La degradació de les ciències de l’esperit
Reflexió inspirada en Neil Postman, autor que apareix al 4t capítol de TDD. (Pàgines 251-252) i Santiago Ramentol.


Avui en dia existeix una discussió subtil i no explícita entre dos sectors de la societat cada cop més enfrontats. Es tracta de l’eterna discussió entre la ciència, i les lletres i les arts, dues maneres de veure el món que es troben més allunyades que mai.

Trobem una clara diferenciació entre la gent que es considera d’un sector o d’un altre, les característiques del qual s’han arribat a identificar amb la personalitat, gairebé amb l’ànima, de les persones que en formen part. El conflicte s’estén per tots els àmbits acadèmics, i crec que val la pena reflexionar sobre què se suposa que són les lletres i les ciències avui en dia.

Crec fermament que les lletres i les arts són necessàries, i que la creixent infelicitat d'avui en dia està estrictament relacionada amb el descens del seu paper a la societat com a ciències de l'esperit.


Dues posicions radicals

Hi ha gent de ciències que defensa una teoria una mica radical. Afirmava que les ciències són útils i pràctiques, mentre que les lletres i les arts són simplement "maques", però sense cap mena de sentit dins una societat que valora els productes reals. Afirmen, llavors, que la gent que es dedica a les lletres són d'un nivell inferior en el sentit intel•lectual. Un exemple és el sistema educatiu anglès respecte el mediterrani. Els anglesos formen especialistes: donen una educació general fins els 16 anys i després eliminen les assignatures comunes i fan un batxillerat de tres assignatures molt aprofundides, arribant sobradament preparats a la universitat, al menys en aquestes tres assignatures. En canvi, els països mediterranis ofereixen una educació de caire més humanista, que intenta que la gent tingui un mínim de cultura general, encara que la carrera després hagi de durar més anys.

Una idea popular en aquests sectors científics radicals és la de que la gent havia de ser simples engranatges dins una gran màquina, i que no havia de pensar per ella mateixa, que aquesta era la única manera d'avançar. Però qui governa aquesta gran màquina? Bé que hi ha d’haver algú que dicti a aquesta munió de gent el que ha de fer per tal de que no pensi, no? Qui és que pensa?

És aquí quan entra l’altre corrent radical, aquest cop humanista; un posicionament contrari, al menys en apariència. S’assegura que la gent de lletres pensa per ella mateixa i és capaç de prendre decisions amb imaginació, iniciativa i individualitat, mentre que la gent de ciències són tan sols una eina per tal d'aconseguir els objectius que ells marquen... com si fos el braç executiu, una eina, com qui utilitza un tornavís o un martell per a clavar el clau per a fer una cadira. Hi ha d’haver algú que abans ha de veure la necessitat de construir una cadira i ordenar fer-la, per després utilitzar-la amb criteri. Asseguren que la gent de lletres és qui senyala i els de ciències qui fan, i que un no pot fer res sense l'altre. Teoria que, al menys, no descarta a l'altra bàndol, si és que realment hi ha dos bàndols.

Els extrems que es toquen

Realment hi ha dos bàndols? I l'Art, quin paper hi juga? Avui en dia l'art es fa amb tecnologia, i alhora contribueix a crear la necessitat d'innovar... I les lletres? No serveixen les lletres per a explicar la ciència i divulgar-la? No són també capaces de crear la necessitat d'innovar? No hi ha art, també, en la ciència i en les lletres? Mentre més hi penso més veig que la cosa és recíproca i s'influeix mútuament. Qui podria negar que algunes teories científiques que va fer Einstein no són art? I els científics com Newton? Escrivien llibres plens de lletres i no pas números. Qui nega que la gramàtica, la ortografia, la sintaxi o la fonètica no és ciència? La prova d'aquesta intervenció mútua són els híbrids entre lletres i ciències, que n'hi ha molts... i la major part d'ells es volen desempallegar de la seva càrrega humanística per a esdevenir ciències pròpiament dites.

A l'època Antiga la gent culta era humanista, dominava tant les lletres i les arts com les ciències... era un coneixement global del coneixement. La gent era sabia, no pas especialista. la qüestió és si és desitjable el model anglès, en que els enginyers són millors però potser no saben escriure, i poden no haver llegit mai un llibre en el sentit literari. L'especialització va ser el primer pas que fa fer a l'home avançar tant tècnicament... però encara no accepto que s'imposi aquest sistema científic a la cultura en general. La ciència i la tecnologia ha millorat tant la qualitat de vida de les persones que la gent hi confia cegament com a únic motor del món, sense veure que aquesta hegemonia provoca també efectes nefastos que amenacen en destruir el planeta. D’això n’és culpable tot l’aparell publicitari capitalista, que tracta de vendre un sistema en el qual ets el que tens, les coses materials que aconsegueixes reunir al llarg de la teva vida.

