L’escepticisme respecte la democràcia i la política quotidiana
Reflexió inspirada en Giovani Sartori, Alvin Toffler, Pierre Bordieu i Neil Postman, autors que apareixen al 2n capítol de TDD (De la Pàgina 124 a la 126), en Robert A. Dahl, Anthony Giddens i Norman Mailer, que apareixen al 2n capítol (Pàgines 126 i 127), en les reflexions del 4t capítol (De la pàgina 256 a la 260) i en les teories de Huntington i Seymour Martin Lipset, autor que apareix al 3r capítol (Pàg. 183).


El concepte de democràcia

Abans d’entendre per què s’ha desprestigiat la democràcia, per què la gent no creu en ella i per què cal actualitzar-la, cal entendre què és exactament. Al llarg del llibre trobem una sèrie de definicions bastant coincidents en tres punts: un principi de sobirania del poble, la separació dels poders, i l’objectiu de que ciutadans lliures i responsables participin plenament en la presa de decisions a tots els nivells i controlin el govern i els altres organismes des dels quals s’exerceix el poder.

Dahl plantejava set valors que havien de guiar l’acció social: la llibertat, la racionalitat, la democràcia, la igualtat en drets i deures, la seguretat, el progrés i la inclusió apropiada i no forçada dins un grup de pertanyença. Defensava que la democràcia consistia en que els ciutadans se sentissin iguals, sobirans i amb la capacitat i les estructures necessàries per autogovernar-se, i que la legitimitat de les estructures democràtiques s’havia de sustentar en l’accés als medis de comunicació, en la possibilitat d’intervenir en les activitats públiques, i en la capacitat de participar en la presa de decisions.

I Bobbio definia la democràcia com un conjunt de regles i procediments per a la presa de decisions col·lectives, en les quals estava prevista i facilitava la participació més amplia possible de tots els interessats. Havia dit que la democràcia substituïa el govern dels homes per govern de les lleis. En la base de la democràcia es trobava l’individu lliure i igual als altres individus, que s’unia als seus iguals per a formar una comunitat d’individus.

Però tots aquests valors i principis estaven presents a les democràcies actuals? Per què la gent no participava activament en un sistema que es venia tan participatiu? Què era el que fallava?

El dilema moral de la democràcia

Sembla que és veritat que avui en dia la democràcia a molts països s’està deteriorant. La principal causa d’aquest deteriorament és el predomini del mercat global, el procés globalitzador que deixa a l’estructura de l’Estat i als drets socials i polítics dels seus ciutadans totalment desprotegits vers les amenaces de les grans empreses transnacionals. Sembla que cal que la democràcia s’adapti a aquestes noves dificultats. Però el dilema resideix en com canviar el sistema per tal de que perduri sense afectar a l’esperit democràtic.

Les democràcies lliberals tenen un punt dèbil, tenen al seu interior governs, grups i persones que soscavaven els ciments del sistema. Fins a quin punt el dret a la llibertat d’expressió i d’opinió permet la creació de associacions, grups o partits polítics que atemptin contra el sistema democràtic? Fins a quin punt l’estat del benestar ha d’acceptar un govern que pretén destruir-lo per assolir una economia totalment liberal? Fins a quin punt aquest estat democràtic liberal s’ha de deixar descontrolat segons l’opinió lliure dels seus ciutadans?

El dilema de la democràcia actual és que la mateixa banalització de la vida quotidiana ha provocat en la població una apatia política. Les ideologies dels partits es dilueixen entre demagògia, els escàndols i l’espectacle permanent. La població no reflexiona sobre els seus interessos i es deixa endur per sentiments irracionals, per arguments emocionals que sovint els perjudiquen. Llavors, si la gent no sap el que li convé, què s’ha de fer? Una primera opció per als partits polítics, la més fàcil i eficaç, és la de convèncer la gent de que el teu opositor és encara pitjor que tu. Es tracta de manipular la població i caure al joc publicitari polític, si cal mentint o contradient els valors sobre els que es basa el partit, per tal d’arribar al poder, i després ignorar la població i actuar dictatorialment durant el transcurs del mandat. Una altra opció, molt menys convenient per als polítics professionals i molt més complicada, és fer reconciliar la gent amb la política, educant-los i ensenyant-los a pensar per ells mateixos segons els seus interessos personals.

