riques materialment i cada cop més pobres moralment? Era la gran ruptura: el deteriorament dels valors de la societat industrial primitiva. Fukuyama proposava una alternativa que ell considerava progressista. Enllaçava amb els autors d’ideologia conservadora Allan Bloom i Harold Bloom.

Allan Bloom havia estudiat l’evolució de les universitats nord-americanes i havia arribat a una conclusió alarmant: el pensament occidental estava en decadència. Era el final de la civilització nord-americana. Enyorava la vella i autèntica cultura clàssica, especialment la grega “establerta en nom de la saviesa”. Harold Bloom rebutjava gairebé tot. Anunciava un període d’anarquia al món i apel•lava al valor de la literatura.

Fukuyama no era tan radical i tan conservador. Era necessari que, després de la ruptura, aparegués una nova organització. Aquesta ruptura ja s’havia produït al llarg de la historia, i això permetia cert optimisme. Aquest model enllaçava amb Jacques Attali, sobre que les crisis eren un estat permanent i inevitable de la realitat. Fukuyama esperava que l’ordre sorgís com a conseqüència de l’autoorganització dels individus descentralitzats. Es produiria un consens social que era la base per a mantenir la democràcia. Però un individualisme excessiu podria debilitar les democràcies. Segons Nietzsche, certa dosi de individualitat i diferenciació (megalothymia) era una condició prèvia per a la vida. El major perill de la democràcia era un excés d’aquesta, fins i tot més perillós que un excés d’igualitarisme (isothymia). Les normes no s’havien de concebre com unes limitacions socials innecessàries i opressives; s’havia d’acabar amb les injustes i irrellevants. Aquestes normes eren les que no produïen capital social. Però era un objectiu realment possible? Fukuyama deia que la gent s’havia d’adonar de que la seva vida comunitària s’havia deteriorat, i que la història permetia creure que es podrien restablir les normes i la moral.

Universalisme vs. Multiculturalisme (Pàg. 181 i 182)

Huntington no entenia aquesta inquietud de Fukuyama per a trobar normes globals. Fukuyama havia reconegut el triomf de la cultura com a àncora que impedia el triomf de la democràcia, i Huntington assegurava que aquest era el problema central i que els nous conflictes serien sobretot entre civilitzacions. Creia que el gran desavantatge d’avui en dia era la imprevisibilitat, i identificava fins a vuit civilitzacions. Els paràmetres que Huntington va utilitzar per definir aquestes civilitzacions van ser molt discutits, perquè traslladava la vella definició d’amic i enemic típica de la guerra freda a l’àmbit cultural, sense tenir en compte que les cultures no tenien fronteres definides.

No es va immutar davant les crítiques, i va plantejar una pregunta bàsica: podria ser que una civilització ingressés a l’àmbit de la cultura occidental? Va dir que perquè un país redefineixi la seva cultura calia que la seva elit política i econòmica hi estigués d’acord, que la societat estigués disposada a acceptar els elements dominants de la civilització amfitriona, i que aquesta estigués d’acord en acceptar al convers. El procés serà prolongat, penós i discontinu, i d’acord amb l’experiència història fracassarà.

Per a Huntington, tant el multiculturalisme com l’universalisme eren dos errors. Els multiculturalistes pretenien que Occident fos com el món, i això era una amenaça per a Occident, la seva identitat i les conquestes històriques. Els universalistes pretenien que el món fos com Occident, i això posava en perill el món. Un planeta multicultural era inevitable. La seguretat d’Occident necessitava una renovació de la seva identitat cultural, la seguretat del món necessitava l’acceptació de la multiculturalitat. I la preservació de la civilització Occidental requeia en Estats Units perquè era el país més poderós. Huntington proposava un dilema: el xoc entre civilitzacions posava en perill l’estabilitat mundial, però l’existència de grans civilitzacions era la protecció més segura contra la Guerra Mundial.

La feblesa de la democràcia (Pàg. 183)

Huntington es preguntava si era possible introduir la democràcia en la cultura confuciana o en l’islàmica. Hi havia obstacles clars. El confucianisme no tenia una tradició de defensa dels drets del ciutadà contra l’Estat, i l’islamisme tendia a l’unitarisme, al fonamentalisme religiós, al predomini d’allò diví davant d’allò humà i una quota important de màgia. L’argument econòmic era un dels punts dèbils que Daniel Bell posava de manifest a la seva crítica a Huntington. Deia que confonia la cultura amb la política, i que passava per alt l’economia. Bell pensava que la economia guanyava les armes. Huntington es basava en les idees del sociòleg Seymour Martin Lipset, que assegurava que hi havia un grau extremadament alt de relació entre una democràcia estable i el desenvolupament econòmic d’un país. I Fukuyama atribuïa el sorgiment la les noves democràcies l’avenç de la modernització socioeconòmica.

No tothom estava d’acord. Es trobava un major consens al voltant la idea de que els processos de globalització econòmica, al posar en dubte els processos sobre els que es fundaven els vells Estat-nació i les seves cultures, constituïen autèntics desafiaments a la democràcia. Els vells Estats es veien obligats a adoptar formes culturals noves i estranyes i es produïa una fragmentació de les identitats culturals.


Tres revolucions en una direcció determinada (Pàg. 183 a la 185)

En el cas que es mantinguin les tendències actuals sense interferències històriques greus, tots els indicis apunten cap a tres revolucions bàsiques descrites pel físic Mikio Kaku: la biogenètica, la quàntica i la informàtica. La revolució biomolecular va permetre que l’ésser humà es conegués a ell mateix i que resolgués els vells somnis d’intervenir en la composició de la vida. La quàntica donaria accés al control de la matèria, l’espai i el temps. La informàtica acceleraria l’evolució cap a màquines cada cop més intel•ligents i petites, capaces de resoldre problemes cada cop més complexos. Aquestes tres revolucions estarien estretament relacionades fins a fer un planeta envoltat en una xarxa intel•ligent formada per màquines i persones.

Després d’estudiar minuciosament la història de les relacions internacionals, Paul Kennedy va observar una greu contradicció: la integració global convivint amb l’aïllacionisme i l’integració. Havia observat com Al Gore va perdre les eleccions, i aquest detall històric havia produït conseqüències enormes no previsibles. Més tard, persones d’Al Qaeda van derribar les Torres Bessones. I va tornar la incertesa.

I ningú no sap si la història navega cap a la societat de la informació (dins la del coneixement) apuntada Brzezinski, Toffler, Fukuyama, Castells i la resta, o directament cap al desastre. Els analistes més o menys optimistes amb prou feines havien esmentat la possibilitat d’una catàstrofe. Però el futur també podia contenir un món sense esperança.