Capítol 2. TERCERES VIES:
De Zbigniew Brzezinski a Anthony Giddens: Samuel Huntington, Cyrus Vance, Walter Mondale, Andrew Young, Arthur Schlesinger, Robert B. Reich, Jacques Attali i altres. (Pàg. 77 a la 127)


Formació i biografia de Zbigniew Brzezinski (Pàg. 77 a la 79)

Des del punt de vista intel•lectual, Brzezinski era superior a Kissinger. El seu ventall de preocupacions era més ampli i la seva formació més diversificada, amb una idea de la veritat molt més relativa, i tot això va provocar episodis d’enveges. Brzezinski sempre començava els discursos admetent la dificultat d’analitzar un món cada cop més complex, mètode que indignava a Kissinger. També va influir molt en el desenvolupament de les relacions internacionals, tot i que no va ser tan conegut. Va dissenyar el globalisme trilateral.

Zbigniew Brzezinski no era nord-americà d’origen. Havia nascut a Varsòvia el 1928, i havia vingut a Estats Units el 1953; va adoptar la nacionalitat nord-americana el 1958. Va ser fundador i secretari general de la Comissió Trilateral i conseller de Seguretat Nacional amb Jimmy Carter, tot i que ja havia col•laborat amb diverses administracions. Mai no va aconseguir la Secretaria d’Estat.

Ordenava el seu pensament al voltant de tres eixos bàsics: el pas d’una societat industrial a una posindustrial, el fracàs del sistema comunista i la societat globalitzada i sense fronteres. En un principi preveia la desaparició de les fronteres entre política interna i internacional, i anunciava el predomini d’un sistema amb característiques globals, també en l’economia i les ideologies. Advertia sobre la progressiva desaparició dels Estat-nació i la formació de sistemes més amplis de cooperació amb noves lleialtats. A causa d’això, el dilema Europeu era problemàtic, però el cas d’Estats Units no, perquè era un país immens, i com que reunia tots els recursos es possible que mantingués l’estatu de gran potència.
Brzezinski deia, com Manuel Castells, que la globalització no era incompatible amb la fragmentació de les relacions internacionals.


La nova societat tecnotrònica (Pàg. 80 a la 87)

Brzezinski sostenia que en un futur els factors que influirien sobre les persones i les societats serien la ciència i la tecnologia. S’arribaria a una societat tecnològica governada per l’electrònica, una societat tecnotrònica on el coneixement científic no tal sols augmentaria la producció, sinó que influiria en tots els aspectes de la vida. S’impartirien estudis avançats per a tothom, en un programa d’actualització permanent, i la ciència s’aplicaria en la millora de les condicions humanes. Posteriorment Brzezinski expressava preocupació pel futur de la humanitat, i es preguntava si els éssers humans aprofitarien les opcions que donaven els avenços científics i tecnològics. El fet que aquestes opcions existissin no produïa més felicitat i autoestima a la gent, ja que l’ésser humà sempre havia tingut el desig de comprendre el seu origen, conèixer el seu destí i entendre el seu entorn. Brzezinski agafava moltes idees de Hegel: la història humana era una crònica del seu camí cap a l’emancipació, la llibertat i la igualtat. I les religions van ser les que van ajudar a fundar aquest sentiment universal, la concepció d’una igualtat sobrenatural, més enllà dels límits de la vida física. Brzezinski apel•lava a un retrobament entre allò material i allò espiritual, i postulava un humanisme racional i internacionalista.

Deia que en una etapa de transició convergien tot tipus de societats, i això derivava en el caos i el desordre, no excloïa que es produïssin crisis. La creació d’una xarxa de coneixement global permetria la integració i agrupació de coneixements, es formarien elits internacionals amb un idioma específic, i tot això podria provocar conflictes entre aquestes elits cosmopolites i les masses mobilitzades per interessos nacionals o per líders nacionalistes. A la societat tecnotrònica la mà d’obra industrial es traslladaria als serveis. L’automatització i la cibernètica substituirien les persones. La televisió crearia una mena de sistema nerviós global. La societat estaria més preocupada per la mobilitat laboral, el naixement i mort de les especialitats, la velocitat als canvis, l’oci i l’obtenció de beneficis que no pas per l’ocupació o desocupació (aquí no va encertar). El coneixement seria accessible a escala mundial i un instrument de poder, i l’educació seria universal. Brzezinski va ser un dels pares de la idea de societat de la informació. Les comunicacions estimularien les respostes socials dinàmiques i canviants, i les respostes tancades construïdes a traves d’ideologies es declinarien. Les masses participarien de debò als conflictes polítics, i la investigació per a fins humans i millora de la qualitat de vida serien un imperatiu moral. Tot i que acceptava que el Tercer Món seguiria sent marginat, va anunciar la fi de les epidèmies i les fams el 1985. No va encertar gaire. En aquestes societats les classes dirigents canviarien, serien les elits intel•lectuals adquiririen poder a traves del coneixement. Les universitats consolidarien el seu paper des de dins la societat com a reserves de pensadors.