Sembla que s’ha de buscar una democràcia raonable que impedeixi l’accés als radicals, defensi la llibertat i persegueixi a tots aquells que atemptessin contra els drets humans. Però hi havia una fràgil frontera entre el concepte de democràcia governable i el de controlable. La democràcia té uns ciments molt fràgils, i el feixisme sempre espera la seva caiguda.

Els reptes de la democràcia

Hi ha hagut moltes discussions respecte quines eren les amenaces que actualment afecten la democràcia. Encara que no tothom està d’acord, s’ha trobat un major consens al voltant la idea de que els processos de globalització econòmica, al posar en dubte els principis sobre els que es fundaven els vells Estat-nació i les seves cultures, constituïen autèntics desafiaments a la democràcia. Els vells Estats es veien obligats a adoptar formes culturals noves i estranyes i es produïa una fragmentació de les identitats culturals.

És evident que el sistema democràtic es basa directament en aquells Estat-nació que van sorgir a Europa fa tant de temps. Aquests Estat-nació estaven actualment en perill a causa del procés globalitzador, que amenaçava en destruir-los. Si la democràcia volia sobreviure i regular de manera justa la globalització per tal que els interessos de les grans empreses no destruïssin el món, calia que es recolzés en uns nous principis universals al marge d’aquests Estat-nació en decadència. I el més complicat de tot era que aquests canvis s’havien de fer democràticament. I on era la societat civil?

Segons Sartori, un dels grans desafiaments de la democràcia, reflex d’aquesta mateixa globalització, provenia dels medis de comunicació. Els medis de comunicació passivitzaven a la gent per tal de que entrés en la dinàmica de la societat del consum i no participés en la vida política. Sovint els partits polítics donaven el seu implícit consentiment amb la seva tolerància, permetent la manipulació de les grans empreses a canvi d’utilitzar-los com a eines de poder.

Toffer, com ja hem dit abans, responsabilitzava de la degradació de la democràcia al pas d’un humà lector (lectura, abstracció, conceptualització i racionalització) a un d’ocular (televisió). Havia portat la paradoxa fins l’absurd quan deia que si intentàvem controlar als medis, posaríem fia a la democràcia, però si no ho fèiem, els medis destruirien la democràcia.

Llavors, què es podia fer? Resposta: qualsevol cosa menys no fer res. Si tant els polítics com les empreses ens manipulaven mitjançant la televisió, i la democràcia, l’estructura que beneficia al poble i ens protegeix contra la dictadura, estava en perill, qui és que havia de fer alguna cosa al respecte? Resposta: la societat civil. I on era la societat civil? Segurament veient la tele.

Ramonet també pensava que tan sols la societat civil i les organitzacions humanitàries, liderades pels intel·lectuals crítics, podrien salvar-la. Així doncs, tampoc no confiava en una mobilització de la població per ella sola, sinó sota la guia i direcció d’aquests intel·lectuals.

La tasca dels intel·lectuals era la de promoure la cultura i els valors, encara que no confiava en els medis de comunicació. Junt amb Noam Chomsky havia escrit una obra de combat en que acusaven als medis de comunicació de construir els mecanismes de control i legitimació dels interessos econòmics en contra de la democràcia.

Chomsky denunciava els dos usos del concepte de democràcia: el que sortia als diccionaris i el que imperava en realitat. La realitat era que governava una elit tecnòcrata i política, composada per uns pocs privilegiats, que considerava que la millor part de la població no estava preparada per a resoldre els problemes que plantejava la complexitat, que mirava amb desconfiança els ritus democràtics. En aquest model els ciutadans eren controlats per una base intel·lectual, sotmesos a la propaganda governamental, distrets per la televisió deixalla i l’espectacle permanent. Els problemes estaven prou clars i es repetien constantment, el que calia buscar eren les solucions.

