Introducció. EL TEMPS ACCELERAT I LA INCERTESA HUMANA DAVANT LA SEVA INCAPACITAT PER CONTROLAR-LO.
(Pàg. 11 a la 36)


Instal•lats en el limitat i imprecís mirador de la nostra vida quotidiana, observem com el panorama canvia per l'acceleració del coneixement, el progrés de la ciència i l'enorme desenvolupament de la tecnologia. Sentim el vertigen del temps i de vegades lamentem la nostra pròpia impotència. I allò que avui sembla inalterable i fins i tot necessari, demà pot ser dubtós, inestable o superflu. Es produeixen molts canvis, però no endevinem cap a on i si són en direcció correcta.

Abans de parlar del passat, del present i del futur, cal determinar les fronteres del temps. El concepte del temps és fràgil i inestable. Els grecs ja tenien dues nocions del temps: una relacionada amb el pas de la vida i altra amb l'eternitat. Consideraven que el temps era la mesura d'una successió d'esdeveniments, fenòmens i successos en relació amb la consciència del present, en harmonia amb el passat i amb un nexe més o menys llunyà en el futur. Avui se sap que el temps és una de les quatre coordenades observables d'un conjunt continu que els físics teòrics denominen espai-temps. La fletxa del temps sempre assenyala cap a davant. Albert Einstein va descobrir que la dimensió del temps era relativa als sistemes de referència que s'emprin.

La sensació del temps accelerat afecta molt a la societat. Augmenta el risc global, atès que les persones podrien ser incapaces d'assimilar els avanços, i podria augmentar la incertesa. Es preveu que si no es canvien els models es produirà una ruptura; l'ésser humà ja no dominaria el temps accelerat.

Però és possible domesticar el temps i controlar el ritme del canvi? Dominar el passat, present i futur, conèixer la complexitat, és una tasca impossible. Res del que passa té una sola causa. Del passat hi ha minucioses anàlisis basades en abundants documents, del present es creen infinits testimonis i dipòsits, però del futur no hi ha res definitiu. Llavors, sembla que ens desplacem d'un món de certeses a un món de probabilitats, fundant la ciència de la complexitat, on les fluctuacions locals podien tenir un gran paper en el futur. Així, la incertesa resol en part el problema, superant els límits de la vella metafísica.

Els científics i pensadors actuals usen potents eines d'anàlisis de la realitat i d'obtenció de coneixements, arribant a predir no tan sols els canvis previsibles i suaus, sinó també els canvis sobtats. I ara sabem que el demà és més complex i inesperat del que creien els prospectius del segle XX. Han canviat molts conceptes: la sort, associada amb l'atzar, s'ha substituït per una idea de racionalitat que ja no té per què anar associada a certeses.

Així, el gran somni de la prospectiva actual és el d'abordar el futur tal com ho fa la història, amb ambició integral. Però hi ha dos greus obstacles: la impossibilitat de conèixer totes les variables i la dificultat per a dominar el ritme del pas del temps.


Conflictes entre civilitzacions (Pàg. 18 a la 25)

La història recent és una mostra de la incapacitat humana per a domesticar i dictar el demà. El món occidental va anunciar durant dècades la derrota del comunisme enfront del capitalisme, però la caiguda de la Unió Soviètica va agafar a tots desprevinguts. La guerra freda havia sumit al món en una llarga etapa bipolar d'equilibri i linealitat, d'equilibri delicat. El segle XX ha estat el més salvatgement cruel de tota la història de la humanitat: dues guerres mundials, nazisme, feixisme, stalinisme, etc. Amb la caiguda del comunisme milions de morts van quedar diluïts en un mar ideològic, i es va confondre erròniament democràcia i capitalisme.

Quines serien les condicions de seguretat en un món immens en grans processos de canvis? Calia redefinir els límits de la confrontació internacional. A partir de llavors els conflictes serien, fonamentalment, entre civilitzacions.

Es va començar a parlar de crisis, al•legant que s'havien perdut les referències i s'estava buscant un sentit, buscant una vegada més les causes. Es va parlar de xoc d'integrismes, que la causa era un problema tradicional i permanent com les creixents desigualtats entre les societats i en el seu propi interior, així com una deshumanització del món. Però després del 11 de setembre de 2001 es va produir un reforç del conservadorisme radical i de la burocràcia, alimentats per la por global, una por que va afectar des de la vida quotidiana les relacions internacionals, reforçant l'exclusió dels països del tercer món i les mesures de seguretat, constituint també la violació d'alguns drets dels individus per part de països com EUA, que no va acceptar l'autoritat del Tribunal Penal Internacional.

Els Estats Units tenen un nacionalisme amb un fort caràcter messiànic, destinat a salvar a la humanitat de les amenaces del mal i a defensar els valors de la civilització occidental. Idealisme? Valors? No, tan sols el vell instint de supervivència de les societats més poderoses, amb l'objectiu que tot segueixi més o menys igual.


Els motors del canvi (Pàg. 25 a la 29)

Manuel Castells diu que hi ha tres grans processos independents que actuen com a motors del canvi: la revolució de les tecnologies de la informació, les crisis econòmiques i les seves reestructuracions, i finalment el naixement de moviments socials innovadors.