L’efecte acumulatiu de la societat tecnotrònica podria marcar l’inici d’una comunitat global, o també fragmentar la humanitat en petites comunitats; caldria un equilibri entre l’internacionalisme i aquestes noves comunitats, que no tenien per que ser les mateixes que els vells estats. L’amenaça del caos provenia de les contradiccions; aquesta societat també era desconcertant i indeterminada, però alhora es crearia una consciència global sobre els problemes bàsics de la humanitat.

El globalisme trilateral (Pàg. 83 a la 87)

Brzezinski, a la seva etapa com a professor, va comparar el globalisme imperial font el globalisme trilateral. Proposava que si els EUA, Europa i Japó, en igualtat de condicions, apostessin per les noves tecnologies, la Unió Soviètica no podria amollar-se a aquesta revolució tecnològica i, per tant, l’amenaça de la URSS no era ideològica sinó militar. Brzezinski creia que calia cooperar amb la Unió Soviètica en activitats científiques i culturals, perquè l’obertura perjudicaria la seva burocràcia. També anunciava una pèrdua d’influència de l’URSS i d’Estats Units sobre el món, i preveia l’atracció d’Europa de l’Est cap a les llibertats i el progrés de l’Oest. Va encertar.

Respecte la resta del món, Brzezinski era sorprenent fins i tot entre els sectors liberals, perquè deia que les transformacions que es produïen a diversos països pobres no eren una amenaça i que no hi havia justificació per intervencions militars directes.

El 1977, quan ja era conseller de Seguretat Nacional amb Carter, i davant la pregunta de quina seria la resposta del govern nord-americà si els partits eurocomunistes arribaven al poder a Europa, Brzezinski va respondre que seria una tonteria intervenir directament en els assumptes interns d’altres països perquè podrien convertir als partits eurocomunistes en símbol de la identitat nacional. A més, deia que si arribaven al poder i respectessin les normes democràtiques, no hi hauria cap intervenció secreta dels EUA per desestabilitzar aquests règims. Això xocava totalment amb l’anomenat factor K (de Kissinger), la secreta decisió que impedia (com fos) l’arribada al poder dels comunistes a Occident. A més, Brzezinski pensava que tenir relacions de poder amb Amèrica Llatina tan sols conduiria al fracàs, s’havien d’establir relacions d’igualtat i destinar més ajuda per al seu desenvolupament. També pensava que Estats Units havia de dur una actitud menys polititzada en les relacions comercials i en ajudes a l’estranger, s’havia de revisar el concepte de seguretat internacional i disposar l’exèrcit tan sols en zones estratègiques. A Brzezinski li interessava la zona continental euroasiàtica, ja que tenia gran part de la població i dels recursos de la Terra. Era partidari d’una Unió Europea forta i propera al model americà, però es mostrava més prudent amb Rússia. Admetia la complexitat de Xina i deia que se l’havia d’acceptar tal com era, sempre que no posés en perill els interessos globals. Defensava la necessitat que Estats Units compartís el seu poder amb altres potències emergents, sobretot Europa.

Des del punt de vista polític, l’obra de Brzezinski girava entorn del triomf de la democràcia sobre tots els tipus de dictadures, com després farien altres autors com Samuel Hutington i Francis Fukuyama. A la seva obra Poder polític, establia els eixos del que ell anomenava “humanisme racional”, que acceptava la diversitat cultural i econòmica al món i potenciava l’interès pels valors humans i socials. Al contrari que Kissinger, ell proposava la promoció i enfortiment de les democràcies primer als països d’òrbita occidental i després al món. L’organització social que ell defensava era una llibertat d’acció per a una lluita competitiva i franca que imposés el respecte a tots els drets i que estigués garantida per una constitució.


Brzezinski i l’universalisme anticomunista (Pàg. 88 a la 93)

Brzezinski feia una crítica severa i implacable al comunisme, però també reconeixia les aportacions positives de Karl Marx en els anàlisi de la societat. L’URSS podria haver-se convertit en un autèntic model social per a la solució dels dilemes de l’home, però Lenin i Stalin havien matat aquesta possibilitat; havia sacrificat la consagració a l’humanisme universal amb el nacionalisme rus del marxisme-leninisme.

El marxisme simplificava la realitat. La suposada necessitat de planificació i la dictadura del proletariat van permetre l’imposició de la voluntat de la burocràcia comunista. El creia que el responsable d’aquestes deformacions va ser Lenin, i el resultat va ser l’estancament tecnològic i econòmic.