Un cop més, ens trobàvem en un moment de la història en el qual una classe estava oprimida per una altra classe minoritària i dominant. Primer va ser la plebs i la noblesa dins el sistema feudal corrupte i arcaic, que gràcies a la guia de la burgesia, que va vendre la democràcia com a sistema del poble, es va alliberar de l’opressió i va fundar un sistema democràtic. Ara, dins el mateix sistema, corrupte i arcaic, era la burgesia la que oprimia la plebs. Ara eren els intel·lectuals els que guiarien a la plebs perquè s’alliberés de la burgesia? A on la portarien? Quin era el sistema que venien? I, sobretot, què hi podien guanyar? Seria possible que aquests intel·lectuals, per primer cop a la història, ajudessin el poble sense esperar ocupar els llocs de poder de la nova societat que pretenien vendre? El comunisme havia demostrat que no, però l’esperança és l’última cosa que es perd.

Mercantilització de la democràcia

A les societats de mercat, la política s’ha convertit en una mena de mercat en mans dels experts en relacions públiques. La burgesia és l’indiscutible classe dirigent dins els sistemes democràtics.

Naturalment, no totes les persones que accedeixen a un càrrec polític a les democràcies parlamentàries són riques. Però tenint en compte l’alt cost de les campanyes, els candidats han de tenir fons propis o estar subjectes a la disciplina d’un partit amb grans recursos. En el millor dels casos, els partits demanen crèdits bancaris amb la presumpció que mai no seran reclamats.

Per exemple, a Estats Units, aquesta situació arriba a extrems increïbles. Sembla que la presidència del país s’ha convertit en una mena d’empresa familiar (molt rentable, per cert). Tots els candidats són grans empresaris amb un gran capital per tal de finançar les seves campanyes milionàries. L’estat del benestar és inexistent, i les ideologies dels dos partits principals no es distingeixen massa bé.

Empreses privades financen i fan donatius espectaculars a les campanyes dels candidats, i les empreses mai donen diners a canvi de res. Gran part de les decisions dels presidents es basen en els interessos d’aquestes mateixes empreses que els han finançat la campanya. I a vegades fins i tot en el interessos d’empreses de la seva propietat. Per exemple: el cas de les empreses petroleres, d’armament i de reconstrucció d’infrastructures, que tenen com a accionistes principals el president George Bush i la respectiva família, les grans famílies àrabs (algunes d’elles parents d’Osama Bin Laden) i infinitat d’empreses que van finançar la seva campanya i que ara s’han enriquit amb les diferents guerres que han provocat en els últims anys. L’Estat paga molts diners dels contribuents el destí del qual es dilueix en un caos de burocràcia partidista.

L’economia dels Estats Units, paradigma de la societat de consum i del lliure mercat, en canvi, pateix una crisi. Els diners dels contribuents van a parar a les empreses amigues del govern per tal de fabricar coses que no els reportaran cap benefici. Ni tan sols en forma d’impostos, ja que als EUA els impostos a les grans empreses són mínims. El capital es destrueix (i parlo literalment, en forma d’armament) o es destina a la construcció d’infrastructures als mateixos països que s’havien de destruir per tal de controlar els pous de petroli. L’únic guany que en podrà treure la població americana és un petroli més barat, que no servirà de res dins una greu crisi econòmica.

Candidats no representatius i el vici del dogmatisme

A tot aquest panorama de corrupció se li ha d’afegir el gran poder de les tècniques de persuasió. Molts polítics són autèntics productes de laboratori, fabricats a partir d’informes encarregats als experts en imatge, i les eleccions es fan seguint la lògica pròpia d’una mercaderia. El discurs polític profund tendeix a oblidar-se i les ofertes dels partits s’assemblen cada cop més.

Són aquests polítics prefabricats representants reals dels ciutadans? Ells sostenen que sí, i s’omplen la boca amb la paraula democràcia. Quan són elegits, assumeixen tots els papers que els atorga el poder com si tot el cos electoral els hagués concedit la confiança. Els dirigents creuen que una elecció per quatre anys els dóna carta blanca per fer el que ells vulguin o el que els interessi a les persones que els han col·locat on són.