Crec que les arts i les lletres són necessàries... ajuden a viure, ajuden a aprendre i a recordar, ajuden a imaginar i a pensar per a un mateix, a tenir un criteri i una sensibilitat madura i empàtica, t'ajuden a ser humà i a entendre i a digerir totes aquestes novetats de la vida diària que ens desconcerten. Sense aquesta base, estem perduts. La visió que fan les ciències de la realitat és una dissecció i una explicació... i les inquietuds que persegueixen i les explicacions que donen també et fan més persona, perquè són el reflexe de la curiositat humana i del que ens preocupa, que alhora és explicat per les lletres.

Llavors quin és el problema? Per què la gent s'encaparra a fer-les incompatibles? Totes dues fan el mateix, intenten entendre per el per què de tot plegat. Totes dues són necessàries i complementàries. Si tan sols s’agafa l’explicació de la realitat de les ciències sense l’esquelet, el tronc, que ens dona l’explicació humanista, aquesta explicació perd totalment el sentit, són fulles soltes. La qüestió és que totes dues formen part de la mateixa explicació, indivisible i complementària, l’arbre que ens donarà les arrels perquè la inundació d’informació no se’ns endugui al mar de la incertesa.

La mare de les ciències humanes (les lletres) ha estat la història. Per a la espècie humana sempre ha estat molt important el passat, no tan sols per aprendre dels errors (fet summament estrany), sinó per tal de sentir-se lligat al món on viu.
Tot i ser considerada com la ciència que intenta entendre els fets objectius que li han passat als homes durant el transcurs del temps, no és una ciència exacta, perquè es basa en els testimonis i les experiències de la gent que ha viscut els fets. Donat que cada persona té un punt de vista diferent sobre el que passa al seu voltant, també hi ha diferents punts de vista sobre un mateix fet, diferents versions d’una mateixa història. En molts casos la posteritat escull una versió intermitja entre totes les que hi ha, en uns altres simplement escull una (generalment la que diuen els que tenen el poder), o a vegades fins i tot es perd, i tan sols queden especulacions.
La història també estudia el pensament de cada època, incloses les ciències naturals (les ciències), perquè aquestes depenen de les inquietuds humanes i també evolucionen i canvien a mesura que passa el temps. Ni tan sols podem estar segurs del camí que ha seguit la ciència al llarg de la història.
A vegades ens servim de les ciències per tal de desxifrar períodes de la història que se’ns presenten confusos. És el cas de l’arqueologia. Encara que tan sols ens arrivin les restes del passat, elucubrant segons la intuició i l’experiència (el més emblant a una hipòtesis científica) i analitzant les restes, es poden corroborar o tirar per terra diferents teories fins trobar-ne una que ens resulti satisfactòria, encara que això no vol dir que sigui la veritable. Així doncs, mitjançant la ciència es pot treure l’entrallat del passat.
Tota la història són meres especulacions, ja es basi en testimonis com en “fets científics”, i és una prova més que, a vegades (potser en les coses més importants) ni tan sols amb tota la nostra profunditat deductiva (combinant totes les nostres ciències: les humanes i les naturals) podem resoldre els grans misteris que realment ens preocupen.

Hi ha molta gent que se sent frustrada perquè li agraden tant les lletres com les ciències, i ja des de ben jove et fan escollir radicalment entre totes dues coses. Aquestes persones han de treballar i dedicar el doble de temps que les altres per aconseguir no ser ignorants en una part de la vida. A qualsevol persona que li agradi aprendre li agradarà aprendre-ho tot, encara que pot tenir talent per a desenvolupar-se en un cap o en l'altre, i es pot sentir feliç fent una cosa o una altre.

A més, amb el temps i l’interconexió, potser a mesura que la cultura humana s’ha anat complicant, ha sorgit un tercer grup de ciències entre mig de les ciències de l’esperit i les naturals: les ciències socials.
La principal diferència entre totes tres és la relació entre l’home i la realitat, i l’objecte de coneixement. Mentre que les ciències de l’esperit considefen l’home com a sobjecte d’estudi a partir de la seva realitat interior, les ciències naturals creuen en un món exterior idealitzat, al marge del subjecte, que analitzen mitjançant les matemàtiques i altres mètodes. Les ciències socials analitzen al subjecte, però ho fan amb els mètodes que les ciències naturals fan servir per analitzar la realitat exterior.