Brzezinski havia estudiat a fons la realitat soviètica, i coincidia amb alguns antiestalinistes europeus com Jean-François Revel. Revel deia que el món evolucionava cap al socialisme, i que el seu principal obstacle no era el capitalisme sinó el comunisme. Coincidia amb Brzezinski en la idea d’una societat socialista i democràtica de caràcter planetari, i hi va predir la subordinació dels vells Estats nacionals. Estats Units, amb tots els defectes, era el far de la llibertat global, per això no entenia l’obsessió antiamericana tan estesa al món.

Brzezinski no trobava estrany que una política de glasmost (obertura informativa) fes caure els sistema; la innovació tecnològica, cultural i científica era incompatible amb l’estalinisme. Però ell no era anticomunista, de fet deia que el marxisme va contribuir a un esforç reflexiu per entendre el present i el passat, que va ser la millor manera d’explicar la realitat, que va infondre moralitat a la política, una crítica a les institucions antiquades, i havia obert l’internacionalisme a la gent en una època d’odis nacionalistes.

Perquè Brzezinski era, sobretot, internacionalista. I s’inclinava per l’herència cristiana que compatibilitzava el lliure albir amb l’igualtat. Comparava la cúria amb el Kremlin, perquè eren dos sistemes molt tancats. Però l’església va saber canviar, al menys llavors. En el moviment comunista, les pressions venien de la perifèria cap al centre. Però Brzezinski no va saber preveure el retrocés de l’església amb Joan Pau II. Brzezinski creia que el marxisme derivava de l’ètica judeocristiana, i tot i la critica al leninisme, es mostrava comprensiu amb les idees de Marx. El problema era quan aquest factor de progrés social i econòmic s’utilitzava per governar.

Tot i això, va arribar a sostenir que sense el comunisme, Rússia s’hagués convertit en una potència nacionalista i imperialista molt més perillosa per les relacions internacionals. Però el saldo era terrible: deu milions de ciutadans executats o morts en camps de concentració, i tot això per aconseguir una industrialització i un creixement que altres països van aconseguir amb molts menys costos socials.

¿Però podria la Unió Soviètica fer la revolució tecnotrònica? No, tan sols quan trenqués amb l’herència estalinista. I ell i Huntington ja ho havien previst a la seva obra Poder polític tres dècades abans de la caiguda. També van analitzar les teories sobre la convergència dels sistemes nord-americà i soviètic, i es van decidir per la defensa dels drets humans i la democràcia a tot el món. Més tard plantejaven eliminar les dictadures al món occidental, ajudar als partits democràtics i advertir als militars amb tendències intervencionistes que no tenien el recolzament de Washington. Suggerien enderrocar tota la feina que havia estat fent Kissinger.

Tan sols des d’aquesta coherència interna es podria criticar a l’URSS per no respectar els drets humans, per no respectar les llibertats bàsiques i per no impulsar reformes democràtiques. Això significava no acceptar l’existència de blocs inamovibles. L’impuls de l’innovació científica i tecnològica, la globalització de les comunicacions, de la cultura i els intercanvis econòmics, provocarien l’enfonsament del comunisme.

Brzezinski defensava el lideratge dels Estats Units, però d’una manera diferent a Kissinger. Com a centre de la revolució tecnològica, impulsaria un canvi constructiu basat en la investigació científica i tecnològica i en un humanisme racional capaç de compatibilitzar la llibertat amb la igualtat. Però alhora acceptava que Amèrica alimentava el materialisme i la vulgaritat, que mina les creences tradicionals sense substituir-les per unes altres, fet que provoca un efecte d’una Amèrica ambivalent.


La necessitat d’uns nous valors al món occidental (Pàg. 83 a la 102)

Va ser Samuel Huntington qui, el 4 de juliol de 1978, va fer una diferenciació clara entre els moralistes i els realistes en la política exterior nord-americana. Des de el final de la Segona Guerra Mundial, la introducció dels drets humans s’havia de veure com un intent de restablir cert equilibri en la política exterior del país, i el de reintroduir consideracions i principis morals que s’havien diluït durant la guerra freda. Segons ell, la moralitat era la base de l’eficàcia.

Al seu llibre Tercera Onada havia reflexionat sobre la capacitat d’expansió de la democràcia, i observava un tímid avanç en trenta països entre 1974 i 1990; la tercera onada era el procés de democratització mundial. La primera onada estava lligada a la creació d’Estats nacionals durant la revolució anglesa, la segona s’havia desenvolupat just després de la Segona Guerra Mundial i la tercera havia començat a Portugal amb la Revolució dels Clavells. Aquestes transicions trencaven els esquemes i la visió escleròtica de l’escena internacional de Kissinger, i Huntington, en canvi, considerava aquests canvis molt positius.

Per a Brzezinski les noves democràcies eren una manifestació del triomf de l’humanisme racional, que subratllava la diversitat i la igualtat s’aconseguia amb l’obertura del coneixement i l’educació.