En nom de la voluntat de mig centenar de milions de ciutadans, el president d’Estats Units pren les decisions més transcendentals pel seu poble i per bona part de la humanitat. És difícil que un govern que es comporta dogmàtica i rotundament hagi obtingut més del trenta per cent del sufragi ciutadà, i quan algun partit supera aquesta xifra es parla de vot massiu. Ningú no es queixa? No molesta a la gent que un líder parli en nom de tothom quan tan sols representa a una minoria? Què farien aquests representants si tota aquesta gent comencés conscienciar-se de la seva obligació a votar? Per què és que la gent no vota?

En definitiva, en la majoria de les democràcies parlamentàries, els ciutadans escullen als seus representants d’entre una minoria de selectes candidats designats i dissenyats pels partits, amb un nivell de representativitat relatiu, i que després exerciran un poder gairebé omnívor, tan sols limitat en el temps pel període que separa unes eleccions d’unes altres. La major part dels parlamentaris o representants en general procedeixen d’estrats alts o mitjans-alts de la societat, generalment molt allunyats dels problemes i les preocupacions dels sectors més populars.

És això, unit al gran poder persuasiu dels medis, el que provoca la poca fe en la democràcia? La gent ha deixat de creure que el seu vot té valor i que pot canviar les coses. La pregunta és, per què?

La política no s’acaba amb el dret al vot. La política té també un caire quotidià que la gent ha oblidat completament. Cada una de les nostres accions de la vida diària afecta a la política. Si descuidem aquest aspecte, la nostra acció política estarà en mans de l’atzar. Tan sols informant-nos i prenent consciència de les conseqüències dels nostres actes podrem controlar les repercussions que tindran a la política per tal ser conseqüents als nostres principis i valors. Si els ciutadans agafessin les regnes de la seva acció política diària, es podrien adonar del gran valor que té, no tan sols el seu vot, sinó també la manera que tenen de viure cada dia.

Els sectors conservadors

Tota aquesta llista d’anomalies, ombres, defectes i vicis allunya l’activitat política del ciutadà mitjà. El que veuen els ciutadans de la política són els escàndols sensacionalistes que es veuen a les notícies, els interminables debats amb llenguatge demagògic, les eternes discussions i atacs mutus sense sentit, les frases rimbombats i buides dels diferents representants... i sobretot poc diàleg constructiu, poques accions reals i molt poca autocrítica i modèstia. Els problemes que plantegen els polítics estan totalment allunyats de la vida diària de les persones, i els canvis que veritablement afecten el seu nivell de vida no arriben a la opinió pública. Tota aquesta situació corre el risc de provocar una crisi de credibilitat, i obrir les portes a les diverses formes de fascisme. Ja que, en períodes d’inseguretat, la gent s’aferra a les tradicions i a l’immobilisme i rebutja els canvis, seguint aquella premisa de “más vale malo conocido que bueno por conocer”.

Per tal de donar a la gent eines per poder decidir amb criteri, omplir la democràcia de contingut podria ser un objectiu a llarg termini, sense necessitat d’allunyar-se gaire de la retòrica del pensament únic, sobretot ara que, gràcies a les noves tecnologies, sorgeix la possibilitat d’aplicar una democràcia més directa i sense intermediaris.

La mercantilització de la política beneficia als sectors més conservadors i als interessos del capital més especulador. Utilitzant el signe de la por, els grups més reaccionaris mantenen el model invariable. Si aconsegueixes que la població estigui permanentment atemorida i en alerta, tal com passa amb la població d’Estats Units, podràs vendre productes per tranquil·litzar-la, per protegir-la, i podràs mantenir el sistema apel·lant a la por als canvis en la situació de crisi.