Tot i que agafen gran part d’ambdues ciències principals, també tenen mancances de totes dues, i no resolen tots els dubtes dels homes. Segueix sent necessèria la combinació de totes tres alhora per que una persona pugui tenir un coneixement veritablement profund del món. Esperem que amb el temps no es converteixin en un tercer flanc del conflicte entre les parts de l’anima humana, que sembla que mai acabarà d’estar en pau amb ella mateixa.
Com deia Michel de Montaigne “L’ésser humà és una microcomunitat i cada home porta en ell mateix la forma sencera de la humana condició”.

En definitiva, s’hauria de recuperar una nova especialitat, anomenada gent de cultura, que avui en dia és una espècie en perill d'extinció. Ramentol diu que és necessari posseir un determinat nivell de coneixement per tal d’evitar la decadència de la democràcia, per poder captar la bellesa enriquidora de la ciència i les lleis de la natura, i finalment per unir la cultura científica i humanística en una sola cultura general.

La recerca de la felicitat

Les dades objectives són: mentre que el nivell de vida als països desenvolupats és sis vegades superior respecte els últims 50 anys, l'índex de felicitat s'ha mantingut, i l'índex de depressió ha augmentat deu vegades. La gent treballa per a aconseguir diners i poder comprar més coses que la faran feliç. Tothom té clar que els diners no donen la felicitat... o potser en realitat no? Pot ser que ho tinguem ficat al subconscient de manera irreversible, i no ens adonem que basem la nostra manera de viure sobre aquest supòsit?

Per què passa això? Per què som cada vegada més infeliços? Pot ser que la raó sigui que hem descuidat el nostre esperit, l’ètica del dia a dia... intentem ser tan eficaces com les màquines, amb la diferència de que no podem ser-ho, perquè tenim sentiments. Les necessitats humanes van molt més enllà de la comoditat i els plaers inmediats, sinó que abarquen tot un seguit d’inquietuds i necessitats vitals més permanents. No es pot tractar les persones com a peces d'un aparell, perquè les peces no poden estar tristes o felices, no es poden sentir satisfetes o avorrides, o desmotivades. Necessitem fer un gir en la nostra cultura, perquè els nostres avenços tecnològics no impliquen un augment de la felicitat. Perquè, al cap i a la fi, què volem? Volem ser productius per al conjunt de l’espècie, o ser feliços? Ens hem convertit en màquines de produir productes que substitueixen la felicitat... i això és la cosa més trista que pot passar, renunciar a la nostra pròpia humanitat.

Així doncs, les ciències, en últim terme, cobreixen les nostres necessitats físiques, mentre que les lletres cobreixen les nostres necessitats espirituals. I les necessitats espirituals provoquen les físiques, i viceversa. Serveix d'alguna cosa separar-les? Si tan sols cultives la teva part física et moriràs per dintre, i si només ho fas amb les espirituals et moriràs de gana. La gràcia és l'equilibri entre totes dues coses. Concepte que ja van entendre els antics amb l’expressió mens sana in corpore sano.

I això no vol dir que la gent especialitzada en ciències tan sols utilitzen la part mecànica del seu cervell. O potser que la gent de lletres tan sols pensi en els sentiments. És ben bé al revés, el fet de que es necessiti imaginació i originalitat a les ciències, i una mica de mètode i organització a les lletres demostra que la combinació entre totes dues duplica l’eficàcia de la nostra ment.

La crítica oberta es troba en la situació de degradació que s'ha fet avui en dia de les ciències de l'esperit. Produïm i comprem, i gairebé no vivim, i per això ens costa tant ser feliços. Fins que no es torni a donar el paper que correspon a les lletres el món seguirà anat cada cop més malament, ens seguirem sentint perduts i sols, amb un fort sentiment individualista en un sentit d'aïllament i no de diferenciació.
El món no va bé, i si la gent no pensa, raona, critica, riu, imagina, llegeix, escriu i divaga sobre moral i ètica... si la gent segueix asseient-se davant d'una maquina durant hores a veure programes pensats per adormir la seva ment, si la gent segueix treballant com una peça humana dins una gran màquina, mentre la gent treballi per poder comprar, mentre viure signifiqui planejar activitats productives quan surt de la feina, mentre segueixi comprant una felicitat enllaunada... mentre tot això passi, la gent de cultura seguirà condemnada a l'extinció.
Aquesta situació ha començat a ser evident. Es volen eliminar carreres de lletres, i les carreres de lletres que queden lluiten per a esdevenir de ciències perquè la societat les tingui en compte. Això és intolerable, ni les lletres són més fàcils, ni simplement són "boniques" però poc pràctiques. El que em pregunto és: realment es pot sobreviure sense bellesa? Definitivament no. Així doncs, són necessàries, el que passa és que la gent encara no se n'ha adonat, perquè no veu el producte acabat sobre les mans, i perquè el que no es pot comprar no pot existir existeix.