Però la historia no havia seguit aquest camí, i Brzezinski tornaria a analitzar el nou ordre després del comunisme, a la vigília del segle XXI, com una mena d’auditoria sobre les seves previsions. Assenyalava la fragmentació creixent del planeta: la desunió europea, situació explosiva a països islàmics, augment de la diferència entre països rics i pobres i de l’inestabilitat política als antics satèl•lits de l’URSS. Advertia també sobre el declivi dels valors d’Occident sense solucions de recanvi, i també sobre el creixement de grans zones en situació de mera supervivència.

Jacques Attali, economista francès i intel•lectual polifacètic, també havia advertit sobre el caos. Aplicava la teoria de la informació a la política i a la economia, basant-se en els conceptes d’ordre i soroll. Quan intervenia el soroll (allò dolent) generava un desordre, però també podia crear un nou ordre. Per això la crisi no era ni bona ni dolenta, era un estat permanent sense el que res avançaria. Se sentia atret pel passat per trobar sentit al futur; creia que es podia fer prospectiva barrejant ciència i historia. Observava dos grans blocs de poder: Japó al Pacífic i Europa a l’Atlàntic, i presentava un futur ple de contradiccions.

Brzezinski afirmava, en contra de Fukuyama, que la historia no s’havia acabat, sinó que s’havia comprimit, i el signe clar era la discontinuïtat. Si Estats Units no restablia la centralitat d’alguns valors morals, el seu domini s’acabaria. Aquests valors s’havien de basar en cinc principis: definir els límits entre els interessos interns i externs, compatibilitzar les aspiracions individuals i les necessitats socials, buscar un equilibri entre riquesa nacional i pobresa global, combatre l’alteració irresponsable de l’ambient físic i humà, y assumir activament la defensa del patrimoni natural i de l’autenticitat de la identitat humana.

Arthur Schlesinger era un dels grans pares del liberalisme (progressisme) nord-americà. Va escriure un article sobre la guerra preventiva que va fer mal als conservadors, en que comparava Iraq amb l’atac preventiu dels japonesos a Pearl Harbor. Deia que la guerra preventiva es basava en la presumpció il•lusòria de que es podia preveure amb certesa el que passaria. La seva carrera li havia ensenyat que el futur estava ple de sorpreses i es burlava de totes les certeses. Deia que la guerra preventiva era il•legítima i immoral.

Jimmy Carter havia publicat un brillant article el 2002 en que acusava als neoconservadors d’ignorar la lluita pels drets humans i d’introduir el nou argument dels interessos espuris. No hi havia cap punt de convergència entre Brzezinski i Kissinger, igual que tampoc n’hi havia cap entre Bush i Carter; està pendent un anàlisi comparatiu dels seus respectius treballs intel•lectuals.

Els diari New York Post s’havia mostrat contrari a tot allò que representava Jimmy Carter, que no responia als perfils que demanava l’enorme poder conservador nord-americà. Carter tenia una obsessió que alterava als sectors més ultradretans nord-americans, i era que Estats Units defensés els drets humans arreu del món.

Andrew Young acabava d’admetre que a les presons d’Estats Units hi havia presos polítics, no per les seves opinions, però sí per ser pobres. Un parlamentari conservador va arribar a dir que els pobres no representaven el poble americà. Els dirigents republicans agitaven pancartes demanant el retorn de Nixon, i ell va dir que Carter havia perdut tant de terreny que els republicans estaven en la millor disposició per a tornar amb força a les següents eleccions presidencials de 1980. Per un cap va encertar; i a Moscou es fregaven les mans. Carter sempre havia estat un estrany a la Casa Blanca, i hi va haver qui va dir que l’únic balanç positiu va ser que durant el seu mandat no havia mort cap soldat americà. Reagan va guanyar amb molta diferència.

S’ha d’esperar que la distància demostri que Carter va ser un dels millors presidents que ha tingut Estats Units. Mentre Kissinger va obtenir el Premi Nobel de la Pau mentre exercia el seu poder arbitrari, indigne i injust, ell va obtenir el premi per l’activitat mediadora als conflictes posterior al seu mandat. Els medis van qualificar la presidència de Carter com a dèbil.

Brzezinski defensava una visió moral de les relacions internacionals. El govern de Carter va atacar la Unió Soviètica per no respectar els drets humans, i això va desconcertar Bréznev i la cúpula soviètica, acostumats al tripijoc d’interessos entre el binomi Kissinger-Nixon. Brzezinski creia que el sistema soviètic estava debilitat i no suportaria la pressió de la societat científic-tecnològica i que l’estratègia dels drets humans enfonsaria les dictadures.