Predicar segons quins canvis o posar en dubte el patriotisme barat dels conservadors pot costar molt car a un candidat de qualsevol país. Els conservadors han trobat una estratègia molt eficaç per aconseguir el poder. Han identificat l’esperit nacional amb l’immobilisme i el tancament, predicant que qualsevol canvi trencarà el sistema democràtic i destruirà la nació. Presenten la nació com una estructura rígida, sòlida i unificada, dimonitzant la tolerància real i la diversitat. És una manera d’aconseguir que (mitjançant arguments irracionals i emocionals i basant-se en l’ignorància de la població) els sectors més pobres de la societat, clarament desfavorits per la política econòmica conservadora, els votin. Converteixen aquest precepte en dogma, i així aconsegueixen que qualsevol aire de renovació en l’estructura de la societat, qualsevol intent d’aconseguir un repartiment més just dels bens o qualsevol mesura per millorar la qualitat de vida de la població, sigui considerada com un atac a la nació per part dels sectors que se’n veurien més beneficiats. Un argument rodó.

Quan la gent viu atemorida, creient que la societat on viu pot ser destruïda per temes tan increïbles com el reconeixement del dret al matrimoni entre homosexuals, l’eliminació de l’assignatura de religió a les escoles, una nova proposta de repartiment de la riquesa per part d’una comunitat autònoma, o la immigració, llavors qualsevol canvi per tal d’adaptar la democràcia al món actual es converteix en una tasca impossible. Si els sectors conservadors han dimonitzat els canvis per assegurar els drets de les minories, com reaccionaran als grans canvis que es necessiten per aconseguir mantenir la democràcia dins la globalització?

Un cop més, els medis fan un treball magistral. La banalització de la vida quotidiana afecta a la política de manera que la gent es deixa atemorir per sectors conservadors (empresaris i burgesos) que dimonitzen uns canvis destinats a millorar la seva vida, i en canvi no es preocupen les amenaces reals de la democràcia.

Fins i tot el principi bàsic democràtic de “un ciutadà, un vot” també queda retallat pel disseny de les especificitats i el disseny de les circumscripcions. El sistema actual dona més valor al vot rural que a l’urbà. D’aquesta manera, depenent d’on vius, el teu vot té un valor o un altre. No atempta això contra la premissa de que tots els vots dels ciutadans tenen el mateix valor? Quants cops ha passat que mentre un candidat tenia més vots, un altre era elegit president? Com era possible? Doncs perquè els vots del primer eren urbans i els del segon rurals.

Els sectors conservadors han sabut aprofitar aquesta avinentesa democràtica per recaptar vots. L’objectiu consisteix principalment a retallar el vot a les zones més poblades i urbanes, on sol estar l’electorat més polititzat, en benefici de les zones més rurals, menys dinàmiques i conservadores.

I així és com els conservadors aconsegueixen el poder dins les societats democràtiques: substituint el nacionalisme per la política, dogmatitzant els seus arguments, dimonitzant la diversitat, inculcant la por als canvis dins la població més pobre i ignorant, i associant-se amb els medis per tal de banalitzar la vida diària i crear apatia de la població vers la política.

La fragilitat de la democràcia

Mailer havia dit que com la democràcia és noble sempre està en perill. Creia que els instints més baixos de la majoria de la gent tenien com a forma natural de govern el feixisme. La democràcia era un estat de gràcia que tan sols aconseguien els països que posseeixen gran quantitat d’individus disposats no tan sols a gaudir de la llibertat, sinó treballar durament per a mantenir-la. Apostava, llavors, per una activitat de la societat civil culta, crítica i reflexiva per tal de mantenir la democràcia.

Sartori havia afegit, potser amb un toc d’humor, que la democràcia estava permanentment en perill, perquè de tots els sistemes era el que més depenia de la intel·ligència. Un cop més donava a entendre que la democràcia s’alimentava de la intel·ligència i la participació dels ciutadans.

Així doncs, la crisi de la democràcia actual provenia de la poca participació dels ciutadans, que no s’adonaven que el veritable perill no eren els canvis, sinó la seva pròpia por i la seva pròpia passivitat.