Tot plegat un triomf de l’aparell publicitari i mediàtic del capitalisme, que ha arribat a controlar el comportament i el sistema de creences de les persones. Postman postulava el que ell considerava els tres grans errors del cientifisme. El primer era creure que els mètodes de les ciències naturals es podien aplicar a l’estudi del comportament humà. La ciència estudiava processos inmutables i predeterminats de la natura, però aquesta no tenien res a veure amb la intel•ligència humana, que no està sotmès a cap llei natural. El segon pensar que les ciències socials generaven principis concrets que es podien utilitzar per organitzar les societats sobre una base racional i humanista. Utilitzant medis tècnics es podia controlar el comportament humà. I el tercer creure que la fe en la ciència podia servir com un sistema de creences global que donava sentit a la vida.

Si d'aquí a un cert temps, la moral, l’ètica i els sentiments deixen d'existir, i ens convertim en màquines humanes incapaces de sentir felicitat, dolor, satisfacció, desig i esperança... llavors quin sentit té viure pel fet de viure? Sobreviure... com qualsevol dels altres animals. Què és el que ens ha fet tan diferents com a espècie, què és el que ens ha fet avançar? Han estat les ganes de ser útil? O potser la curiositat i la frustració davant un desig? Els sentiments són la guia i l'espurna del progrés, i el raonament és l'eina per tal d'aconseguir-ho.
No serveix de res diferenciar entre els tipus de gent que... perquè totes i cada una de les persones d'aquest món tenim els dos talents dins nostre, aplicats a un camp o a l'altre, segons el que tinguem més facilitat. L'art, en tots els casos, és el producte final d'aquest procés universal. Així que tothom és artista, tothom és humà.

Pot ser que les ciències siguin productives i les lletres "maques". Però què fa pensar que podríem sobreviure sense la bellesa?


Frases cèlebres de diversos autors en les diferents posicions

"La ciència es per al món modern allò que l’art va ser per l’antic". Benjamin Disraeli (1804-1881), estadista britànic.

"Els científics necessitem especialment la imaginació. No n’hi ha prou amb les matemàtiques ni la lògica: necessitem una mica d’estètica i poesia". Maria Mitchell (1818-1889), astrònoma nord-americana.

"Per què aquesta magnífica tecnologia científica, que estalvia feina i ens fa la vida més fàcil, ens aporta tan poca felicitat? La resposta és aquesta, simplement: perquè encara no hem après a utilitzar-la amb enteniment". Albert Einstein (1879-1955), físic germano-nord-americà.

"La ciència gairebé no serveix per a res més que per a donar-nos una idea de l’extensió de la nostra ignorància". Felix Lamennais (1782-1854), escriptor i pensador francès.

"El fet que la ciència pugui sobreviure llargament depèn de la psicologia; és a dir, depèn d’allò que els éssers humans desitgin". Bertrand Russell (1872-1970), matemàtic britànic.

"Les veritats que revela la ciència superen sempre als somnis que destrueix". Joseph Ernest Reenan (1823-1892), escriptor francès.

"La ciència és la progressiva aproximació de l’home al món real". Max Planck (1858-1947), físic alemany.

"La ciència pot descobrir allò que és cert, però no allò que és bo, just i humà". Marcus Jacobson (1930) neurocientífic nord-americà.

"Un científic es un home tan feble i humà com qualsevol; tot i això, la recerca científica pot ennoblir-lo, fins i tot en contra de la seva voluntat". Isaac Asimov (1920-1992), bioquímic i escriptor nord-americà.

"L’humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència". Thomas de Kempis (1380-1471), teòleg alemany.

"Pronunciar en el coneixement científic és una de les millors vies per a aconseguir plenitud i llibertat". Pilar Álvarez Pellicero (1944), biòloga espanyola.

"El científic intenta satisfer les seves pròpies ansietats humanes". Ángel Jordán Goñi (1930), físic espanyol.

"En la opinió, he estat un nen petit que, jugant a la platja, ha trobat de tarda en tarda una pedreta més fina o una petxina més maca del normal. L’ oceà de la veritat s’estenia, inexplorat, davant de mi". Isaac Newton (1642-1727), físic i matemàtic britànic.