Kissinger al•legava que s’havia de mantenir un statu quo internacional invariable, que la zona d’influència d’Estats Units s’havia de preservar encara que fos amb l’imposició de règims autoritaris. Brzezinski defensava els drets humans i la promoció de democràcies. Kissinger considerava qualsevol revolució una amenaça contra l’estabilitat internacional. Brzezinski pensava que aquestes eren una oportunitat, i que era bo treure aquesta bandera de les mans de Moscou.


La Comissió Trilateral (Pàg. 102 a la 113)

Qui hi havia rere els liberals globalistes? Qui havia canalitzat la caiguda de Nixon i havia propiciat la difusió del cas Watergate? La Comissió Trilateral, nascuda el 1976 a mans de David Rockefeller.

A principis dels setanta, amb la crisi del dòlar i del petroli, el sistema Keynes s’havia esquerdat. Tot això coincidia amb la presidència de Nixon, amb Kissinger com a cervell gris i amb la presidència interina de Gerald Ford, que s’havia fer càrrec de greus conflictes interns i externs.

La crisi del petroli havia obert una etapa de desconcert a tot el món. La derrota de Nixon i a Vietnam havia causat una fort commoció en el sistema nord-americà i havia minvat la seva capacitat de lideratge al món. Alhora, s’accentuava el procés d’internacionalització del capital (globalització); les grans empreses nacionals es convertien en internacionals i el proteccionisme agonitzava. S’estava dibuixant un nou ordre mundial basant en l’intercanvi trilateral del capital al marge dels governs; el model de Brzezinski. I el banc de Rockefeller era uns del que col•laborava amb més entusiasme en aquest procés. Els analistes observaven com el creixent impuls dels avanços de la ciència i la tecnologia exercia una gran influència a la nova societat, i ja situaven el coneixement i la informació coma motors del canvi.

Davant una situació de crisi cada cop més complexa, Nixon i els seus assessors van presentar el 1991 la seva nova política econòmica. Es tractava d’una devaluació dissimulada del dòlar i en el recàrrec d’un deu per cent a totes les importacions (més proteccionisme). Europa i Japó no van amagar el seu enuig. Va representar un fort cop per a les companyies transnacionals i va provocar reaccions immediates; les critiques van inundar els medis de comunicació de referència i a les revistes especialitzades i de caire acadèmic. Kissinger no va saber preveure aquest garbell.

A finals del 1973, en plena polèmica, es va produir la crisi del petroli. Els països de la OPEP van augmentar el preu del petroli i el sistema es va trontollar, i va suposar el fi d’un creixement il•limitat dels països desenvolupats. Aquell mateix any es va crear la Comissió Trilateral, que responia a una temptativa del capitalisme per a buscar sortides a les crisis del dòlar i el petroli i de tot el sistema. Rockefeller va nomenar Brzezinski secretari general.

La Comissió detectava l’existència de tres centres de poder mundial (Estats Units, Europa i Japó) capaços d’imposar nous camins a les relacions internacionals; la consolidació del mercat global. Reunia a tres-centes personalitats: intel•lectuals, professors universitaris i polítics de diverses tendències, representants de grans companyies transnacionals i sindicalistes. Quan un membre de la Trilateral arribava a un càrrec de govern al seu país abandonava provisional o definitivament la Comissió.

La Comissió es proposava uns objectius fonamentals: promoure la feina conjunta de reflexió entre personalitats de les potències per a la resolució de problemes comuns i del món i una projecció social de les solucions influint directament a les polítiques internes dels països i el desenvolupament de les relacions internacionals. Respecte el futur, promovia la confecció d’anàlisi sobre les expectatives a curt, mig i llarg termini. Volien construir un món segur a partir de la interdependència mútua, controlant l’ingerència dels governs als intercanvis comercials, aconseguir una reducció dels aranzels sobre els productes industrials, integrar les economies de les tres potències i incorporar els països subdesenvolupats a l’economia global.

Brzezinski havia construït l’escenari polític ideal per a la Comissió: defensa dels drets humans, enfrontament amb els països que no els complien, substitució de les dictadures per democràcies “governables”, recolzament actiu als partits de centre, foment de la cultura i la investigació i control dels abusos de la societat de la informació. El treball de la Comissió consistia en elaborar diferents estudis sobre diversos temes que es publicaven en una sèrie de papers de treball titulats The Triangle Papers. Les conclusions de les grans reunions anuals es publicaven a la seva revista.

La Comissió no dictava polítiques ni dirigia l’ordre mundial, però pretenia induir decisions concretes; i moltes recomanacions van ser adoptades per molts governs del món. Però la Comissió Trilateral va altar al primer pla de l’opinió pública amb l’arribada del vell trilateralista Jimmy Carter a la presidència, amb el qual van ascendir al poder altres membres.