Giddens havia afirmat que la crisi de la democràcia ve perquè no és prou democràtica. El govern havia d’establir un contacte més directe amb els ciutadans, i els ciutadans amb el govern mitjançant els “experiments de democràcia”. Aquests experiments comportaven una renovació de l’autoritat de l’estat i alternatives al procés tradicional de votació. Avui en dia, mitjançant les noves tecnologies, hi ha diverses maneres, perfectament realitzables, per aconseguir un contacte més directe entre els ciutadans i el poder de l’Estat. Llavors, quin era el problema? Potser era la por a la novetat, aquella eterna llosa de la societat?

Expansió del sistema democràtic

Tot i el gran nombre de imperfeccions en l’actual sistema democràtic i la crisi que pateix des de l’entrada en l’anomenada societat de la informació, encara hi va haver un gran nombre de pensadors que van especular sobre la possibilitat d’estendre aquest sistema com si fos el veritable final de la història, el sistema desitjable per a qualsevol societat. Un sistema que actualment utilitzava la classe dirigent per fer i desfer com volien amparant-se en que el poble, prèviament idiotitzat i manipulat, els havia escollit. Realment era el sistema més desitjable per a tothom: mentre les grans empreses s’enriquien, els treballadors vivien en l’absoluta ignorància, trobant l’aparent felicitat en el consum i el sensacionalisme televisiu. Però aquest era un sistema exportable a països on encara no estava instaurada la societat de mercat?

Huntington es preguntava si era possible introduir la democràcia en la cultura confuciana o en l’islàmica. Hi havia obstacles clars. El confucianisme no tenia una tradició de defensa dels drets del ciutadà contra l’Estat, i l’islamisme tendia a l’unitarisme, al fonamentalisme religiós, al predomini d’allò diví davant d’allò humà i una quota important de màgia.

Seymour Martin Lipset assegurava que hi havia un grau extremadament alt de relació entre una democràcia estable i el desenvolupament econòmic d’un país. Així doncs, no es pot dur a terme un sistema democràtic si la gent no té un nivell de vida raonable i hi ha alguna mena de riquesa per poder distribuir. Quan la gent té cobertes les necessitats bàsiques pot dedicar temps a reflexionar sobre la justícia política, els canvis i la política en general. Les dictadures s’instauren en períodes de crisi, i la prosperitat econòmica és amiga de la pau i tranquil·litat. Fukuyama també atribuïa el sorgiment de les noves democràcies al món a l’avenç de la modernització socioeconòmica.

La democràcia internacional

S’ha dit que la democràcia es regeix per un principi de sobirania del poble i per la separació dels poders. I que el seu objectiu és que ciutadans lliures i responsables participin plenament en la presa de decisions a tots els nivells i controlin el govern i els altres organismes des dels quals s’exerceix el poder.

Així doncs, es pot veure que no hi ha democràcia internacional, ni tampoc democràcia plena als països que es defineixen com a democràtics.

Fins ara, per motius pràctics, el sistema tan sols permetia la democràcia indirecta, controlada per representants. I en força ocasions, aquest sistema de representativitat tendeix a deteriorar-se, donant lloc a la corrupció.

Dahl plantejava set valors que havien de guiar l’acció social: la llibertat, la racionalitat, la democràcia, la igualtat en drets i deures, la seguretat, el progrés i la inclusió apropiada i no forçada dins un grup de pertanyença. Però, un cop més, sense una autèntica informació als ciutadans, no era possible construir un ordre autènticament democràtic. El seu ideal era una democràcia pluralista amb eleccions transparents, institucions autònomes, control total de les decisions del govern, un ordre econòmic just i descentralitzat basat en el mercat. Però, un cop més, no va aconseguir sortir del dilema entre la participació directa dels ciutadans i la delegació representativa a una minoria d’experts qualificats.

Zampetti volia salvar el problema de la burocràcia partidista. Pensava que l’Estat modern limitava la llibertat de l’ésser humà i impedia el seu desenvolupament integral. Defensava un model de democràcia participativa total que avarques totes les dimensions socials: política, econòmica i espiritual.