La revolució de les tecnologies de la comunicació és un dels casos més evidents de l'acceleració del ritme del temps, i té el seu màxim exponent amb Internet a la dècada de 1990. Ja feia temps que s'havien situat les comunicacions en el centre de l'horitzó, passant d'una economia de producció d'articles a una economia basada en la informació, on la gestió, la qualitat i la velocitat de les comunicacions seran els factors clau de la competitivitat. Avui dia hi ha normatives per al desenvolupament de les comunicacions i projectes a escala global per a intercomunicar-nos plenament, així com infinitat d'aparells com antenes, satèl•lits, cables, sistemes mòbils, etc. La intel•ligència artificial havia abandonat els vells projectes d'intentar imitar i fins i tot superar la ment humana, per a centrar-se la seva atenció en la resposta als problemes pràctics que planteja la comunicació del futur. Però algunes d'aquestes noves tecnologies de la informació havien impulsat el procés globalitzador. I aquesta globalització, en el món ric, ha estat compatible amb la segregació i la individualització.

S'està creuant el llindar d'una gran revolució planetària? Totes les revolucions han desembocat en canvis fonamentals en el món de la comunicació, la diferència entre aquesta i les altres dues radicaria en el fet que ara la informació seria l'eix del canvi.


El laberint de la complexitat (Pàg. 29 a la 36)

No se sap què passarà demà, hi ha excessives variables complexes, així com massa amenaces, per a intentar aproximar un disseny. La desaparició de la guerra freda no ha significat la desaparició dels conflictes internacionals, ni tan sols la desaparició de l'amenaça nuclear. Infinitat de problemes i catàstrofes poden alterar radicalment els camins de la història; només faltava el terrorisme real i l'imaginat.

Tampoc se sap com serà l'estructura social que acollirà l’anomenada revolució de les comunicacions i els altres avanços de la tècnica i la tecnologia. Tots els canvis originen turbulències, intents de monopolització i de domini, fins i tot xocs dramàtics. Ja s'està assistint a una etapa de fragmentació social, basada en la inadaptació de les estructures i els sistemes, en la universalització dels fenòmens, els problemes i els conflictes. S'ha entrat en el laberint de la complexitat i no s'albira l'autèntica sortida, potser mai no es torni al món simple de la realitat sense matisos.

Però es pot preveure el futur? Es pot conèixer la complexitat? La complexitat és un problema fonamentalment filosòfic, però també matemàtic, físic, biològic i històric. Els científics donen voltes al problema, els matemàtics permeten amidar sistemes complexos (dinàmica caòtica, lògica difusa, fractals, estructures disipatives, sinergisme, teoria de les catàstrofes, etc.), i els informàtics confien en els ordinadors d'última generació, especialment en el camp de la intel•ligència artificial (sistemes experts, tractament del llenguatge, reconeixement del parla, visió artificial i comunicació en general). Encara s'està en la prehistòria d'aquestes propostes, però la suma d'esforços pot obrir, algun dia, la porta de la nova arquitectura per tal aproximar-se a la complexitat

Quines equacions seran capaces d'explicar la realitat profunda de la vida i la destinació de la societat? Quina llei ha permès passar de les partícules més elementals a un tros de matèria complexa com l'ésser humà? Els deterministes pensaven que si es coneixia el funcionament dels àtoms, es podria establir el comportament de les molècules; i si es dominava el món de les molècules, es podrien controlar totes les cadenes que formaven la matèria viva. I es podria arribar a preveure el futur de la humanitat? La teoria quàntica i el principi d’incertesa van demostrar que això era pura fantasia, ja que existien variables gairebé infinites. Quan ens referim al futur, cal advertir que es parteix de la impossibilitat d'abastar tota la complexitat.

Hem explicat que, en els sistemes complexos, l'experiència demostra que les anàlisis deterministes no compleixen totes les expectatives en els estudis de prospectiva social que presentin molts elements d'incertesa: com l'evolució de l'economia, els fenòmens polítics i socials, els fluixos comunicatius, etc. Els ordinadors, per potents que siguin, són incapaços d'oferir escenaris exactes i precisos.

La complexitat d'un sistema no s'explica solament per l'enorme quantitat d'elements que el conformen. Un sistema totalment interconnectat o gens interconnectat permetria anàlisis deterministes. El problema dels sistemes complexos és que hi ha punts interconnectats i altres que no ho estan, s'observen variables, interferències, canvis insospitats i petites variacions en les condicions inicials amb diferents direccions i intensitats, que tenen conseqüències imprevisibles. Els sistemes complexos no es poden resoldre mitjançant equacions lineals; la linealitat implica proporcionalitat, correspondència entre causa i efecte, mentre que les funcions no lineals estableixen relacions incongruents. Les equacions diferencials no lineals no tenen generalment solucions explícites.

El grau de mutabilitat de la societat actual i de la del futur fa que la no-linealitat sigui difícil de calcular. En realitat, i a curta distància, tant el present com el futur ofereixen aspecte d'un caos. La paraula caos no inclou inevitablement el concepte de desordre. Alguns experts sostenen que com més caòtic és un sistema més informació produeix, és la concepció del caos com un inesgotable oceà d'informació. Hi ha dos enfocaments per a l'anàlisi del caos: el primer diu que el caos no és allò que s'oposa a l'ordre, sinó justament el precursor de l'ordre, arribant a afirmar que un sistema ordenat suficientment complex com per a reflectir-se en ell mateix, no pot ser totalment ordenat, ha de contenir trets estranys i caòtics. El segon deia que dintre dels sistemes caòtics hi ha un ordre ocult, estructures perfectament codificades anomenades atractors estranys, tendències generals que poden emergir del caos.

Així doncs, els sistemes caòtics són impredictibles, encara que analitzables. Complexitat, ordre i caos. Por, desconcert i esperança. L'objectiu d'aquest llibre consisteix principalment a buscar les arrels del caos, de l'ordre, del desconcert i de la por. I a partir d'aquí, proposa explorar el futur. Examinem les propostes de pensadors contemporanis que han reflexionat sobre la societat del demà i el paper de la ciència i la tecnologia en el desenvolupament del futur.