El 1978 la Comissió va recollir el certificat d’existència mediàtica; fins aleshores s’havia mantingut mig amagada, però tots els observadors van assegurar que la filosofia trilateral s’havia consolidat. Els grans medis de comunicació van començar a preguntar-se què era exactament la Comissió Trilateral, i van començar a proliferar les visions sensacionalistes a molts diaris. Al marge d’aquestes, s’ha d’admetre que els antecedents més propers de la Comissió s’haurien de buscar a la Societat Mont Pelerin i al Grup Bilderberg, destinades a defensar el sistema capitalista conta les amenaces de l’esquerra.

Nixon estava condemnat. Qui havia precipitat el cas Watergate? Per què Washington Post i New York Times van permetre que dos periodistes de segona fila continuessin amb l’investigació? A què es deu la fulgurant ascensió de Jimmy Carter? Se sap sobre un extens informe, pagat per David Rockefeller, sobre el perfil del futur president segons els gustos del nord-americà mitjà, després les traumàtiques experiències de Vietnam i el cas Watergate. Carter era el candidat ideal.

Kissinger havia deixar una herència prou pobre per als interessos de les transnacionals; aquell cowboy solitari tan sols havia aconseguit reforçar la divisió del planeta en dos blocs hegemònics, a costa de la llibertat i la justícia.

Sobre la seva relació amb Kissinger, Brzezinski no havia amagat el seu distanciament ideològic, ni tampoc la falta de sintonia personal. Havia assegurat que ell no era el successor de Kissinger, sinó el seu antecessor, i que mentre Kissinger era un empleat de Rockefeller, ell era el seu soci.

Alguns anàlisi van dir que el trilateralisme era una operació de cirurgia estètica del capitalisme; es tractava de conservar els vells valors i buscar respostes a les contradiccions del sistema.

Brzezinski va dir que vivíem en un món en creixent complexitat, on el poder d’Estats Units no és tan decisiu com ho va ser. Al•legava que el país s’estava recuperant d’una crisi filosòfica i cultural, i que això podria provocar un major desig de demostrar que els Estats Units té la força, la voluntat i el sentit de la direcció per a protegir els seus interessos. Deia que en el futur potser haurien de formular una política que seria difícil d’explicar, per tal d’afrontar les tendències socials e històriques del estranger.

S’estava fent el joc a les companyies transnacionals? Hi havia indicis preocupants. Les grans empreses transnacionals es movien amb total llibertat per sobre de les fronteres, buscaven zones amb sistemes fiscals menys rigorosos, països amb mà d’obra barata. S’havien infiltrat fins i tot en els organismes internacionals i practicaven una estratègia de tràfic d’influència, de suborns i fins i tot de cops d’estat.

Ara exigien un ordre internacional obert, i Rockefeller les presentava com impulsores del desenvolupament mundial i defensores dels drets humans. Els documents de la Comissió Trilateral anomenaven insistentment l’atenció sobre els perills que comportava la “democràcia extrema” i “democràcia excessiva”. Apostaven per una democràcia “governable”, sense que el concepte mai no quedés excessivament definit.


La definició trilateral del món aplicada a la política del partit Demòcrata nord-americà (Pàg. 113 a la 123)

La definició trilateral del món va impregnar la concepció de les relacions internacionals del partit Demòcrata. Bill Clinton corresponia a una mena de via social-demòcrata a l’americana. Hi havia una consciència de relativitat i de vulnerabilitat del poder imperial perquè apareixien nous països emergents que podien canviar aquest escenari, i una preocupació per la imatge històrica.

Clinton, aconsellat pel senador J. William Fulbright, preferia que Estats Units fos un amic comprensiu de la humanitat que un mestre sever i orgullós. La paraula clau era la interdependència: s’havia d’escollir la cooperació davant el conflicte, i tot això s’havia de desenvolupar dins les institucions, especialment dins la ONU. Coincidia amb el programa de Cyrus Vance, secretari d’Estat amb Carter. Madeleine Albright, secretaria d’Estat amb Clinton, ho va resumir en “multilateralisme i intervenció per valors”. Tot herència de Brzezinski.

Andrés Ortega va especular sobre què hagués passat si Clinton o el seu vice-president Al Gore haguessin presidit Estats Units després de l’11 de setembre. Potser, tot i intervenir també a Afganistan, el govern hagués donat prioritat a la lluita contra Al Qaeda i hagués intentat desactivar altres conflictes amb l’ajuda de l’ONU, amb una mica més de reflexió i moralitat. Al Gore hagués estat un president interessant, perquè significava la continuació del pensament de Brzezinski. Lester Carl Thurow i Robert B. Reich representaven el sector ideològic derrotat.

Lester Carl Thurow era admirador del model econòmic europeu, tot i que respectava el lliure mercat, defensava un cert intervencionisme per respondre a la nova fase de la historia. La nova economia passava pels paràmetres d’investigació i desenvolupament, i per afrontar aquest repte calia alta capacitació dels treballadors i especialització flexible. Era el discurs de Gore.