El concepte de participació havia d’arribar fins als últims racons del sistema, perquè els drets polítics no s’acaben amb l’exercici del vot. Quins eren aquests sistemes de participació que aconseguien crear una democràcia més directe? Com s’aconseguiria una veritable democràcia internacional si abans no s’aconseguia a escala local?

Representativitat total

Però és possible una democràcia més plena i més perfecta tan a escala local i estatal com internacional? Alguns experts pensaven que les xarxes canviarien substancialment la forma de concebre la democràcia i de fer política. El sistema actual de representació i intermediació política havia nascut de la impossibilitat per reunir a tots els ciutadans en una gran plaça pública. I els referèndums tan sols s’utilitzen en casos molt excepcionals, perquè la seva logística és complicada i els costos molt alts.

Però les noves tecnologies permeten un replantejament total. El cost de la universalització dels ordinadors i de les seves connexions a la xarxa no és tan significativament alt com semblava, i a més afavoreix la participació, perquè la Xarxa era essencialment interactiva. D’aquesta manera, la mateixa Xarxa que posava en perill la democràcia seria el medi a través de la qual s’enfortiria. Semblava una bona solució.

Tota aquesta modernització i perfeccionament del vot es podria inicial amb el vot des de la llar i la possibilitat de dissenyar un fòrum permanent de discussió, que informaria de l’actitud de l’electorat. Més tard es podria accedir a un nou tipus de democràcia directa en la que els ciutadans participessin constantment i fossin consultats en aquells temes d’interès significatiu. Es tractaria de retornar l’agenda política al ciutadà, avui en mans de polítics professionals. D’aquesta manera, els ciutadans tindrien la possibilitat d’intervenir en política directament, sense la manipulació dels polítics, i el debat constant entre les persones afavoriria la creació de punts de vista realment personals i potser l’obertura a la diversitat. Amb aquestes facilitats, participaria la societat a la política d’una vegada per totes?

A més, la Xarxa admetia tres nivells d’acció: el primer permetia al ciutadà estar informat sobre els temes més diversos i complexos per a poder prendre decisions; el segon permetia més confort, la Xarxa eliminaria les barreres geogràfiques i reduiria de forma substancial el temps necessari per obtenir coneixements, de manera que desapareixien els condicionants de temps i espai; i el tercer lloc, afectaria a l’estructura democràtica mitjançant la creació de fòrums de debat públic en temps real i consultes electròniques permanents. I tot això era un somni realitzable.

Toffler havia dit que aquesta proposta tindria un efecte devastador sobre els grups actuals de poder. La democràcia electrònica desembocaria en un fenomen que els experts denominaven de desintermediació. El Parlament estaria compost per tots els ciutadans amb dret a vot, els debats es produirien en temps real a la Xarxa, es podrien establir grups de discussió sectorials i el vot seria electrònic.

En conseqüència, seria lògic que els polítics, amb l’única ocupació de ser representants del poble, no estiguessin d’acord amb aquest nou mètode de vot. I també és possible que no posessin gens fàcil la seva realització. Les empreses i els seus dirigents tampoc no en sortirien beneficiats. I un cop més, qui era que s’havia de moure? A qui beneficiaven aquests nous mètodes de vot mitjançant la Xarxa?

Actualment era factible (i possible) utilitzar aquesta mena de votació a escala internacional? Sembla ser que l’ésser humà sempre ha de topar uns quants cops amb la mateixa pedra abans de fer bé les coses.

Les pedres al camí

Per tal d’aconseguir aquest objectiu quedaven encara alguns obstacles importants: l’autentica universalització de l’accés a les xarxes, la màxima simplificació de les tecnologies de la informació, l’existència de ciutadans molt ben informats per tal de prendre decisions adequades, l’accés obert als experts per resoldre dubtes, la normativització de les consultes per evitar el colapse i la millora dels sistemes de seguretat per tal de protegir la intimitat dels votants.

Com diu Ramentol, falten encara molt d’espai i moltes batalles per tal d’aconseguir una veritable democràcia. La lluita per aconseguir-la hauria de ser un punt d’unió entre totes aquelles persones que han perdut la fe en la democràcia.