Robert B. Reich també era un admirador de l’economia de mercat de trets europeus, i un crític feroç del liberalisme. El mode racional que defensava havia de basar-se en el pensament abstracte, en el coneixement sistemàtic, en l’experimentació científica i en la col•laboració. Deia que no es produiria una divisió entre treballadors intel•lectuals o manuals, sinó entre serveis locals i internacionals. Criticava amb ferocitat l’economia de l’especulació, amb grans beneficis immediats però que no aportava res al benestar general. Atacava també el dogma conservador segons el qual al reduir els impostos als rics es creava automàticament més riquesa; la realitat solia demostrar que els rics es feien més rics i els pobre més pobres.

Era necessari revisar el concepte de mercat, que havia de servir per augmentar el nivell de vida de la població. Proposava que les empreses multinacionals deixessin de fer negocis a curt termini i promoguessin les noves tecnologies i els nous consums; l’economia havia de ser global de veritat, per sobre de la d’Estats Units. L’economia capitalista havia esborrat les fronteres, i les barreres aranzelàries les àncores que empobrien les nacions. Tot i això, Reich no era partidari d’un liberalisme pur a escala mundial: proposava ajudes als països amb menys potencial econòmic, però demanava que el món acceptés la globalització i repartís els guanys.

La tercera via d’Anthony Giddens (Pàg. 118 a la 123)

Anthony Giddens, autor de Tercera via: més enllà de la dreta i de l’esquerra, reflexionava sobre això i intentava buscar una sortida a la vella esquerra democràtica i havia influït molt en el nou laborisme britànic, però què volia dir una tercera via?, i què podia haver més enllà de la dreta i de l’esquerra? Igual que la Comissió Trilateral, ell defensava els partits de centre.
Giddens va començar per analitzar la social-democràcia clàssica i la seva incapacitat per a respondre als nous reptes del segle XXI. Un Estat que protegís als ciutadans des de que naixien fins que morien responia a una visió polaritzada de les relacions internacionals. La societat canviava: les economies no eren tan sols nacionals, les burocràcies estatals es desfeien, els mercats de feina ja no eren homogenis ni estables, la dona havia entrat amb força al mercat laboral i l’estructura familiar se’n ressentia. La resposta neoliberal no servia, però trobava un recolzament social potent.

P L. Berger, psicòleg i teòleg de Boston, creia que el procés globalitzador es produïa a traves dels mecanismes d’integració econòmica, però també a través de la cultura, amb una important influència religiosa. El sociòleg britànic David Martin xifrava en 250 milions el número de persones a les que la cultura religiosa (a vegades sense saber-ho) havia modelat les seves actituds morals. De fet, l’ètica protestant, era un expressió perfecta del capitalisme modern. Giddens assenyalava que la devoció pel lliure mercat i la defensa de la família, i la nació tradicionals, eren contradictòries. L’antic ordre xocava amb la nova realitat de la societat globalitzada. I, a més, no hi havia consciència ecològica.

Giddens, amb la tercera via, pretenia donar resposta als cinc grans dilemes: la globalització, la relació entre llibertat individual i comunitat, el significat de la vella divisió entre esquerra i dreta, la capacitat d’acció política i els problemes ecològics. I proposava dos lemes bàsics: Cap dret sense responsabilitat, cap autoritat sense democràcia. Però aquesta mena de desenvolupament tan sols es podria produir en una economia mixta que busqués l’equilibri entre els sectors públics i privats, però tenint en conte l’interès públic. Proposava canvis conceptuals, equiparant la igualtat a l’inclusió, la capacitat d’integració de la ciutadania a l’espai públic. I, a més, la política de la tercera via havia d’acceptar algunes de les crítiques de la dreta a l’estat del benestar.

Considerava pertinents les àrees en les que el govern podia ajudar a crear llocs de feina: iniciatives empresarials d’innovació tecnològica amb obertura de petits negocis, educació permanent (cognitiva i emocional), projectes públics on empreses s’encarreguessin d’àrees antigament estatals, estímul de la mobilitat social i protecció de la família (compatibilitzar feina i educació dels fills). La societat del benestar no era tan sols l’Estat, sinó que s’estenia més enllà, la responsabilitat personal es convertia en focus principal del desenvolupament social; el benestar positiu.

Giddens defensava el concepte de nació cosmopolita i pluralisme cultural, ja que el multiculturalisme i el pluralisme donaven respostes adequades al problema de la immigració. Una nació cosmopolita necessitava valors nous en els quals tothom pogués creure, una identitat còmode per a tots els ciutadans, i l’acceptació d’una certa ambigüitat i diversitat cultural. També implicava una democràcia cosmopolita que funcionés a escala global, encara que signifiqués cedir aspectes de les velles sobiranies, així com una regulació dels mercats a escala global (un Consell de Seguretat Econòmica a la ONU).

L’anomenada trobada progressista celebrada a Londres a mitjans de juny de 2003, convocada al voltant de la tercera via, reunia a persones aparentment diverses ideològicament. No va trobar un consens total: hi ha haver crítiques d’obsessió centrista, els països llatinoamericans es van queixar que el sistema econòmica internacional els havia convertit en laboratoris de receptes de desastres econòmics i els africans van parlar directament d’explotació per part de les grans companyies transnacionals. Però els representants dels països desenvolupats van seguir en la mateixa dinàmica. Peter Mandelson, un dels grans teòrics de la tercera via, havia facilitat una fórmula: serveis públics universals, millora de vida en els nens, innovació científica, noves regles de joc per a la immigració, màxima transparència d’empreses públiques i privades, nova ètica ciutadana i sostenibilitat mediambiental. Res nou, la tercera via connectava totalment amb Zbigniew Brzezinski.

La Comissió Trilateral i les democràcies liberals (Pàg. 123 a la 127)

El segon flanc de la Comissió Trilateral estava ocupat pels drets humans i la democràcia. Huntington es mostrava optimista, però no ignorava les dificultats d’un model que no sempre es consolidava. S’anunciava una nova era de la democràcia. ¿Però quina mena de democràcia? Una democràcia governable. Aquest caràcter podria ser l’expressió d’una voluntat restrictiva. Partia de que les eleccions no garantien una autèntica democràcia, i era necessari assegurar que res ni ningú poguessin imposar un dogma sobre la resta.
Les democràcies lliberals tenien un punt dèbil, tenien al seu interior governs, grups i persones que soscavaven els ciments del sistema. I això era objecte de debat dins la Comissió. Aquesta democràcia raonable havia d’impedir l’accés als radicals, defensés la llibertat i perseguís a tots aquells que atemptessin contra els drets humans. Però hi havia una fràgil frontera entre el concepte de democràcia governable i el de controlable.

Giovanni Sartori advertia sobre la fragilitat de la democràcia. I acusava al papa Joan Pau II d’impedir el control demogràfic. Sartori havia advertit que la democràcia podia fracassar, perquè de tots els sistemes era el que més depenia de la intel•ligència. Creia que tan sols hi havia una democràcia: la lliberal. Segons ell, un dels grans desafiaments de la democràcia provenia dels medis de comunicació, i Alvin Toffer havia portat la paradoxa fins l’absurd quan deia que si intentàvem controlar als medis, posaríem fia a la democràcia, però si no ho fèiem, els medis destruirien la democràcia. Ell responsabilitzava de la degradació de la democràcia al pas d’un humà lector (lectura, abstracció, conceptualització i racionalització) a un d’ocular (televisió).

Pierre Bordieu explicava com la televisió havia alterat móns tan diversos com la política, el pensament, la literatura i l’art. Neil Postman deia que la televisió estava imposant els arguments emocionals per sobre els racionals, i ningú no sabia quines conseqüències tindria això en les escales de valors. La Comissió Trilateral es va decantar, al principi, per un cert control de la cultura, inclosos els medis. Però aviat es va adonar del perill que això comportava per als somnis lliberals.

I ningú no va fer res. Sartori proposava uns medis de comunicació forts, encara que no sa sap què volia dir. Silvio Berlusconi feia coincidir l’exercici del poder amb el poder dels medis. I Maurice Duverger havia advertit que els medis de comunicació i la televisió tenien la tendència a substituir de manera natural als partits polítics.

Robert A. Dahl plantejava set valors que havien de guiar l’acció social: la llibertat, la racionalitat, la democràcia, la igualtat en drets i deures, la seguretat, el progrés i la inclusió apropiada i no forçada dins un grup de pertanyença. Però sense una autèntica informació als ciutadans, no era possible construir un ordre autènticament democràtic.

Giddens havia afirmat que la crisi de la democràcia ve perquè no és prou democràtica, i suggeria que l’autoritat de l’estat ha de ser renovada, postulant alternatives al procés tradicional de votació. El govern havia d’establir un contacte més directe amb els ciutadans, i els ciutadans amb el govern mitjançant els “experiments de democràcia”. També proposava una família democràtica: igualtat, respecte mutu i autonomia.

Mailer afegia: “Com la democràcia és noble sempre està en perill (...). Per a la majoria de la gent, si es tenen en compte els instints més baixos (...) la forma natural de govern és el fascisme. (...) La democràcia és un estat de gràcia que tan sols aconsegueixen els països que posseeixen gran quantitat d’individus disposats no tan sols a gaudir de la llibertat, sinó treballar durament per a mantenir-la”. ¿Era la democràcia el final de la historia?